Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

“Els companys saben on viu i es riuen del meu fill”: María i Ramón, desnonats en una caravana

María i Ramón, als menys de deu metres quadrats de la seva nova llar

Pablo Sierra del Sol / Francisco Ubilla

Mallorca —

0

Van tenir dues hores per buidar gairebé set anys de vida. María i Ramón carregaren en una furgoneta el que pogueren endur-se d’una casa construïda amb les seves pròpies mans i uns quants quilos de pladur. Quatre lecheras i més d’una dotzena d’antiavalots els observaven anar i venir. Amb la roba, els joguets del fill petit, les pilotes de futbol del seu germà gran, les eines i la ferralla que en Ramón recull per vendre-la a una empresa de gestió de residus i la mercaderia que María ven en un mercat de segona mà, anaven omplint la caixa de la furgoneta. Van treure el fre de mà, sortiren del terreny, la reixa es va tancar darrere d’ells i deixaren de ser okupes als ulls de la Justícia.

Al desnonar-los, l'Ajuntament de Palma posava punt i final als tràmits burocràtics per recuperar una parcel·la on s'hi instal·larà un punt net. Al mateix lloc on María, Ramón i els seus fills consideraven casa seva, els veïnats de les urbanitzacions i els barris propers, així com les empreses del polígon industrial on es troba el terreny, duran mobles, electrodomèstics, restes de poda, runes o líquids que no es poden abocar per les canonades. Si no troben cap altra alternativa, és probable que la família vegi tot aquell enrenou des de la seva casa actual. El dimarts 7 de gener, el dematí en què es va produir el desnonament, els dos adults, l'adolescent –catorze anys– i el nin –quatre anys– dormiren en una caravana. Sabent el que anava a passar, ja la tenien aparcada just enfront del terreny.

Empadronats a la casa

Ron està lligat a la caravana amb una cadena. És l'única manera d'evitar que el ca, avesat a la llibertat que dóna una finca tancada, se'n vagi. És l'única mascota –juntament amb uns gats– que han pogut conservar: els altres vuit cans que tenia la família han acabat al centre de protecció animal de la ciutat. Orfe de companyia canina, Ron guarda tots els trastos que María i Ramón tenen sota edredons i mantes, en un intent de protegir-los de la humitat de gener. Cauen les primeres ombres de la tarda i el vent baixa fred de la Serra de Tramuntana, retallada a l'horitzó.

Sobre els feixos, un Sagrat Cor emmarcat. Com si fos a l'entrada d'un pis familiar. A pocs metres de la imatge de Jesucrist, just al costat de la porta de la caravana, el fill petit de Ramón i María dorm la migdiada. Un moment de respir per als pares: des del desnonament, ha intentat diverses vegades escalar la reixa on acaba el ciment de la vorera. Més enllà del metall, encara es veuen les plaques de pladur que la maquinària municipal ha enderrocat. Els quatre estan empadronats en aquestes ruïnes recents. Ho recorda María:

–Va venir un inspector a revisar la casa. Aigua, llum i sobretot els banys. Pots obrir la dutxa? Vaig haver d’obrir-la i demostrar-li que sortia aigua calenta del mateix termo.

–Com quan es mostra una casa per llogar-la o vendre-la…

–Sí, una cosa molt pareguda perquè va mirar-se que estiguessin tots els cables en el seu lloc, que l’electricitat funcionava, com sortia l’aigua, d’on la agafàvem... Peça per peça ho va mirar tot per comprovar que anava perfectament. Les llums ens les va fer obrir dues o tres voltes per comprovar que no fes espurnes. Uns dies després ja estàvem empadronats. Amb aquell certificat vam poder fer-li tots els papers al nen.

La seva parella li segueix el fil, relatant per què, cap a setembre de 2018, posaren un cadenat a una parcel·la que no era seva:

–Jo li tenia posat l’ull a aquell terreny: sabia que l’Ajuntament no el feia servir per res perquè passava bastant pel polígon a comprar material d’obra. De fet, el propietari d’una nau que és devora em va regalar moltes plaques de pladur que vaig utilitzar per construir ca nostra. Quan hi vàrem entrar, allò era ple de gent que anava a drogar-se o a fotre un clau. A les bones (o a les males), vam aconseguir que se’n anassin i ens deixassin tranquils. Jo volia criar els meus fills a l’aire lliure, no en un lloc d’aquests. Després va venir una altra família, que es va fer una casa devora la nostra i va estar allà fins uns dies abans del desnonament. Cada un feia la seva vida, ens respectàvem i tots contents. En tots aquests anys, cap alcalde s’ha interessat per nosaltres. Ni el que hi havia abans [José Hila, PSOE, amb qui la finca pública va passar de “zona verda” a “serveis generals” per aprovar, al gener de 2023, el projecte de la instal·lació del punt net] ni el que hi ha ara [Jaime Martínez, PP]. Poc després d’entrar va aparèixer una parella de locals i van intentar treure’ns perquè sí. No tenien cap document i no ho aconseguiren. Després fins i tot ens hem fet amics de molts policies i bombers que venen per aquí a córrer. Es quedaven mirant la casa com dient: “Collons, està ben feta”.

Quan vam entrar, allò estava ple de gent que anava a drogar-se o a fotre un clau. A les bones (o a les males), vam aconseguir que se n'anessin i ens deixessin tranquils. Poc després d'entrar va aparèixer una parella de locals i van intentar fer-nos fora perquè sí. No tenien cap document i no ho van aconseguir. Després ens hem fet fins i tot col·legues de molts policies i bombers que venen per aquí a córrer

Ramón Desnonat

La vida a vuit metres quadrats

Ramón seu davant de la taula de la caravana, en un sofà que han folrat amb una tovallola blau i grana. Al centre de la tovallola, en mida XL, l’escut del Barça, i sobre el cap de Ramón, una pantalla de televisió, reposant, sense so, el capítol d’una sèrie antiga. María és darrere la seva parella, recostada sobre el llit en què dormen cada nit. L'habitacle és perfecte per escapar-se un cap de setmana en família al mar o a la muntanya, però esdevé minúscul si es pensa que, en només vuit metres quadrats, cal emmagatzemar roba, calçat, estris de cuina, menjar i beguda. I viure.

Tanmateix, era la caravana o la caravana. Els pares d’aquests dos menors diuen que no tenien alternativa. La que els va proposar l’Ajuntament de Palma –entrar en un alberg municipal– els impedia seguir guanyant doblers sense haver-se de reinventar: els horaris d’entrada i sortida de l’alberg, expliquen, farien inviable anar els dissabtes, ben d’hora, a son Fuster, el mercat on, amb llicència municipal, tenen un lloc, o matinar, també moltíssim, per fer feines agrícoles, com la recollida de garroves, quan és temporada, o per sortir amb una moto que carrega una pedra d’esmolar per afilar els ganivets d’hotels i restaurants –ell–, o per netejar les cases d’altres –ella–. El Consistori no ha oferit la seva versió dels fets al tancament d’aquest reportatge.

La família resideix ara en una caravana. L’habitacle és perfecte per escapar-se un cap de setmana en família a la mar o a la serra, però minúscul si es pensa que, en només vuit metres quadrats, s’hi ha de guardar roba, calçat, utensilis de cuina, menjar i begudes. L’Ajuntament de Palma els ha ofert un alberg, però els horaris impossibiliten que puguin treballar correctament

Sobreviure amb 600 euros al mes

I intentar llogar alguna cosa, ara que saben que l’Ajuntament de Palma els pagaria la fiança? “He viscut de lloguer, la veritat, però hi ha diferència entre pagar 250, que era el que demanaven quan vaig arribar a l’illa, a 700 euros per una habitació, que és el que et trobes ara. Fa anys podies trobar cases de camp per cinc-cents o sis-cents euros, ara et demanen moltes coses, a part del contracte, les nòmines i Santa María bendita. Per mor d’això he viscut d’okupa”, diu Ramón. “Com vas a llogar una vivenda per dos o tres mesos?”, es pregunta María: “Amb els terrenys passa el mateix, només els oferesquin per acampar un cap de setmana. Jo necessit llarga durada. No deman res de franc, però no arribam”. El “no arribam” de María i Ramón són uns ingressos inferiors a mil euros al mes. “Normalment, ajuntam uns 600, i ara potser sigui menys perquè un dels dos ha de quedar-se a la caravana per protegir les nostres coses: si ens anam, ens les treuen”, comenta ella.

Automàticament, es queixen que “tot i que” ho han demanat “sis voltes, amb l’ajuda d’assistents socials”, el Govern els ha denegat la Renda Social Garantida. Quan va començar el procés de desnonament (ho van saber al novembre) i aprofitant que es va ajornar al desembre (van anar al darrer ple de 2024 per pressionar l’equip de govern, del PP en minoria), la parella ha aconseguit demanar cita prèvia a l’IBAVI, l’Institut Balear de l'Habitatge: “Les voluntàries de la PAH i Lucía Muñoz, regidora de Podem, ens han donat un cop de mà, i la cita ens l’han donat com a urgent, però és d’aquí a dos mesos”. La seva situació de vulnerabilitat l’explicaran a un funcionari de l’entitat autonòmica que gestiona el parc d’habitatge públic el proper 13 de març.

Normalment, ajuntem uns 600 euros, i ara potser sigui menys perquè un dels dos ha de quedar-se a la caravana per protegir les nostres coses: si marxem, ens les treuen

María Desnonada

El PP prohibeix viure en caravanes

Entre juliol i setembre de l'any passat hi va haver 227 desnonaments a les Illes Balears. Un 20 per cent més que durant l’estiu de 2023. Cap comunitat autònoma va tenir una taxa tan alta. A Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera hi va haver gairebé quinze desnonaments per cada 100 mil habitants. Els campaments de barraques, els descampats plens de caravanes i furgonetes, les files d’aquests vehicles-vivenda a les rectes carrers dels polígons industrials són el revers de les estadístiques que recull el Consell General del Poder Judicial. Només cal recórrer la perifèria de Palma per comprovar-ho.

Allà estava el terreny que van okupar María i Ramón, a Son Malferit; zona de Llevant, tradicionalment la més proletària, avui, en ple procés de revalorització. Allà segueixen ells, i els seus fills, dins una caravana. Allà s'està forjant un malestar que es convertirà en protesta el 8 de febrer. Diverses associacions de caravanistes han convocat una manifestació en rebuig a l’ordenança cívica que l’Ajuntament de Palma vol aprovar per multar les persones que pernoctin sobre quatre rodes.

–Saps per què li vaig acceptar la paraula al senyor alcalde perquè féssim una visita a l’alberg amb els nostres fills? Perquè marxar-mos del terreny no fos tan traumàtic per a ells. Era una manera de preparar-los, perquè es fessin a la idea. El gran ja ha tingut problemes a l’institut. Els companys saben on viu i se’n riuen d’ell. Ara m'agradaria dir-li algunes coses al senyor batlle, des de l’educació, que no s'ha de perdre, però quatre coses molt clares. Si un indigent que no té res, per què no pot dormir en una caravana? Ha de dormir al mig del carrer, a la Plaça d'Espanya, perquè et vegin i sentin empatia? Si no t’ajuden, el que fan és donar-te una patada per treure't del mig.

Els companys saben on està vivint i se’n riuen d’ell. Ara m'agradaria dir-li algunes coses al senyor alcalde, des de l’educació, que no s'ha de perdre, però quatre coses molt clares. Si un indigent que no té res, per què no pot dormir en una caravana? Ha de dormir al mig del carrer, a la Plaça d'Espanya, perquè et vegin i sentin empatia? Si no t’ajuden, el que fan és donar-te una patada per treure't del mig

Ramón Desnonat

Diu Ramón. Si l'ordenança cívica s’aprova, la seva dona i ell no tindrien diners per pagar una multa que es mouria entre 750 i 1.500 euros. Tampoc tenen un refugi familiar on anar. Un conflicte amb la seva sogra, que va vendre, al heretar-la de la padrina de María, el pis on va viure la parella quan es van conèixer, va ser el que, segons expliquen, els va portar a okupar el terreny municipal. El germà de María, que té cinquanta anys, lloga amb la seva companya una habitació en un pis compartit on dormen “cinco persones més”. Els fills que Ramón va tenir abans de conèixer a María ja són adults i viuen a la península. Ella no vol marxar de Mallorca, l’illa on va néixer: ho va provar fa temps, per treballar en un hotel de Benidorm, i li va poder la nostàlgia. Ell, que és segovià i du vint anys a Palma, pensa a marxar-se cada dia.

Etiquetas
He visto un error
stats