“Mama, per què hem de marxar d'Eivissa?”: els preus de l'habitatge expulsen els boixos de l'escola a mitjan curs
LLEGIR EN CASTELLÀ
No és estrany que a na María li caigui una llagrimeta quan acaba la videocridada. Fosa en negre: les cares dels seus amics desapareixen a l'altre costat de la pantalla. Els ulls plorosos de la boixa formulen la mateixa pregunta que, més d'una vegada, també ha resoplat: “Mama, per què hem hagut de marxar?”
Fins al 31 d'agost, na María vivia a Sant Antoni de Portmany, Eivissa. El mateix poble on es va criar la seua mare, na Susana, que va néixer a l'illa on ha parit tres vegades. La gran, de deu anys, va venir al món al mateix hospital que la seua mare, que és de la generació del 95. A un centenar de metres de distància naixerien na Lucía, el 2020, i na Paula, el 2024. Quan na Susana va donar a llum a la mitjana i a la petita, la maternitat ja s'havia traslladat de l'hospital vell –un d'aquells hospitals comarcals que va inaugurar el Doctor Lluch quan va ser ministre de Sanitat a principis del felipisme– al nou Can Misses, un complex d'edificis molt més gran, més modern, amb més especialitats. Però, entre part i part, les instal·lacions sanitàries no eren l'únic que canviava a Eivissa. El preu del metre quadrat també es variava. Barda amunt i sense frens. Conseqüència: millor hospital públic, pacients –de mitjana– més pobres.
La manca de llar pròpia ha empès na Susana i les seves tres criatures a la península. Això explica que encetassin el setembre a Cehegín, Múrcia. Des de la seua nova habitació, na María parla amb els companys amb qui va estudiar des del primer curs d'Infantil fins a segon de Primària. Ella, i na Lucía, que ja estava escolaritzada, no són cans verds. Des d'altres punts d'Espanya o de l'estranger també hi ha videcridades que connecten alumnes i exalumnes de l'escola on anaven, el CEiP Sant Antoni. Després de na María i na Lucía (les germanes Priego Mangas), només en aquesta escola s'han donat de baixa una altra vintena d'estudiants perquè els seus pares no troben a l'illa un habitatge digne que puguin pagar amb els ingressos de les seues feines. És una fuga silenciosa. Gairebé invisible, perquè no apareix a les estadístiques de la Conselleria d'Educació del Govern.
Només al CEiP Sant Antoni s'han donat de baixa una vintena d'estudiants perquè els seus pares no troben a l'illa una vivenda digna que puguin pagar amb els ingressos de les seues feines
“És un destí hostil i anirà a més”
Hi ha mestres que no són de pedra. Saben que no a totes les llars dels menors que entren de dilluns a divendres a les aules es rep un plus d'habitatge com el que han començat a cobrar ells fa uns mesos. Això ho repeteix, a l'altre costat del telèfon, Alejandro Vide Moreno –eivissenc, quaranta anys, més de quinze cursos donant classes a escoles, pare d'un nen al seu primer curs escolar–, que d’ençà l'1 de juliol és el director del CEiP Sant Antoni. Va estrenar càrrec pocs dies després que les germanes Priego Mangas s’acomiadassin dels seus amics aprofitant la festa de final de curs.
Na Susana, la mare, guarda a la galeria del mòbil una foto d'aquella festa. Na María, que ja ha fet una bona estirada, deixa caure el braç dret damunt l'esquena de na Lucía. Devia fer calor el darrer matí que van passar a l'escola. Estan morenes, i el vermell de la falda de la germana petita contrasta amb la claredat del terra. La llum de juny rebota sobre el ciment del pati. El futur seria una mica més fosc, però elles pareixen alienes a la mudança. Somriuen aguantant uns gots de plàstic buits de refresc. És difícil imaginar-les d'una altra manera. Són una garrida i una boixa a les portes de les vacacions d'estiu. No saben –encara– el significat de la paraula exili. El director d'escola que no han conegut, el tutor que tampoc tendran (Alejandro Vide Moreno feia classe als més grans, quint i sext), ho defineix així:
–Eivissa és un destí hostil, i anirà a més. A part de les que se n'han anat aquest curs, ja hi ha almenys dos famílies més que ens han dit que se'n van de l'illa durant l'estiu. No tots se'n van perquè no puguin pagar el lloguer o no tenguin sous per hipotecar-se. Coneixem casos, per exemple, de pares que s’han venut ca seua i han invertit aquests sous a la península. Saben que allà viuran molt millor. També tenim, i això es va notar molt durant la pandèmia, alumnes que viuen en pisos-pastera. Com no els ha de afectar això en el seu rendiment? Sempre dic que, més encara amb aquesta situació que patim a Eivissa, els mestres no només hem d'ensenyar coneixements, també els hem d'acompanyar emocionalment.
A més de les que han marxat durant el curs, ja hi ha almenys dos famílies més que ens han dit que se'n van de l'illa durant l'estiu. No tots se'n van perquè no poden pagar lloguer o no tenen sous per ficar-se a una hipoteca. Coneixem casos, per exemple, de pares que s’han venut ca seua i han invertit aquests sous a la península. Saben que allà viuran molt millor. També tenim alumnes que viuen en pisos-pastera
Recursos insuficients
“La Conselleria d'Educació és perfectament conscient dels problemes d'habitatge dels docents. S'està fent molta feina en aquest sentit, el conseller [Antoni Vera Alemany, filòleg de formació, professor amb plaça de funcionari] ha parlat del tema quan ha anat a Eivissa. Pel que fa a les problemàtiques d'habitatge, no són competència d'Educació. Els centres disposen d'orientadors i psicòlegs (en el cas de Secundària) per atendre les qüestions emocionals”. Més enllà d'aquestes paraules, des del departament del Govern que presideix Marga Prohens eviten fer declaracions sobre “un problema que afecta directament tot el que passa a l'aula”.
La frase entre cometes és de Sandra Torrent –barcelonina, vint-i-cinc anys ja des que es va empadronar a Eivissa, on ha tengut dos fills, antiga directora d'escoleta, quan l'educació de zero a tres anys era exclusivament privada, i actual mestra d'Infantil– i beu de la seua experiència amb els més menuts del CEiP Sant Antoni. “Un dels objectius fonamentals del primer cicle, de tres a sis anys, és fer grup, fomentar el sentiment de pertinença. Quan se'n va un company, i aquest curs està passant sovint, els seus amics ho acusen molt: quan som tan petits, l'escola és una gran part del món que coneixem. A més, mai s'ha de subestimar una nena o un nen de quatre anys: són molt intel·ligents. Parlen sense filtres”.
Són a prou els recursos d'orientació als quals es refereixen des de Palma, la ciutat on té la seu la Conselleria d'Educació? A l'altre costat de la mar, creuen el contrari. A l'antiga escola de les germanes Priego Mangas expliquen que, entre que detecten un problema relacionat amb l'habitatge, o la família els ho explica, i els acompanyen (tant el director Vide com la mestra Torrent repeteixen molt el verb acompanyar), “passa massa temps per intentar fer-hi res amb els recursos actuals”.
Des del CEiP Sant Antoni fan els comptes: a la seua plantilla de professionals hi ha una persona que s'encarrega de l'orientació a temps complet (cosa que no passa a totes les escoles d'Eivissa), però el seu professor de serveis a la comunitat (“PSC”, en argot docent, una figura fonamental per assistir a fills de migrants acabats d’arribar) també fa feina a altres quatre escoles. I, només al CEiP Sant Antoni, hi ha més de quatre-centes boixes i boixos, quatre-centes històries. Tot i que es vulgui acompanyar emocionalment l'alumnat (el que se'n va i el que es queda), el que no acompanyen són les mans i els cervells disponibles.
És un clam general. L'associació de directors d'Eivissa acaba d'enviar una carta al conseller Vera Alemany, reclamant-los. Entre les mesures que es demanen, que els psicòlegs educatius treballin també a Primària. Perquè, com recorden diversos orientadors consultats per elDiario.es, el consentiment que signen els tutors legals dels menors perquè aquests especialistes els atenguin a les escoles “és de caràcter psicopedagògic, no psicològic”. I, en canvi, “la marxa d'un amic o una amiga perquè els seus pares han de triar entre pagar el lloguer o arribar a final de mes”, com explica la mestra Torrent, “es viu com un dol”. Les emocions formen part de la salut mental.
La marxa d’un amic o amiga perquè els seus pares han de triar entre pagar lloguer o arribar a final de mes es viu com un dol
“Així ho treballem”, diu la mestra. “No crec que en fem un gra massa: fa un any va marxar una nena que estudiava a Infantil i els seus companys encara la mencionen. Quan algú se'n va, cal reorganitzar l'aula... sense forçar res. No és fàcil, però es tracta de verbalitzar el que els nens et demanen: el que no els preocupa no te'l demanaran. Què els preocupa? Que aquesta personeta ja no ve a classe. Després aniran creixent i s’adonaran que vivim en una societat molt asimètrica. El problema de l'habitatge afecta més en uns centres que en altres, però a la nostra escola, en el mateix espai, hi ha nens que dormen en un pis on viuen diverses famílies i nens que viuen en una llar on part dels ingressos provenen de pisos que es lloguen. La diferència és increïble. Uns poden gaudir d'una vida còmoda i altres no poden apuntar-se a una extraescolar, no trepitgen la platja en tot l'estiu o aprenen a cuinar sent molt petits perquè els seus pares estan tot el dia fora de casa. Treballant. No és fàcil gestionar aquesta escletxa perquè tots som veïns del mateix poble. Els meus fills, sense anar més lluny, serien un exemple: ells no tenen molts d'aquests problemes i nosaltres vivim a només dos quilòmetres de distància de l'escola. Però si la situació no canvia, els acabarà afectant”.
Al nostre propi col·legi, en el mateix espai, hi ha nens que dormen en un pis on conviuen diverses famílies i nens que viuen en una llar on part dels ingressos provenen de pisos que es lloguen. La diferència és increïble. Uns poden gaudir d’una vida còmoda i altres no poden apuntar-se a una activitat extraescolar, no trepitgen la platja durant tot l’estiu o aprenen a cuinar des de molt petits perquè els seus pares estan tot el dia fora de casa treballant
Les causes i conseqüències d'aquest relat van empènyer a Sandra Torrent a disfressar-se de contracte de lloguer el Dimarts de Carnaval. No va sortir sola al carrer, sinó acompanyant, a la rua del poble, a diversos membres de l'associació de famílies del CEiP Sant Antoni. Les baixes dels companys dels seus fills, una gota xinesa, o els preus i quotes que alguns paguen per llogar o hipotecar-se, els van animar a fer que la carrossa escolar fos el 2025 una denúncia ambulant. Van mostrar una pancarta on es llegia en majúscules: “MONOPOLY DE ALQUILER. DATOS REALES: 19 FAMILIAS HAN TENIDO QUE ABANDONAR EL CEiP SANT ANTONI POR LA SITUACIÓN QUE TANTO NOS AFECTA A TODOS EN LA ISLA”. Cada disfressa era un full escrit, i cada full escrit, una botifarra de tarifes: “Habitación individual, 1.800 euros. Habitación compartida, 1.000 euros. Sólo cama 12 hrs/día, 950 euros plus derecho a cocina + 200 euros. Almohada en bañera, 800 euros. Gastos a medias”. Anaven adobades amb la ironia del Carnaval però, en plena temporada turística, són menys surrealistes del que semblen. Eivissa és un dels territoris més afectats per la especulació immobiliària. I és una illa.
Res no baixa de 200.000 euros
En els últims plens de Sant Antoni de Portmany, quan a petició de l'equip de govern (majoria absoluta del PP) s'han debatut mocions per frenar les okupacions (hi ha hagut diverses al municipi, algunes resoltes amb la participació d'empreses de desokupació, juntament amb la Policia Local; l'última, però, va tenir molt ressò a la premsa insular perquè va ser un grup de vesins la que va ajudar que els okupes, enxampats mentre canviaven la porta, sortissin del pis), l'oposició (formada principalment pel PSOE) ha posat sobre la taula les baixes dels alumnes al CEiP Sant Antoni com a mostra de l’“escletxa” a la qual es referia la mestra Torrent. A la sessió de març, just després del Carnaval, els ànims es van encendre.
L'accés a l'habitatge és el punt àlgid d'un iceberg que agreuja el debat quan el ple hi topa. Des del PP acusen els socialistes, i a la única regidora d'Unides Podem, de posar-se de perfil davant l'okupació, o de fomentar-la. Els socialistes ho neguen; i des dels grups de centre-esquerra acusen el partit de dretes de no apuntar cap a l’origen del drama: construir habitatge públic per reduir els preus d'un municipi on un apartament, obra antiga, de 50 metres quadrats costa més de 200.000 euros i un pis que li dobla el tamany, més de 450.000. En aquest municipi de gairebé 30.000 habitants no hi ha, a dia d'avui, cap pis de lloguer social. Tampoc existeix un projecte per construir-los o crear-los mitjançant l'expropiació o gestió d'edificis o pisos on no hi visqui ningú.
“Els meus pares no veuran créixer les seues nétes”
Al nord-oest de la Regió de Múrcia no arriba la remor política del seu poble natal, però el WhatsApp de la Susana Mangas sí va rebre les fotografies de la rua. En veure-les, reconeix que va somriure un poquet.
–Em pareix molt bé que es disfrassessin per denunciar el que passa a l'escola. Això mostra que allà, tant els mestres com els pares dels alumnes, estàvem molt units. Ho trob a faltar. Realment, m'agrada parlar-ne perquè tothom s'assabenti del que està passant, a veure si canvia la cosa. A Eivissa teníem la nostra vida feta i haver-ho de deixar tot perquè no hi ha un lloguer digne per a una família és molt dur d'acceptar mentalment.
–Vau intentar comprar quan vau ser pares per primera volta?
–Ni tenint feines fixes t’ho posen fàcil per entrar en una hipoteca. Fa anys que ni ho mir. Els preus són tan alts que el 20% de l'entrada, seixanta, setanta mil euros, no els hauria pogut ajuntar en la vida. Encara que facis feina, amb dos boixes, i amb el que ha pujat tot, començant per el menjar, no pots estalviar, com t’ho fas per estalviar!? És una pena que fins i tot els que neixen allà hagin de marxar. M'estan obligant a que els meus pares no vegin créixer les seues nétes.
–No te'n vas perquè vulguis, estàs renunciant a la teua terra. És un estigma per a tu? Et costa explicar-ho?
–És que t'estan obligant. A jo no em fa vergonya explicar-ho, però em fa molta pena. No ho parl gaire perquè cada vegada que ho faig començ a plorar [se li romp la veu]. És dur ser aquí tota sola.
Na Susana va conèixer un jove fa onze estius. Era malagueny i havia arribat a Eivissa per fer la temporada a la cuina d'un hotel. Es van enamorar i Jonathan Priego –moreno, de pell i cabell, com les seues tres filles, na Paula, la petita, ha nascut, com les seves germanes, “amb melena”– no va tornar a Andalusia. Ara, paradoxalment, formen un matrimoni a distància. Ella, en esgotar el temps de baixa maternal, no va tenir més opció que renunciar a les catorze nòmines que cobrava al magatzem d'unes carnisseries si volien reiniciar les seues vides, però ell ja ha tornat a l'illa perquè no poden permetre's que deixi la seua feina. És fix-discontinu i a Cehegín, amb 15.000 habitants i gairebé un 20% d'atur, no és fàcil trobar empreses que et contractin. La Creu de Caravaca queda molt a prop, però el turisme interior que atrau la comarca no pot comparar-se amb els tres milions de persones que viatgen a Eivissa cada any.
“Vam venir-mos perquè els meus pares”, explica Susana, “compraren fa anys, quan van tenir uns sous estalviats, una casa per passar les vacances a la península, i, com que no pagaven lloguer, era un bon lloc per començar de zero. Però no està sent fàcil”. Assumir, per exemple, que fins al juliol, quan les petites acabin les classes, i coincidint amb el trenta aniversari de na Susana, no es reunira tota la família. Ja els va passar el mateix quan es van mudar a Múrcia.
Llavors, en Jonathan va demanar dos dies lliures seguits a l'hotel per acompanyar-les amb una furgoneta on van carregar totes les seues coses. En buidar-la, va tornar a corre-cuita cap a l'illa. Fins al 13 d'octubre, quan va completar la temporada de servei, no es van tornar a trobar. Tot i així, diu Susana, no es penedeixen. A Eivissa estaven contra l'espasa i la paret. Quan hi ha nens en l'equació, l'horitzó al qual es mira està més lluny: “Quan vam ser pares, ens vam posar com a límit pagar vuit-cents, mil euros, màxim, de lloguer per un pis d'almenys dos habitacions. No va sortir res de res, i estic parlant de fa deu anys. Veient el pla que tenia l'illa, encara que trobàs un lloguer així, ja pensava: quin futur li deixaré a les meues filles? [silenci] Perquè tot va a pitjor: encara que m'ofegui i arribi a final de mes malvivint, quan cresquin i siguin adultes hauran d'abandonar l'illa. Si volen tornar-hi algun dia, que ho decideixin elles, però almenys, que no se sentin obligades a abandonar-la”.
Tot i que m'ofegui i arribi a final de mes malvivint, quan cresquin i siguin adultes hauran d'abandonar l'illa. Si volen tornar algun dia, que ho decideixin elles, però almenys, que no se sentin obligades a abandonar-la.
Na Paula no tindrà records d’una infància eivissenca. Na Lucía, de ben pocs, molts menys que na María. Na Susana confia que la filla mitjana i, sobretot, la gran acabin fent nous amics a la seua nova llar. Ara, almenys, no se’ls queden negres els juguerois per mor de la humitat. La casa que havien conegut a Eivissa tenia goteres. Era el primer pis sobre un magatzem que una tieta de na Susana els havia cedit perquè, reformada a través d’un crèdit, es poguessin instal·lar-hi, just abans del confinament, quan ella estava embarassada de Lucía. El petit edifici es va construir, en el seu moment, amb materials barats. Quan plovia, el terra d'una de les habitacions s'omplia de poals i palanganes perquè no s'omplís d'aigua. Malgrat la reforma, les humitats van guanyar la partida. Susana, com la majoria d’eivissencs de les generacions millennial i centennial, va néixer tard. El seu pare, que va migrar des de Rute, Còrdova, quan era garrit, i la seva mare, que va saltar des de Barcelona en plena adolescència, van poder pagar un sostre on formar una família. Amb salaris de paleta i de kelly.
0