LLEGIR EN CASTELLÀ
Maria, nom fictici, no pot anar a la perruqueria sense que el marit li doni permís. Els únics ingressos que té la parella són els gairebé 800 euros que cobra l'home. La dona es veu “obligada” a preguntar-li si es pot permetre algun “extra” com tallar-se o arreglar-se els cabells. El mateix li passa si ha de comprar sabates, roba o algun accessori. Tots són “luxes” que no es poden permetre. “No ha treballat mai”, assegura una de les persones que l'atenen a Creix, associació sense ànim de lucre creada el 2021 per donar suport als grans i les seves famílies a Santa Eulària (Eivissa).
Si la vida a l'illa és una carrera d'obstacles per arribar a final de mes, fonamentalment pel preu de l'habitatge, la gran majoria de jubilats, que no compten amb pensions que puguin fer front a totes aquestes despeses, es troben en una situació molt delicada. Si són dones, les dificultats es multipliquen. La falta d'accés a la pensió contributiva per haver treballat a casa o perquè els seus marits ja cobren els resta poder de decisió sobre les necessitats més bàsiques com ara comprar-se unes sabates o anar a la perruqueria. Mentrestant, la cura de marits, descendents, familiars majors dependents i la cura dels nets i netes són alguns dels treballs que, ara com ara, les dones encara carreguen a les motxilles.
María i el seu marit tenen una filla amb una discapacitat que just ara s'ha emancipat perquè ha aconseguit la seva pròpia pensió. “Ha tingut sort de trobar un petit habitatge”, compta Vicente Marí Ribas, un dels responsables de Creix. “Mentre residia amb María, vivien tots de la jubilació del pare”, explica. “No els veus pel carrer, van a la botiga i compren les quatre coses bàsiques. Això afecta a la salut perquè no et nodreixes com has de nodrir-te. Afecta a la socialització, perquè no poden sortir, no es relacionen”, relata. Creix es finança amb diferents aportacions públiques, donacions d'entitats privades i esdeveniments de recaptació.
“Nosaltres cobrem cinc euros al mes. Però fins i tot hi ha gent que està exempta, perquè no poden pagar-los”. Aquest és l'esbós de les persones usuàries de Creix, que compta amb dos locals en Jesús i Puig d'en Valls en els quals organitzen diferents activitats amb l'objectiu que els majors es relacionin, estiguin actius i no perdin els llaços socials. En aquestes dates realitzen una gala d'Halloween amb la projecció de la pel·lícula de l'eivissenc Héctor Escandell ‘Els crims del dia de Tots els Sants’.
Són molts els hàndicaps que han de salvar els majors per a poder viure dignament i poder ser partícips de la societat que els envolta, sense que quedin encallats a un costat. Però des de Creix subscriuen que el cas de les dones és més sagnant. “Les dones no tenen dret a la pensió no contributiva si el marit cobra la pensió decent”, expliquen. “Encara que la seva filla s'ha anat de casa, la situació no ha canviat. El marit cobra 804 euros, però, com el topall estava en els 799 euros, la dona no ha pogut demanar la seva. Tenen habitatge propi, però amb 800 euros a Eivissa és impossible viure decentment”, asseguren.
“Depens dels molts o pocs euros que el teu marit et vulgui donar. Si ell decideix que aguanto amb el que tinc, hauré d'aguantar, encara que necessiti unes sabates, és ell qui em diu si puc o no”, explica la Maria. No té pensió, no pot decidir, ni triar. És el que hi ha. “Una dona que ha mantingut una casa, que ha estat treballant tota la vida i encara ho continua fent... Reclamem que tinguin la pensió perquè no hagin de dependre dels marits. És una qüestió de dignitat”, sol·liciten des de Creix.
“A l'hivern t'adorms a les set de la tarda”
Altres jubilats només cobren la pensió mínima perquè no han cotitzat prou. S'han passat la seva vida laboral com a petits autònoms o fent feines d'artesania. “Si no produeixes en sèrie, no val la pena donar-te d'alta”. Així ho explica a elDiario.es Luis, argentí de naixement que porta a Eivissa des de l'any 1977. “Sempre he viscut a casa meva amb la meva parella i hem pogut pagar despeses perquè segueixo fent algunes coses per a dos o tres clients que em queden. Amb la pensió no hi puc fer res”, afegeix. L'home de 74 anys s'ha separat recentment, “després de 32 anys de convivència”, de manera que amb una pensió no contributiva, que ronda els 550 euros, “la vida és impossible” a la més gran de les Pitiüses. Només les habitacions a cases compartides ja superen aquesta quantitat.
Luis, de 74 anys, s'ha separat recentment. Li ha quedat una pensió no contributiva que ronda els 550 euros. Amb aquests diners, 'la vida és impossible' a Eivissa. Només les habitacions en cases compartides ja superen aquesta quantitat
“La llum, consumeixes la mínima. A l'estiu no hi ha aire condicionat i de cara a l'hivern tens l'ampolla de butà enganxada a tu. A les set del vespre a dormir i tapar-se amb mantes”. Aquesta és la vida d'un jubilat amb aquest tipus de pensió. “T'obliguen a ficar-te al llit aviat”, assevera. Són les conseqüències de la pobresa energètica a l'illa del luxe que pateixen la majoria dels jubilats amb pensions no contributives o els grups familiars, amb dependents a càrrec, amb només una paga de jubilació provinent del “cap de família”.
“Des de l'any 77 vaig aportar cinc o sis anys. A més, tenim una ajuda de cent euros, perquè no pots viure amb aquesta pensió; no n'hi ha prou”, puntualitza. L'home es refereix a una ajuda que l'Executiu autonòmic ofereix a les persones que, tot i cobrar la no contributiva, no tenen prou ingressos, tal com corroboren des de la Conselleria d'Afers Socials. “Per part del Govern hi ha un suplement a la PNC (pensió no contributiva), que és una quantitat que té una quantia màxima de 150,41 euros. No hi ha ni un mínim”, expliquen. Tot i això, aquest suplement no està disponible per a aquelles persones jubilades que cobren una pensió contributiva de poca quantia, que en algunes ocasions és tan baixa com la PNC, sobretot en el cas de les dones que depenen de la pensió del marit o de persones amb baixes cotitzacions.
Luis, després de la seva separació, va trobar una habitació “amb molta sort”. Un conegut li va fer lloc a casa seva. Paga 400 euros. “I amb la resta em vaig defensant. Però he de fer alguna feina extra, si no, no es pot viure. Estic fent alguna feina per a uns clients que em queden. Sense això no podria viure”, afirma.
L'artesà tenia diverses botigues amb què treballava, també feia souvenirs per a les botigues de l'aeroport. “Però en arribar la pandèmia i, com que vaig optar per la pensió no contributiva, necessitava una factura oficial que mai m'havien demanat. Abans no podia pagar els 300 euros d'autònom per mes, se'm feia impossible. Tot anava en negre. Per això no he pogut cotitzar tot el que he treballat”, explica a elDiario.es.
Abans no podia pagar els 300 euros d'autònom per mes, se'm feia impossible. Tot anava en negre. Per això no he pogut cotitzar tot el que he treballat
“Vaig treballar a Argentina al Ministeri d'Obres Públiques a la província de Buenos Aires, sis anys, i hi tindré una mica de pensió. Però jo vull continuar vivint aquí, m'he fet d'aquí, no me'n vull anar”, comenta. Luis necessitaria viatjar al seu país d'origen per poder arreglar els papers de la pensió argentina i gestionar per cobrar a Espanya. “No obstant, la pensió no contributiva té les seves coses perquè, per exemple, no pots viatjar més de dos mesos i per arreglar això necessitaria més temps”, concreta.
“Cada dia és més difícil tirar endavant”
En millor situació econòmica es troben Carmen i el seu marit, encara que les xacres de l'edat pesen. Més al “cap de família” que pateix d'Alzheimer, càrrega que Carmen porta a l'esquena. Igual que li ha passat tota la vida per tirar endavant els sis fills que té el matrimoni. “Som una parella de jubilats i entre les dues pensions ingressem al voltant de 2.000 euros”, explica la dona a aquest diari. “Però jo cobro molt menys que el meu marit perquè he treballat a mitja jornada i em vaig jubilar abans per problemes de salut. No podia ser altrament, havia d'estar amb els meus fills i en aquella època el col·legi començava als cinc anys. Va ser una època molt difícil”, sospira.
Jo cobro molt menys que el meu marit perquè he treballat a mitja jornada i em vaig jubilar abans per problemes de salut. No podia ser altrament, havia d'estar amb els meus fills i en aquella època el col·legi començava als cinc anys. Va ser una època molt difícil
En aquests moments la parella viu amb el fill menor de 38 anys. “Està pensant a independitzar-se, però té el problema de l'habitatge, que no troba. El lloguer és pràcticament el sou que guanya”, explica la dona. “Nosaltres hem cotitzat tota la vida. Vam venir de fora molt joves, amb 18 anys, quan em vaig casar. Jo he treballat d'assistenta i el meu marit a l'ajuntament i anteriorment a la construcció”, concreta. “Vaig tenir la sort que a la casa on treballava tenia el meu contracte. Vaig estar 20 anys contractada. Estic molt agraïda, fins i tot em deixaven portar els nens. La meva senyora em va dir que no hi havia problema, que me'ls emportés i que fes el que pogués. Si hi havia un nen malalt em quedava a casa sense problemes”, puntualitza.
El matrimoni va comprar un terreny i va construir casa seva fa dècades. “La vam fer amb les nostres mans, jo era peó i el meu marit l'oficial; els fills més grans també ajudaven. Va ser molt sacrifici. Però si no ho haguéssim fet no podríem pagar un lloguer avui”, ratifica.
No obstant això, sembla que aquesta situació també empitjorarà. Des de l'associació Creix asseguren que, si les coses continuen així en cinc o sis anys, “els jubilats tindran una crisi brutal a l'illa”. “Fins ara la població de jubilats a Eivissa ve de la generació en què tots volien tenir casa seva en propietat, i és per això que molts no tenen problemes pel que fa a l'habitatge. Però en pocs anys, menys del que pensem, la generació que accedirà a les jubilacions, i que no van optar al moment a la compra, no podran continuar vivint a l'illa. Ja està passant amb alguns”, expliquen.
Segons l'entitat, la forma de viure dels grans d'ara, “que han treballat molt per a les seves famílies i han estalviat tota la vida com a formiguetes”, va canviar fa molt de temps, “quan el lloguer va començar a ser una opció de vida”. “Cada dia és més difícil tirar endavant. Nosaltres ens quedem aquí perquè tenim tots els nostres fills aquí i necessitarem ajuda, però els preus estan pels núvols”, assegura Carmen. “De moment anem sortint. El dia que el meu marit necessiti més ajuda no ho podré atendre. I si hem de contractar algú, no podrem arribar amb la pensió. I si em poso malalta, què hi faig?”, es pregunta la dona.
L'octubre de 2023 el nombre de pensionistes a les Balears era de 201.843. El setembre del 2024 han estat 208.976 persones les que han cobrat la pensió, segons les dades del Ministeri d'Inclusió. En el cas de la pensió de jubilació, la quantia mitjana se situa en 1.334,25 euros, enfront dels 1.271 de setembre del 2023. La mitjana nacional és de 1.445,75 euros, després de la pujada de les pensions amb l'IPC de principis d'any.