El fantasmagòric rastre del Doctor Mort de Hitler: del suposat amagatall d'Eivissa a la seva mort convertit a l'islam

Una Ducati roda per camins estrets amb dos homes a bord. Cap no és eivissenc, però viuen des de fa alguns anys a l'illa. Pilota un noi de vint anys de pare espanyol i de paquet va un extremeny que acaba de fer els quaranta. Són fotògraf i periodista, han fet força reportatges junts a la premsa local. Aquesta és una excursió amb moto una mica estranya; no s'han dut la càmera, ni el quadern ni el boli. L'únic document que porten a sobre és un croquis per trobar la casa que busquen. Els sistemes GPS i els mòbils són encara un recurs de la ciència-ficció i les pel·lícules futuristes. No és fàcil orientar-se a la primavera del 1984.

Entre camps d'ametllers i garrofers, arriben a la destinació. La casa és a la vora d'un penya-segat, té unes vistes impressionants a la Mediterrània i, a l'interior, després d'haver estat conduïts per un servei uniformat, els visitants descobreixen la col·lecció de quadres. Picasso, Monet, Modigliani, Degas. Diverses pintures signades per alguns dels artistes més cotitzats de les avantguardes pengen de les parets de la biblioteca. Si fossin autèntics, el valor dels quadres podria ser molt alt; quatre anys abans, a Londres, s'ha venut un cap de dona del Picasso cubista per 50 milions de pessetes.

L'amfitrió –un home que mostra una vitalitat extrema, encara que ronda els setanta anys; que camina recolzant-se en un bastó d'empunyadura de plata, encara que no coixeja; i que xampurreja castellà amb fort accent alemany, encara que es presenti amb nom francès: Jean Durand– vol conèixer l'opinió de l'extremeny –José Vicente Serradilla, posseïdor d'un carnet de crític d'art internacional– sobre el fons artístic. Taxar la col·lecció és precisament la raó d'aquesta visita. L'alemany de pare espanyol –Leonard S. Hoffman, llicenciat en Belles Arts– traduirà els tecnicismes.

– Primer, ens vam asseure a menjar, i a mi, que ja no em quadrava que un metge disposés d'un patrimoni com aquest, em va estranyar més encara que visqués atès per tants servents. Hi havia fins a un maître per servir-nos el xampany. Després vaig veure la col·lecció i vaig al·lucinar. Vaig ser molt directe: per certificar l'autenticitat de les obres, podien tractar-se de molt bones falsificacions, calia reconstruir la història de cada quadre. A qui havien pertangut abans i com havien arribat a les mans del metge. Això ja li va fer una mica d'efecte. Després d'aquell dinar es va assabentar que, encara que tingués el carnet de crític, al que em dedicava era a treballar de periodista cultural a Diario de Ibiza. Aleshores, es va esfumar, no ho vaig tornar a veure mai més. Quan vam sortir de la casa, Leonard em va confessar el que ja sospitava quan ens vam veure per primera vegada, en una exposició, i ens va convidar a casa seva: Jean Durand era realment Aribert Heim, el Doctor Mort de Mauthausen.

Recorda, quaranta anys més tard, José Vicente Serradilla. El periodista està assegut al porxo d'un agroturisme als afores de Sant Miquel de Balansat, al nord-oest eivissenc. Vesteix una camisa blanca de màniga curta, beu aigua i es protegeix de la llum del setembre amb unes RayBan enormes que no haurien desentonat als vuitanta, quan per entrevistar estrelles de la música com Julio Iglesias n'hi havia prou amb creuar-les al port i seure a una terrassa a compartir una ampolla de vi.

Fa trenta-cinc anys, Seradilla va tornar a la comarca de La Vera, on va néixer el 1943, plena postguerra espanyola. A l'illa torna sovint de vacances, però aquesta visita és diferent perquè presentarà el seu darrer llibre: Doctor Muerte. La sombra de un nazi en Ibiza (Melqart Editorial), una novel·la sobre les seves suposades trobades amb Heim. Tot i que cita personatges pel seu nom real, com Paul Wertheimer, el galerista que va presentar Jean Durand, ha utilitzat pseudònims per protegir les identitats dels personatges que continuen vius, començant pel fotògraf hispanogermànic. Malgrat tot, Serradilla sosté que la narració es basa en “fets que van passar de debò”: “No m'invento res. He tingut la novel·la guardada durant molt de temps perquè em feia una mica de por treure-la. Hi continua havent més gent de la que sembla que comparteix la mentalitat nazi. La meva intenció en publicar-la és que no caiguem al parany que van crear personatges com Heim”.

Les tortures de 'El banderillero'

Al llibre de Serradilla es reserva força espai per narrar les atrocitats que el metge i coronel de les SS va cometre en els cinquanta-dos dies que va estar destinat a Mauthausen-Gusen. Entre el 8 d'octubre i el 29 de novembre de 1941, va fer servir com a cobaies uns tres-cents deportats. A diversos els va extirpar innecessàriament l'apèndix; a altres, directament, els va matar obrint-los en canal, abans de decapitar-los i bullir els seus caps per sumar-los a la seva col·lecció de cranis. Els republicans espanyols que van passar per aquell camp d'extermini li van posar un sobrenom ben merescut: El banderillero. La injecció de benzina directa al cor era la tortura fetitxe de Heim. Després de la punxada, cronometrava l'agonia. Aquestes pràctiques l'equiparen al metge més sanguinari de les SS: Josef Mengele, l'Àngel de la Mort d'Auschwitz-Birkenau.

Aribert Heim, metge i coronel de les SS, va cometre atrocitats en els cinquanta-dos dies que va estar destinat en Mauthausen-Gusen. Va usar com a cobaies a uns tres-cents deportats. A diversos els va extirpar innecessàriament l'apèndix; a altres, directament, els va matar obrint-los en canal, abans de decapitar-los i bullir els seus caps per sumar-los a la seva col·lecció de cranis. Els republicans espanyols que van passar per aquell camp d'extermini li van posar un sobrenom ben merescut: El banderillero. La injecció de benzina directa al cor era la seva tortura fetitxe

Un hospital militar al cercle polar àrtic finlandès seria el següent destí d'Aribert Ferdinand Heim (Bad Radskerbug, Imperi Austrohongarès, 28 de juny de 1914). Durant la II Guerra Mundial, com a oficial de les SS, també seria complimentat per la família Thyssen. Va ser hoste d'aquests nobles, fervents col·leccionistes d'art i fonamentals en l'ascensió de Hitler al poder que va rebentar des de dins la República de Weimar el gener de 1933. Després de la derrota alemanya, tot i ser capturat per l'Exèrcit dels Estats Units a la primavera del 1945 i passar per un camp de presoners, Heim va quedar lliure i va eludir els tribunals, a diferència d'altres sanitaris de Mauthausen. Es va casar, va tenir dos fills i va viure, plàcidament, al llarg de quinze anys –del 1947 al 1962– a Alemanya Occidental. Residia a Baden-Baden, una petita ciutat propera al Rin i a la frontera francesa, i es va dedicar a la ginecologia al costat de Frield, la seva dona. Fins que la caça de nazis desfermada per Simon Wiesenthal, un jueu que va sobreviure a Mauthausen, i els seus col·laboradors va fer fugir Heim.

Ja el 1959, un tribunal de Linz, Àustria, el seu país de naixement, havia començat a investigar-lo. Diversos testimonis començaven a assenyalar-lo i el temps corria en contra. El 13 de setembre de 1962, la Justícia estatal de Baden-Baden va emetre una ordre de detenció. Heim es va esborrar del mapa i ningú no va aconseguir trobar-lo. Quan les preses més cobejades per Wiesenthal i els seus caça-nazis van anar caient –Adolf Eichmann, Buenos Aires, 1960; Klaus Barbie, Bolívia, 1983–, el Doctor Mort s'acabaria convertint en un dels assassins de l'Holocaust més buscats.

Com afirma Serradilla al seu llibre, va ser l'Eivissa del boom turístic el refugi del sàdic mèdic?

Durant la II Guerra Mundial, com a oficial de les SS, Aribert Heim va ser complimentat per la família Thyssen. Va ser hoste d'aquests nobles, fervents col·leccionistes d'art i fonamentals en l'ascensió d'Hitler. Després de la derrota alemanya, malgrat ser capturat per l'Exèrcit dels Estats Units i passar per un camp de presoners, Heim va quedar lliure i va eludir els tribunals

L'arribada dels nazis a Espanya

“Als documents que he revisat el seu nom no apareix en absolut”, contesta l'historiador José Luis Rodríguez Jiménez. Professor i investigador de la Universitat Rey Juan Carlos, doctorat amb una tesi sobre l'evolució i la transformació de l'extrema dreta espanyola des del tardofranquisme fins als primers anys de la restauració democràtica, el març del 2024 va publicar Bajo el manto del caudillo (Aliança Editorial). En aquest llibre Rodríguez Jiménez recull les històries de les desenes, “pot ser que fossin centenars, se'n desconeix la xifra exacta”, de nazis, feixistes i col·laboracionistes que van trobar una llar a l'Espanya de la dictadura de Francisco Franco fugint de la justícia dels països que deixaven enrere: Alemanya, França de Vichy, Bèlgica, Itàlia, l'Estat Independent de Croàcia...

“No hi va haver organitzacions per portar en grup peixos grossos i enviar-los a Argentina, Xile, Brasil o Uruguai, com sí que va passar a través del port de Gènova”, la coneguda com a ruta de les rates, on tenir la col·laboració de membres de l'alt clergat vaticà. Afegeix l'historiador: “A Espanya va ser diferent. Léon Degrelle [el líder dels feixistes belgues] o Pierre Laval [president del consell de ministres francès a la zona controlada pels col·laboracionistes; tornat al seu país setmanes després, on el van afusellar] van arribar amb avió. La majoria de les persones que van travessar la frontera van ser internades als camps de concentració (molts, al de Miranda d'Ebre) que es van fer després de la Guerra Civil per a presoners republicans i de les Brigades Internacionals. La majoria dels alemanys que van travessar els Pirineus van ser repatriats; eren simples soldats, no tenien importància. Una part tindria les seves influències i contactes i els utilitzaria per sortir dels camps i quedar-se a Espanya, però en desconeixem el nombre. Sí que sabem que el règim de Franco va utilitzar alguns d'aquests nazis com a espies al Marroc o en altres països europeus per controlar els esquerrans espanyols exiliats”.

No hi va haver organitzacions per portar en grup peixos grossos i enviar-los a Argentina, Xile, Brasil o Uruguai. La majoria de les persones que van travessar la frontera van ser internades als camps de concentració per a presoners republicans i de les Brigades Internacionals. Sí que sabem que el règim de Franco va utilitzar alguns d'aquests nazis com a espies al Marroc o en altres països europeus per controlar els esquerrans espanyols exiliats

Els personatges que reconstrueix Rodríguez Jiménez al seu llibre es van assentar a Espanya just després de la derrota de les forces de l'Eix. Una dècada després, just en els anys previs que desaparegui Aribert Heim, Franco serà hospitalari amb els dictadors llatinoamericans: Perón (1955), Batista (1959) o la família de Rafael Leónidas Trujillo (1961). En aquell moment ja vivien a Espanya –o havien viscut– membres del Partit Nacionalsocialista que, sota el sol del Mediterrani, havien vist la caiguda del III Reich, que havia de durar mil anys i amb prou feines en va durar dotze. Suficient, però, per matar 18 milions de persones.

El rastre del Doctor Mort

La recepcionista deriva la trucada i en una taula de la redacció del Mallorca Magazin una mà aixeca el telèfon. La d'Alexandre Sepasgosarian. Entre els periodistes germànics que informen des de l'illa que, oficiosament, es considera el dissetè land d'Alemanya, Sepasgosarian és una referència. Mallorca bajo la cruz gamada és la traducció del títol d'un llibre, encara per publicar en català i en castellà, on dibuixa la presència nazi a l'illa abans de la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. “Aribert Heim no apareix al meu llibre, però apunta el telèfon de Holger Weber: és un col·lega que va treballar uns anys a Alacant i va investigar sobre els nazis que vivien a Dénia durant el franquisme”.

El 5 de novembre de 2006, el diari Levante El Mercantil Valenciano va publicar un extens reportatge sobre l'estada (1940-1951) de Johannes Bernhardt al Tossalet de Girona, la propietat que va comprar a prop del límit provincial entre València i Alacant. Aquest empresari va ser una figura clau perquè Hitler posés els avions i les bombes de la Legió Còndor al servei dels revoltats durant la Guerra Civil. Curiosament, per bombardejar zones del llevant republicà com la que va triar Bernhardt per establir-se a Dénia. Gerhard Bremer, també oficial de les SS, conqueridor de la ciutat soviètica de Mariupol, va promoure la construcció d'un complex de bungalows on es va formar una cort de jerarques nazis. No estaven gaire lluny d'Eivissa. A les albes i els capvespres de cel clar, des de l'illa es veu el Cap de la Nau, la punta més oriental de la Marina Alta, i viceversa.

Gairebé dues dècades després d'haver publicat aquell reportatge, Weber despenja a la primera la trucada de WhatsApp. El prefix +49 precedeix el número perquè va tornar fa dos anys a Alemanya. Resideix a Hanau, no gaire lluny de Frankfurt del Main, i conserva un excel·lent castellà.

–Estic intentant confirmar si, entre els seixanta i els vuitanta, va estar a Eivissa un metge nazi…

–Heim? Et refereixes al doctor Heim? El vaig buscar també a Dénia, però no el vaig trobar entre els nazis que es van quedar després que Bernhardt escapés a l'Argentina quan va veure que el podien caçar malgrat la protecció del règim. Conec un fotògraf mallorquí que, molts anys abans, crec que als vuitanta, em va dir que es va trobar Heim a Eivissa fent un reportatge per a Interviu. Truca'l i digues-li que vas de part meva. Es diu Sebastià Terrassa.

I Doctor Gausmann va fugir en cotxe

Els reporters van passar una quinzena a Eivissa durant l'hivern del 1981. No ho sabien, però només unes setmanes després es produiria el fallit cop d'Estat d'Armada, Tejero i Milans del Bosch, el 23-F. Els reporters estaven a una altra cosa. Ja coneixien el terreny. Tres anys abans havien comptat en un reportatge titulat Nazis de cara al sol que a diferents llocs de l'illa vivien alemanys que, amb més o menys dissimulació, simpatitzaven amb el nacionalsocialisme i aixecaven el braç dret per honrar el Führer. En aquesta segona visita tenien un únic objectiu: localitzar el Doctor Mort. Els acompanyava un altre col·lega, un alemany que col·laborava amb el setmanari Stern. A la cartera hi portaven una fotografia, antiga, d'Aribert Heim, que van anar ensenyant per aquí i per allà. Un taxista el va relacionar amb la colònia d'alemanys de Sant Carles de Peralta, un poblet situat al nord-est d'Eivissa. Allí el turisme de masses havia trigat més temps a arribar i ho havia fet amb una intensitat diferent. Pocs hotels i restaurants, cales gairebé verges, minifundis habitats per famílies d'illencs que procuraven endur-se bé amb els estrangers i no fer preguntes comprometedores. Semblava un bon lloc per amagar-se.

Les pistes van conduir els reporters fins al Bungalow Park, una de les més antigues entre les poques urbanitzacions que hi havia a la zona. Els seus habitants eren gairebé tots alemanys. Una d'aquelles veïnes, fräu Schymeinda, vídua d'un nazi que havia treballat com a periodista durant el III Reich, va identificar el tipus de la foto com el Doctor Gausmann, el veí del xalet número 21 del Bungalow Park. Era alt (Heim en feia 1,90), atlètic (havia practicat l'hoquei sobre gel a la seva Àustria natal), tenia uns peus enormes (calçava un 47) i una cicatriu en forma de raïm a la comissura dreta del llavi (el seu tret més característic). El problema és que a Gausmann no el trobarien gaudint de la platja perquè estava passant consulta… a Munic. Fins allà van viatjar els reporters per comprovar que el metge que treballava a la capital de Baviera tenia llogada la seva caseta eivissenca a un altre alemany, que a l'illa també es feia dir Doctor Gausmann. Segons els reporters, l'inquilí era Aribert Heim. El mateix sexagenari que van veure pujar a un cotxe i escapolir-se quan van tornar al número 21 del Bungalow Park.

Santiago Miró va signar aquest reportatge, publicat a Interviu, i molt de temps després, el 29 d'agost de 2008, va publicar una entrada al seu bloc (Diari d'un periodista jubilat) on explica la seva versió de la història. Sebastián Terrassa, el seu company gràfic en aquella cobertura, la corrobora.

Mort al Caire i conversió a l'islam

La presumpta presència de Heim a Eivissa va caure després en l'oblit durant molt de temps. L'operació Last Chance, una ofensiva llançada pel Centre Simon Wiesenthal, dirigit llavors per Efraim Zuroff, deixeble del fundador, per atrapar els criminals del III Reich, ja uns ancians, va tirar una altra vegada del fil. Curiosament, Wiesenthal va morir, als noranta-sis anys, el 20 de setembre de 2005, poques setmanes després que mitjans espanyols (TV3, El Mundo) i internacionals (Der Spiegel, la BBC) tornessin a situar Aribert Heim a l'illa. Aquesta vegada hi va haver una mica més que soroll periodístic.

Segons va publicar Diario de Ibiza, dos agents de la Unitat de Drogues i de Crim Organitzat de la Policia Nacional van prendre declaració a diversos residents des Figueral (la cala al costat de la qual es va construir el Bungalow Park) que deien haver reconegut el Doctor Mort. La pista es va rebutjar perquè el retrat que van dibuixar de Heim no casava amb les faccions. En aquell moment, la brigada d'investigació criminal de Baden-Wurtemberg oferia 130 mil euros a qui aportés informació concloent que permetés la detenció d'un fugitiu que, si fos viu, hauria tingut noranta-un anys, i que ja havia estat condemnat, a absència, pels tribunals alemanys a finals dels setanta.

El fallit rastre eivissenc va desfermar uns anys bojos. A Heim se'l va situar a l'Uruguai, Argentina i Xile, on vivia una filla biològica, concebuda el 1942 amb una parella prèvia al seu matrimoni, a qui mai va arribar a conèixer. El 2007, Danny Baz, un antic militar israelià, va publicar un llibre (Ni oblit ni perdó. A la caça del darrer nazi) on afirmava haver capturat –al Canadà– i executat –a Califòrnia– el Doctor Mort capitanejant una organització coneguda com La Chouette. Baz situava la vendetta el 1982. El Centre Wiesenthal va qualificar aquesta tesi com a “inversemblant”.

La Policia va prendre declaració a residents alemanys que deien haver reconegut al Doctor Mort. La pista es va rebutjar perquè el retrat que van dibuixar no casava amb les seves faccions. La brigada d'investigació criminal alemanya oferia 130 mil euros a qui aportés informació que permetés la detenció d'un fugitiu que, en cas d'estar viu, hauria tingut noranta-un anys, i que ja havia estat condemnat, en absència, pels tribunals. El fallit rastre eivissenc va deslligar uns anys bojos en altres països

Dos anys més tard d'aquestes afirmacions, el 2009, Rüdiger, el fill menor de Heim, va trencar el silenci a la ZDF, la televisió pública alemanya, per canviar, també, el relat familiar: el 1993, havien informat, sense que els donessin gaire credibilitat, de la mort d'Aribert Heim a Argentina. Alguns ho van considerar un estratagema per accedir als comptes bloquejats del metge.

En 2009, el fill menor de Heim va trencar el seu silenci en la televisió pública alemanya per a canviar el relat familiar: en 1993, havien informat, sense que els donessin molta credibilitat, de la mort d'Aribert Heim a l'Argentina. Alguns ho van considerar un estratagema per a accedir als comptes bloquejats del metge

El nou testimoni resultava més veraç. El fugitiu nazi hauria viscut al Caire entre el 1963, quan es va escapar de la justícia, i el 1992. El 10 d'agost d'aquell any, mentre la televisió emetia la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, va morir a causa d'un càncer de còlon a l'hotel on s'ocultava. Acabaven tres dècades en què es va convertir a l'islam per adoptar una nova identitat sota el nom de Tarek Hussein Farid. El cos mai no va aparèixer. El 2013, la justícia alemanya, després d'haver rebut un paquet de cartes escrites en clau i remeses per Heim des d'Egipte als seus familiars entre finals dels setanta i mitjans dels vuitanta, va donar carpetada oficialment a la seva persecució i, als descendents de Heim, la possibilitat de cobrar l'herència. Un milió d'euros. Adibert, el primogènit del seu segon matrimoni, la va rebutjar. Rüdiger, en canvi, la va acceptar.

“La fugida a Egipte l'expliquen molt bé en un llibre [Dr. Muerte. La larga cacería del nazi más buscado] que es va publicar a Alemanya el 2014 i que per mi és l'obra més rigorosa que s'ha escrit sobre Aribert Heim. Sé que hi ha periodistes que diuen haver-ho vist a Eivissa, però al llibre no s'anomena l'illa”, explica Holger Weber en referència a aquesta investigació conjunta de Souad Mekhennet, la periodista de la ZDF que va revelar la mort del metge al Caire, i Nicholas Kulish, reporter de The New York Times.

La història més versemblant és que el Doctor Mort va viure al Caire entre 1963, quan va escapar de la justícia, i 1992. Mentre la televisió emetia la clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, va morir a causa d'un càncer de còlon a l'hotel on s'ocultava. Acabaven tres dècades en les quals va arribar a convertir-se a l'islam per a adoptar una nova identitat sota el nom de Tarek Hussein Farid. El cos mai va aparèixer

La figura d'Aribert Heim –el seu sadisme, el rastre fantasma– continua alimentant la ficció. Per exemple, el 2021, va aparèixer, amb nom i cognom, a El substitut, una pel·lícula dirigida i coescrita per Óscar Aibar on, durant les setmanes del Mundial '82, es recreen els vincles d'una de les comunitats de nazis alemanys que van sorgir a la Mediterrània espanyola amb la corrupció policial, el terrorisme ultradretà, el trànsit d'heroïna als poblats gitanos i l'especulació immobiliària. Com als reportatges de Weber, Dénia és l'escenari de l'acció. “El nazisme sempre ha tingut morbositat. A nivell de règims criminals és el que més interès desperta als mitjans de comunicació per les circumstàncies, els mecanismes [que van utilitzar] i perquè tampoc ens queda tan lluny. Per això es continuen fent pel·lícules, sèries i obres de teatre sobre el tema. En part, ajuden al coneixement. Allò que la major part de la gent sap d'Història els ve pels mitjans, el cinema i la televisió, i no tant pels llibres dels historiadors”, explica Rodríguez Jiménez.

La història de Joan Servera Pons, víctima de Heim

Minuts abans de presentar el llibre, José Vicente Serradilla camina per Vara de Rey, el passeig més emblemàtic d'Eivissa. “Heim va ser un peix fantasmagòric, va resultar impossible caçar-lo. El consol que ens pot quedar és que aquest tipus de personatges mai no podran dormir amb la consciència tranquil·la després d'haver comès uns crims tan atroços. El recordo com un paio molt nerviós. Sempre en alerta”, diu el periodista, a pocs metres de distància d'unes stolpersteine. Literalment, “pedres de la memòria” en alemany que recorden diversos dels republicans eivissencs que es compten entre els gairebé 6 mil espanyols que van ser deportats a Mauthausen. Les deportacions van tenir lloc fa més de vuit dècades. El petit memorial només té dos anys.

El periodista Xicu Lluy va dedicar gran part de la seva carrera professional a recompondre la memòria d'aquests homes que van perdre, consecutivament, dues guerres i, en molts casos, no van poder tornar mai a les illes. A Els nostres deportats, el llibre pòstum que va acabar d'editar la seva vídua, Elena González, Lluy realitza un exhaustiu registre dels 71 balears –vint-i-cinc mallorquins, vint-i-tres menorquins, disset eivissencs, sis formenterencs– que van patir els camps d'extermini. La majoria va ser en el camp que es va aixecar al voltant de les pedreres de Mauthausen, a l'Alta Àustria. Pel que va passar breument i cruelment Aribert Heim, a qui Lluy també situa a Eivissa “durant els anys seixanta” i “sota la falsa identitat del doctor Gausmann”, citant el treball de recerca del periodista alacantí Enrique Cerdán Tato.

Almenys un dels republicans que va localitzar Lluy, el mallorquí Joan Servera Pons, nascut a Sóller el 4 de març de 1910 i registrat al lager principal de Mauthausen el 6 de juny de 1941 (reclús número 5.078), va resultar víctima de la tortura que Heim emmascarava com a experimentació clínica. No va morir, i el 5 de maig de 1945, el solleric va ser un dels deportats que van rebre les tropes nord-americanes, amb el següent missatge escrit en uns llençols que van penjar a la porta principal del camp d'extermini: “Els antifeixistes espanyols saluden les forces alliberadores”. Sense descendents directes o indirectes al seu poble, els historiadors que col·laboren amb l'associació Memòria de Mallorca no han pogut cosir les històries de Joan Servera Pons abans i després de Mauthausen. Es desconeix qualsevol dada sobre la seva vida partida pels quatre anys que va passar en aquell infern. Tot i les reticències del batle, el popular Carlos Simarro, al Port de Sóller, just on acaba la via del tren històric que connecta aquesta vall de la Serra de Tramuntana amb Palma, des del setembre del 2021 una stolperstein recorda amb el seu nom i cognoms al republicà que va ser obligat a estirar-se a la llitera del Doctor Mort i va sobreviure.