LLEGIR EN CASTELLÀ
Aquell matí d'abril del 1967 a Maribel el camí fins al despatx de la directora se'l va fer més llarg que de costum. “Tenia uns vuit o nou anys i no era la primera vegada que em trucaven a la direcció perquè jo era tremenda”, recorda. Pel passadís no deixava de repassar tot el que havia passat els dies anteriors intentant trobar a quina trastada l'haurien enxampat. Quan per fi va entrar, no va trobar les cares serioses d'altres vegades, sinó un munt d'ulls posats al diari que estava obert sobre la taula. “Te n'has d'anar a casa perquè el teu pare ha sortit al diari”, li van dir.
Del motiu no en va saber res fins després de recórrer a tota velocitat els sis carrers que separaven el col·legi de les Escolàpies de ca seva. L'ambient tampoc no semblava gaire seriós. A la taula del saló tenien obert el mateix diari. A la pàgina 21 va veure la fotografia d'un grup de senyors asseguts al voltant d'una taula. “La urbanització que NASA realitza a la finca Sa Font Seca ja té nom: se l'anomenarà Urbanització Palmanyola”, deia el titular. El seu pare apareixia algunes línies més avall: “L'afortunat guanyador del concurs és el senyor Juan Garcías Berga, que viu a Palma”, va llegir.
La història havia començat uns mesos enrere. L'empresari Pere Nadal Salas havia adquirit una part de la possessió de Sa Font Seca, situada al quilòmetre 10 de la carretera de Sóller. Una finca que, segons va descriure el que després fou rector de la zona, Joan Soler Planas, era poc més que “un camp de secà amb garrofers, ametllers, ullastres i alguna olivera” on pasturaven les ovelles. La seva intenció era aixecar una nova urbanització de la mà de la seva constructora, NASA (Nadal Salas Societat Anònima), que comptaria, fins i tot, amb un camp de golf.
Un concurs per triar nom
A principis de 1967, l'empresa va començar la venda de solars a 200 pessetes el metre quadrat. Mentrestant, Pere Nadal Salas seguia buscant noves formes per promocionar el projecte i trobar compradors. I ell, que havia construït el Palau de la Premsa –inaugurat dos anys abans i situat al Passeig Mallorca–, va pensar que precisament la premsa podia ser una bona aliada per a la seva operació de màrqueting.
La seva idea va ser convocar un concurs per batejar aquella nova urbanització de Bunyola i oferir com a premi un solar de 500 metres quadrats a un dels seus carrers. Cada participant podria enviar tantes propostes com volgués, però només hi hauria un únic guanyador. Al març, els diaris van començar a omplir-se d'anuncis del curiós certamen mentre la seu de la constructora rebia centenars de cartes.
L'empresari Pere Nadal Salas va convocar un concurs per a batejar la seva nova urbanització a Palma i va oferir com a premi un solar de 500 metres quadrats a un dels seus carrers. La seu de la constructora es va omplir de centenars de cartes amb propostes
La nit del dia 27, el jurat –del qual formaven part, entre d'altres, l'advocat Luis Matas o el director del diari Baleares, Francisco Javier Jiménez, a més del mateix Nadal Salas- es va reunir a l'Hotel Fènix de Palma. La instantània que va immortalitzar aquell conclave va ser la mateixa que va veure Maribel l'endemà al matí. Per unanimitat aquells senyors van decidir que la proposta guanyadora era la de Juan Garcías Bergas, un palmesà de 41 anys que havia suggerit el nom de Palmanyola: un acrònim que unia els topònims de Palma i Bunyola, ja que s'aixecava al límit d'aquesta segona localitat.
Un dia després, la fotografia de Joan com a flamant guanyador va saltar a la premsa. Després de signar la propietat del seu solar de 500 metres quadrats, va explicar que havia estat precisament a Bunyola on havia viscut amb la família algunes temporades durant els primers anys de la Guerra Civil. “La resta la va passar a Palma i, com que era el gran de tres germans, els seus pares van voler que continués estudiant fins i tot durant la contesa. De vegades explicava que escoltava caure les bombes de camí a l'escola”, recorda la filla Águeda.
Un home que tornava a terra
“Va ser una emoció enorme. Jo no he tengut sort mai en jocs ni loteries. És la primera vegada que em toca alguna cosa”, assegurava Juan en una entrevista al diari Baleares. “Sempre explicava la història del concurs, n'estava molt orgullós. Deia que havia pogut veure altres noms i que eren molt pitjors. Molts proposaven anomenar a la urbanització Nasalandia, en un joc de paraules amb el nom de la constructora”, expliquen les filles.
A l'entrevista, Juan Garcías es presentava com un home casat, un pare de tres fills -Maribel, Águeda i Pedro- que treballava com a telegrafista a l'Estació Costera de Can Pastilla. Aquella, en realitat, era la vida que acabava de començar després de més d'una dècada sent telegrafista de la Marina Mercant, navegant a Fernando Poo, a la Guinea espanyola o a Terranova, “passant llarguíssimes temporades, de vegades un any, sense veure als meus”, reconeixia.
“Quan venia a casa estava quinze dies i, després, se n'anava durant mesos. Així va passar uns deu o quinze anys. Quan apareixia, jo deia que no era el meu pare, que el meu pare era l'home de les fotos que teníem al saló. Perquè a vegades ni tan sols s'assemblava”, reconeix Águeda. “Jo crec que vaig començar a conèixer-lo a la meva comunió”, afegeix Maribel. Un rosari d'absències davant el qual la seva dona, Catalina, li va retreure que tingués tres fills que s'estaven criant sense pare. I Juan va acabar per canviar el vaixell per la torre de telègrafs de Can Pastilla quan la zona encara era un lloc paradisíac.
Juan Garcías va ser telegrafista de la Marina Mercant durant més d'una dècada. 'Quan venia a casa estava quinze dies i, després, s'anava durant mesos. Així va passar uns deu o quinze anys. Quan apareixia, jo deia que aquest no era el meu pare, que el meu pare era l'home de les fotos que teníem en el saló. Perquè a vegades ni tan sols s'assemblava', recorda la seva filla Águeda
Un solar sense casa
En aquella tornada a terra, el premi d'un solar a la ja batejada Palmanyola -que el 1985 passaria a convertir-se en Entitat Local Menor- semblava la peça que completava el puzle. El somni de Joan, confessava al diari Baleares, era “construir una caseta, tenir un jardí” per a la seva dona i els seus fills. Volia tenir “l'expansió” que no podien tenir al pis de Santa Catalina on vivien. En aquella època en què la gentrificació semblava estar a anys llum del barri, els veïns eren marins o pescadors.
“Recordo tornar a casa els anys següents i que, a la nit, estigués l'arquitecte o el constructor amb els plànols sobre la taula del menjador. Però la veritat és que amb un sol sou i tres fills va trigar molts anys a poder aixecar la casa, uns deu”, relata Maribel. De mica en mica va anar dissenyant la llar ideal: un que tingués dos banys perquè amb un feia temps que no s'apanyaven, una cuina gran i quatre habitacions perquè els fills poguessin tenir la seva pròpia. I fora, al jardí, plantaria una xicranda, un llimoner i un pi.
Recordo tornar a casa els anys següents i que, a la nit, estigués l'arquitecte o el constructor amb els plànols sobre la taula del menjador. Però la veritat és que amb un sol sou i tres fills va trigar molts anys a poder aixecar la casa, uns deu
Cada vegada que tocava una visita a les obres, comprovaven que Palmanyola anava poblant-se a poc a poc de cases, encara que al seu carrer amb prou feines se n'havien aixecat tres. La nit de Cap d'Any del 1968 –la mateixa en què, subratllava la crònica del diari Baleares, l'aeroport de Son Sant Joan havia rebut el turista número 19 milions- el ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, havia lliurat les claus d'una vintena de xalets adquirits per periodistes i havia inaugurat les obres d'un camp de golf.
A mitjans dels 70, alguns diaris ja qualificaven Pere Nadal Salas de promotor que havia promès “la lluna” en una urbanització que, en realitat, deixava molt a desitjar. “No hi havia mercat ni escola i el transport a Palma era escàs i complicat”, diu Águeda. El problema anava més enllà: l'enllumenat tenia errors constants, el 1976 van passar mesos sense aigua corrent per la sequera perquè bevien un pou privat i continuaven sense proveïment de l'empresa municipal. Quan plovia, en canvi, les cases que s'inundaven es comptaven per desenes. Diuen que per això Palmanyola va trigar molt a tenir el final d'obra. El mateix Ajuntament de Bunyola havia cedit a NASA els terrenys per construir els equipaments esportius a canvi que s'encarregués del manteniment. Però era el 1980 i els problemes continuaven. I el camp de golf Manuel Fraga Iribarne va acabar per llanguir.
Dos anys abans, el 1978 i enmig d'aquell panorama, Juan Garcías havia inaugurat oficialment el xalet. Van arribar els dos banys, la cuina gran, la xicranda, el llimoner i el pi. I, el 1983, els seus nets, els fills d'Àgueda, es van convertir en els primers batejats a l'església de Palmanyola abans que fos oficialment parròquia.
Tot i això, aquell retard en la construcció i les seves guàrdies de 24 hores a Sa Costera van acabar convertint el xalet en una mena de casa d'estiueig als peus de la Tramuntana. Els seus fills no havien pogut créixer en aquella “expansió” que havia somiat. Ell i la seva dona Catalina hi van començar passant els estius i, després de la jubilació, la meitat de la setmana.
Quan Catalina va morir el 2011, aquell somni de la caseta familiar amb jardí va acabar per perdre tot el sentit, encara que els seus nets correguessin per ell els caps de setmana. “Dos anys després ja no va voler tornar per una qüestió sentimental”, expliquen. I aquell solar guanyador del carrer Geranis, ara ja amb la seva caseta a l'ombra d'una immensa xicranda, va acabar per vendre's.