LLEGIR EN CASTELLÀ
Perseguida per la Gestapo, la policia secreta de l'Alemanya Nazi, i fugint d'un passat que la turmentava, Katja Meirowsky va recalar a Eivissa un dia del 1952. Encara no sabia que es convertiria en una important figura de l'anomenat grup Ibiza 59, l'ambient del qual era eminentment masculí i estava integrat sobretot per creadors que havien deixat enrere el país germà. Anys enrere, Walter Benjamin, Rafel Alberti, Albert Camus i Tristan Tzara ja havien arribat a la major de les Pitiüses quan aquesta encara era l'avantsala del desenvolupament turístic, un lloc on encara no havia arribat la modernitat mentre la República de Weimar traspuava una efervescència cultural sense precedents que posteriorment acabaria engolida pel règim de Hitler.
De Meirowsky (Straussdorf, 1920 – Potsdam, 2012), però, s'ha escrit poc, malgrat haver enllumenat una extensa obra pictòrica en què, a poc a poc, han anat reparant galeries i museus. Entre ells, Es Baluard, a Mallorca, que acull fins al proper 25 d'agost una exposició dedicada a aquesta artista alemanya. I és que, com assenyalen des d'aquest museu d'art contemporani, actualment “cal refer el cànon de l'art modern ampliant els criteris i fent un forat a l'altra meitat de l'avantguarda”.
“D'entre els artistes moderns que després de la Segona Guerra Mundial es van establir a les Illes Balears per produir una extensa part de la seva obra, Katja Meirowsky ha estat injustament allunyada dels focus historiogràfics”, ressalten des d'Es Baluard, destacant el fet que la seva obra i la seva figura es revelin actualment “sota el signe d'un cert anacronisme, d'estranyesa i alhora d'una poderosa determinació estètica”.
Integrant de la Rote Kapelle antinazi
D'ascendència russa i italiana (Casella n'era el nom de soltera), Katja Meirowsky era filla de mare jueva i pare comunista. Entre 1938 i 1942 va estudiar pintura a la institució que actualment rep el nom d'Universitat de les Arts a Berlín. Durant l'època nazi va ser membre de la Rote Kapelle [Orquestra Roja], nom amb què la Gestapo denominava els grups independents del moviment de resistència antinazi i d'assistència als jueus així com als que es veien abocats a fugir del règim alemany.
En una entrevista gravada per a l'United States Holocaust Memorial Museum el 2006, l'artista explicava que el seu compromís ètic la va portar a implicar-se a la Rote Kapelle, composta “d'una munió bigarrada d'individus de perfils i posicions polítiques i ideològiques molt diverses” , units pel rebuig a l'autoritarisme del Tercer Reich“, com expliquen el comissari de l'exposició La acción roja y la membrana, Bartomeu Seguí, i la directora des Baluard, Inma Prieto.
D'ascendència russa i italiana, durant l'època nazi va ser membre de la Rote Kapelle [Orquestra Roja], nom amb què la Gestapo denominava els grups independents del moviment de resistència antinazi i d'assistència als jueus
Tot i això, quan Meirowsky va ser conscient que la policia secreta germànica l'estava vigilant per amagar i ajudar dissidents polítics i jueus perseguits –ella mateixa era jueva i temia ser expulsada de l'escola, a més de saber que la seva vida corria perill–, va decidir fugir de Berlín i amagar-se a Polònia durant la guerra. “A penes teníem què menjar perquè vivíem il·legalment”, confessaria l'artista molt després. Acabat el conflicte bèl·lic, va tornar a la capital alemanya el 1945 per treballar com a artista a l'entorn de les galeries Gerd Rosen i Bremer.
Els traumes de l'experiència del nazisme
La seva incursió a l'art no deixaria indiferent ningú. “Els traumes de l´experiència del nazisme, la persecució, l´assassinat de tants amics i gent propera, la guerra i, podem afegir, les condicions humanes i polítiques de la postguerra a Berlín, són la base d´una actitud vital que empenyen Meirowsky a dedicar la resta de la seva vida a traduir-lo en pintura, en imatges que avui ens sorprenen i ens provoquen”, destaquen Seguí i Prieto. “També ens poden desorientar i, probablement, transportar-nos a llocs de descripció pesada. de prohibició i persecució”, subratllen.
Com recorden des d'Es Baluard, juntament amb l'artista Alexander Camaro i la seva dona, Liselore Bergman, Meirowsky va fundar el 1949 el cabaret d'artistes Die Badewanne [La banyera], del qual també formaven part els artistes Hans Laabs i Heinz Trökes, amb qui, anys després, Meirowsky coincidirà a Eivissa. Es tractava, en concret, d'un centre d'experimentació multidisciplinar que unia la pintura, la literatura, la dansa, el teatre i la música i que s'inspirava en la literatura i l'art moderns perseguits i censurats pels nazis per a la seva reinterpretació i adaptació a la realitat del moment. La sàtira, la ironia, l'absurd i l'humor negre els permetien denunciar la pervivència del nazisme a la societat de postguerra. Tot i això, Die Badewanne només va durar sis mesos, i el 1950 diversos d'aquells artistes van fundar un nou cabaret, Die Quellepeitsche [La font original], mentre Meirowsky, el seu marit, el seu germà petit, Rolek Casella, i Hans Laabs impulsaven un projecte alternatiu , Das Atelier [El taller].
“Els artistes alemanys de l'època són conscients de la fragilitat del que volen construir: un espai estètic nou per a una nova humanitat, sobre valors suposadament universals de llibertat, igualtat, solidaritat i confiança en la millora, tot allò que la Il·lustració identificava amb el progrés. L'art ha de construir aquest espai i els artistes alemanys de l'època viuen el sentiment de la seva extinció a les mans del govern i la societat que l'ha creat”, abunden Prieto i Marí.
L'arribada a Eivissa
Tot i això, malgrat haver acabat la guerra, van començar a alçar-se veus que els atacaven com a “contaminadors” per la seva participació a la Rote Kapelle, com va explicar al seu dia Heidi Jäger: “Mentre que els oficials del 20 de juliol van ser celebrats com a herois, els resistents de la Rote Kapelle van haver ratllats de comunistes”. Va ser llavors quan, el 1952, Meirowsky va prendre una decisió: amb el seu marit, Karl, va decidir traslladar-se a Eivissa, “un territori de llibertat en un país governat per l'antic amic de Hitler i Mussolini”, assenyalen comissari i directora des Baluard . “Beatniks primer, hippies després, intel·lectuals i artistes van crear una societat cosmopolita i babèl·lica paral·lela al món local. La dictadura de Franco era només perceptible a la ciutat i en dies assenyalats”, incideixen.
[A Eivissa] beatniks primer, hippies després, intel·lectuals i artistes van crear una societat cosmopolita i babèlica paral·lela al món local. La dictadura de Franco era només perceptible a la ciutat i en dies assenyalats
A Eivissa, Meirowsky produirà la major part de la seva obra, a la qual es dedicarà de manera absoluta. Va ser a la major de les Pitiüses on l'artista, assenyalen Marí i Prieto, “va trobar un espai desconnectat de la cultura metropolitana, del passat d'agitació, intrigues i perills, del record de la persecució i de la destrucció. O de les diverses destruccions, en plural, que el feixisme, la guerra i la postguerra havien suposat. L'illa li oferia paisatges, gent i coses diametralment oposades, antitètiques a tot allò que havia de deixar enrere”. L'antiga colònia fenícia, púnica, romana i islàmica era, a més, centre de relacions multiculturals on coincidien artistes i creadors de nombroses nacionalitats, un formiguer de creació plàstica i literària, amb algunes galeries i, des del 1969, un dels primers museus d'art contemporani de la postguerra.
Però seria el 1959 quan, juntament amb altres artistes residents a Eivissa com Erwin Broner, Hans Laab, Bob Munford, Egon Neubauer, Erwin Bechtold o Antonio Ruiz, es van constituir al grup Ibiza 59, una galeria que, no obstant, va tenir connexions amb nazis establerts a l'illa. Per exemple, Erwin Broner va ser un jueu alemany nascut en una família burgesa que va desenvolupar la seva activitat professional com a pintor i arquitecte. El seu art va ser enquadrat dins del que Alfred Rosenberg, un dels principals ideòlegs del nazisme, anomenava Entartete kunst –art degenerat–, és a dir, tot allò que per al règim hitlerià procedís de l'art modern, per a ells 'contaminat' per la 'influència' del judaisme i el bolxevisme.
La fi del Grup Ibiza 59
El local on després es va allotjar aquesta galeria va estar llogat, el 1957, precisament per Dieter Loerzer, militant de les joventuts hitlerianes, que va viure a l'illa en dos períodes, des del 1957 al 1962 i des del 1973 fins a la seva mort el 2010. Va estrènyer llaços a Barcelona amb Emil Schillinger (que va ser membre de la Luftwaffe) i, un cop establert a Eivissa, es va fer càrrec de la direcció de la galeria. Schillinger a més va inaugurar un bar, al barri de La Marina –enganxat al port–, anomenat El Delfín Verde, en què, segons Rosa Rodríguez Branchat, llicenciada en Història de l'Art i doctora en Ciències Socials i Humanitats, autora de, entre altres llibres, La construcción d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa (1936–1975), es produïen trobades de nazis que celebraven cada any el naixement d'Adolf Hitler. El 1964, tot just cinc anys després de la seva creació, Ibiza 59 acabaria dissolent-se.
Com assenyalen des d'Es Baluard, Meirowsky va deixar una obra i les empremtes d'una vida poc publicitada, coneguda sobretot a través dels testimonis d'algunes persones que la van conèixer. “Mantenint relacions amb uns quants amics i gent propera, l'artista ens deixa escassos documents públics o publicacions sobre la seva vida a part de la seva obra, encara que sí molts documents privats. Els seus arxius, custodiats pels Lippeck fins ara, han estat donats a l'Arxiu d'Art Alemany del Germanisches Nationalmuseum a Nuremberg, on seran conservats i, esperem, estudiats d'aquí endavant”, sentencien.
Meirowsky va deixar una obra i les empremtes d'una vida poc publicitada, coneguda sobretot a través dels testimonis d'algunes persones que la van conèixer
Com va escriure a Els dies a l'illa el poeta castellà Antonio Colinas, gran amic de Katja i Karl Meirowsky: “[…] a les seves obres -com al paisatge circumdant, com a l'illa tota, com a la vida- hi ha sàvia pau i amenaces, hi ha una enorme i metafísica serenitat i una agressió, una provocació que ve imposada pel sentit catastrofista del temps que ens ha tocat viure”.