L'extraordinària reforma (fins ara perduda) que va rescatar una de les joies gòtiques més grans d'Espanya

Declarada Monument Històric Artístic el 1931, la Catedral de Mallorca, una de les joies gòtiques més grans d'Espanya, ha patit no poques reestructuracions des que, amb l'inici de la seva construcció al segle XIII, es configurés com una de les principals infraestructures de la Baixa Edat Mitjana a l'illa després de la seva conquesta per les tropes de Jaume I. Des de la seva privilegiada posició al capdavant de la façana marítima de la capital balear, la popularment coneguda com la Seu ha estat testimoni dels nombrosos esdeveniments que des de llavors han assotat Mallorca, com els embats que pirates i corsaris van exercir sobre la seva costa i la construcció i enderrocament de les successives muralles que han envoltat 'Ciutat', com va ser anomenada Palma després de desembarcament de l'esquadra cristiana. Els historiadors coincideixen a situar l'antiga ciutat romana de Palma i, posteriorment, la musulmana Madina Mayurqa, al mateix espai que avui ocupa el temple més emblemàtic de l'illa.

El claustre de la Catedral de Mallorca exposa per primera vegada junts els deu plans que va dibuixar l'arquitecte Juan Bautista Peyronnet el 1854 per restaurar el temple i frenar el deteriorament estructural que patia des del segle XV i que causava una perillosa inclinació de 1,3 metres a la façana. Era l'època de les desamortitzacions dels béns eclesiàstics duta a terme en el marc de la reforma liberal del segle XIX, a partir de les quals es va començar a forjar una conscienciació més gran entorn del patrimoni religiós local i sobre la importància de preservar els vestigis artístics del passat. Dels 43 convents que hi havia a Mallorca el 1836, 33 van acabar desamortitzats, cosa que va aportar més de 100.000 reals a la Hisenda de l'Estat, segons les dades de l'entitat Palma XXI.

Una de les característiques que defineixen la Catedral de Palma és la seva rosassa: amb 13 metres de diàmetre, és la més gran de totes les catedrals gòtiques europees. També compta amb una de les naus de major altura i la seva volta aconsegueix una alçada de 44 metres, la qual cosa la situa com el segon temple més alt de l'època, únicament superat per la Catedral de Beauvais.

Ara, l'exposició 'Els inicis de la restauració monumental a Espanya: els plànols de JB Peyronnet per a la Catedral de Mallorca (1854)' reuneix per primera vegada tots els plànols de l'arquitecte madrileny, dos dels quals, els números 8 i 10 que representen la secció interior de la Catedral reformada i l'alçat del campanar, no s'havien localitzat fins ara i es considerava que s'havien perdut irremeiablement. Tot i això, l'Arxiu Capitular de Mallorca va localitzar els dos plànols en dates relativament recents i finalment han pogut ser catalogats. Actualment es troben pendents de restauració.

Palma s'encomana a la modernitat

Els plànols reflecteixen els dissenys que Peyronnet va presentar al Ministeri de Gràcia i Justícia per intervenir a la Seu. I és que la Catedral de Mallorca havia anat arrossegant greus problemes estructurals des de finals de l'època medieval, quan encara era a mig construir. El segle XIX va ser, a més, una època de canvis profunds a Palma: calia transitar des de la mentalitat que havia imperat en l'antic règim, de caràcter majoritàriament defensiu, a una de més moderna i oberta als nous temps.

A l'abric dels corrents higienistes que van dominar Europa a finals del segle XIX, la nova burgesia va començar a clamar per l'enderrocament de la muralla renaixentista que circumdava la ciutat -i que molts consideren l'obra més colossal de totes les que s'han construït al llarg dels més de 2.000 anys d'història de Palma-. Les autoritats atribuïen a la fortificació el fet que la població visqués amuntegada i en condicions d'insalubritat. Tot i això, altres veus addueixen que, en realitat, hi havia altres motius de suficient pes que explicaven aquesta deficient situació higiènica, com l'absència de clavegueres, l'escàs abastament d'aigua potable o els enterraments als cementiris situats davant de les esglésies, freqüents focus d'infecció.

Al costat, durant el trienni liberal (1820-1823) va ser demolida la coneguda com 'La casa negra', seu de la Inquisició a Mallorca i, amb el desenvolupament del romanticisme, va començar a posar-se en valor el patrimoni religiós medieval, ric en elements, però ruïnós a molts llocs. La creació de les Comissions Provincials de Monuments el 1844, la fundació de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts el 1849 i les Reials Ordres de 1850 van despertar l'interès en la cura d'aquestes edificacions i, en aquest context, les mirades van començar a posar-se sobre el estat de la Catedral.

La construcció d'una nova façana

Aprofitant el desenvolupament del projecte de recerca 'Estudi diagnòstic comparat per a la conservació del patrimoni artístic religiós a les illes de Mallorca i Menorca', finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació i executat per investigadors del Grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la UIB , la Càtedra Seu de Mallorca, dirigida pel doctor en Història de l'Art Andreu Villalonga, va decidir organitzar l'exposició que exhibeix el conjunt complet dels plànols de Peyronnet per primera vegada des que es van presentar a l'Exposició Universal de París el 1855.

Com assenyala Villalonga, recuperar els dos plànols “desapareguts” i reunir els altres deu permet “tenir una visió de conjunt” i “posar en valor” la intervenció de Peyronnet, que es va donar, assenyala, “en un moment clau”. La proposta de restauració va implicar la construcció d'una nova façana principal (la de ponent), que es trobava parcialment desmantellada, fet que va generar la polèmica, atès que va ser “molt problemàtica tant a efectes administratius com a estilístics”. La reforma de la Catedral va ser, a més, la que va iniciar les intervencions restauradores a les grans catedrals espanyoles en ser la primera que es va escometre “en un moment molt inicial de la restauració monumental a Espanya”, explica el professor.

La reforma de la Catedral de Mallorca va ser la que va iniciar les intervencions restauradores a les grans catedrals espanyoles en ser la primera que es va escometre "en un moment molt inicial de la restauració monumental a Espanya", explica el professor Andreu Villalonga

La importància dels plànols rau que, juntament amb la memòria de la proposta que va plantejar l'arquitecte, suposen un instrument essencial “per poder entendre la història de la catedral, tant constructiva com dels seus usos”, i comprendre-la abans i després de la reforma. Durant la presentació de l'exposició, Villalonga va explicar que, en primer lloc, es va intervenir sobre la façana, finalitzada el 1888 en una obra que Peyronnet no va arribar a veure acabada perquè va morir el 1875. Deu anys després, ja amb el bisbe Pere Joan Campins , va ser impulsada la reforma interior que realitzaria Antoni Gaudí, que va optimitzar l'acústica del temple i va eliminar un altar barroc per exposar l'antic altar gòtic.

Seguint les recomanacions de l'informe de restauració que va lliurar l'Institut de Conservació i Restauració de Béns Culturals, els dibuixos han estat digitalitzats i exposats en fotografies d'alta resolució per no afectar la conservació d'uns béns patrimonials fràgils. La Càtedra Seu de Mallorca ha estat lencarregada de finançar la restauració virtual dels dos plànols que ha recuperat lArxiu Capitular de la Catedral, duta a terme pel conservador-restaurador de béns culturals Joan Gual Amengual.

La Catedral, ubicada sobre l'antiga mesquita major

Un dels estudis sobre les reformes successives del temple, dut a terme per la catedràtica i doctora en Història de l'Art María Pilar García Cuetos, assenyala que el fet que la Catedral ocupés el solar que havia ocupat prèviament la mesquita major de la ciutat va provocar una superposició d'estructures que va acabar generant nombrosos problemes d'estabilitat. Com expliquen des de la Catedral, al llarg del temps la major part de les voltes de les naus es van haver de reparar. Algunes, fins i tot, van acabar esfondrant-se i van haver de reconstruir-se íntegrament. A més, la façana principal, erigida a partir de 1503, no disposava d'entitat suficient per contrarestar l'empenta dels arcs formers de la nau central, cosa que va provocar una progressiva caiguda del frontis que, a mitjans del segle XIX, va arribar a assolir els 130 cm.

El fet que la Catedral ocupés el solar que havia ocupat prèviament la mesquita major de la ciutat va provocar una superposició d'estructures que va acabar generant nombrosos problemes d'estabilitat.

La situació estructural de la Seu era límit. Tot i això, va empitjorar encara més la matinada del 15 de maig de 1851, quan un greu terratrèmol, el de més intensitat registrat mai a Mallorca, va enderrocar part d'una de les torres extremes de la façana. Davant d'aquesta problemàtica, el Capítol de canonges de la Catedral va decidir que era imprescindible actuar i va encarregar a l'arquitecte Antoni Sureda el desmuntatge parcial de la façana. Finalment, la Comissió Central de Monuments va encarregar la tasca a Peyronnet, que, aleshores, exercia de professor d'Estereotomia a l'Escola d'Arquitectura de Madrid.

La construcció de la nova façana era la tasca més urgent de la reforma i suposava una operació tan complexa que es va allargar fins al 1888. Peyronnet, que va morir el 1875, no la va poder veure acabada. Tot i que el seu disseny va ser durament criticat dins del context local, des de la Catedral posen en valor la perícia tècnica de l'arquitecte madrileny en haver aconseguit revertir els problemes estructurals de la fàbrica. La segona fase de la intervenció, la reforma interior del temple, no es va arribar a executar tal com l'havia proposat Peyronnet, però no es va perdre del tot, ja que va servir de full de ruta al procés de restauració litúrgica i reforma interior empresa a principis del segle XX pel bisbe Pere Joan Campins i l'arquitecte Antoni Gaudí.

La construcció de la nova façana era la tasca més urgent de la reforma i suposava una operació tan complexa que es va allargar fins al 1888. Peyronnet, que va morir el 1875, no la va poder veure acabada

El naixement de la conscienciació patrimonial

Al llarg de les darreres dècades s'han dut a terme nombrosos estudis sobre les reformes que ha precisat la Catedral de Palma, així com al voltant del naixement de la consciència conservadora del patrimoni religiós durant el segle XIX, que en va permetre la protecció i la conservació fins a els nostres dies. Com explica Sebastián Escalas Sucari, investigador del grup de Conservació del Patrimoni Artístic Religiós de la UIB, al seu estudi El naixement de la consciència patrimonial religiosa i els museus de la Diòcesi de Mallorca a la primera meitat del segle XX, entre els segles XVIII i XIX la figura del viatger ja havia augmentat la sensibilització entorn de la tutela del patrimoni cultural i va despertar l'interès per l'estudi del passat, cosa que comportava una necessitat més gran de preservació, unit la gran notorietat que va adquirir la Societat Econòmica Mallorquina d'Amics del País a l'hora de conscienciar-hi.

Com explica Escalas, qui ha participat activament en diferents processos de restauració de béns culturals a la Seu, van influir en aquesta conscienciació dos estudis realitzats a principis del segle XIX: Descripció de la Catedral de Palma i Consideracions o dictamen sobre el projecte de treure el cor del centre de la Catedral de Palma, en què es va realitzar la primera consideració sobre el mal estat de conservació de la fàbrica catedralícia i la problemàtica litúrgica de la disposició del cor a l'interior del recinte. A partir d'aquell moment, va començar a plantejar-se la necessitat urgent d'intervenir sobre el monument per assegurar-ne la conservació, anomenant-se Peyronnet com el responsable d'executar la primera gran reforma del temple, tenint en compte, a més, l'estat en què es trobava després del terratrèmol de 1851.

L'investigador subratlla que aquella primera intervenció “va inaugurar per primera vegada a Mallorca la pràctica del mètode projectual en l'àmbit de la restauració monumental de repercussió directa sobre la pràctica litúrgica d'un temple religiós”, que va culminar a principis del segle XX amb la intervenció de Gaudí. A partir d'aquell moment, l'Església va impulsar nombroses iniciatives adreçades a estimular aquesta consciència. De fet, el primer Congrés Catòlic Nacional, celebrat a Madrid el 1889, va suposar un gran pas a l'hora de sensibilitzar sobre la importància de preservar el patrimoni eclesiàstic per a la posteritat i de crear museus que allotgessin els nombrosos objectes en desús dispersos per parròquies i seminaris, específicament mitjançant la creació d'una càtedra d'Arqueologia Sagrada als Seminaris Conciliars i la creació dels Museus Diocesans amb l'objectiu d'il·lustrar el clergat i avivar l'interès cap a l'art de totes les classes socials.