LLEGIR EN CASTELLÀ
Marina Ribas Torres (1989, Eivissa) ha passat l'estiu traginant tomàquets de l'hort a la cuina. En despuntar el sol, agafa la cistella, baixa una escala i recorre les files de tutors que guien, rectes cap al cel, les mates on creix la collita. El ganivet i el fogó l'aniran transformant en amanides, gaspatxos, sofregits, salses i conserves, que alegraran les receptes de l'hivern. La Marina, que no és ni agricultora, ni xef, ni tan sols una dietista a l'ús, malgrat que no deixa de cultivar, cuinar i pensar per què mengem els aliments que mengem, se sap privilegiada. No vol amagar-ho. Té un habitatge heretat, amb el seu trosset de bancal per plantar fruites i verdures. Té un marit que adora la feina indefinida (és professor d'Educació física en un institut públic). Té les condicions bàsiques per permetre el luxe de la renúncia.
Amb aquests ingredients, Marina Ribas està definint una vida als antípodes de la major part de les vides –155 mil, diuen els censos oficials; el doble quan a l'estiu els visitants se sumen als residents– que s'entrecreuen a Eivissa, l'illa on va néixer fa trenta-cinc anys.
“El punt d'inflexió va ser ser mare”, explica aquesta diplomada a Magisteri a qui després va afegir un grau de formació professional en Dietètica -“perquè llavors vaig poder estar un any i mig sense treballar per cuidar el meu fill-”. “Va ser un clic, i no era el primer que experimentava. Si volgués, tindria un futur laboral a l'educació, però quan tenia uns vint anys vaig descobrir que m'apassionava reflexionar sobre tot el que tenia a veure amb l'acte de menjar. Per això, al gener vaig decidir deixar de passar consulta al centre on treballava com a dietista. Per mi ser autònoma representa organitzar-me la vida com vull. El preu a pagar és alt (cada trimestre t'entren ganes de plorar), però la felicitat que m'hi aporta és molt gran. Des que va començar l'estiu no he comprat una verdura o una hortalissa. La meva base és l'hort. No puc deslligar cuinar del que puc arreplegar: la font primària d'aliment. És un procés que ni comença ni s'acaba. Visc entre l'hort i la cuina, i escric sobre el que menjo. Tinc salut mental. Fins a un cert punt, he baixat del carro”.
A què es dedica Marina? A aixecar-se prest, repassar l'agenda, treballar l'hort, cuinar sobre la base del que ofereixi la terra, fotografiar i publicar aquestes rutines a les seves xarxes socials, i, sobretot, a escriure per descriure el procés. Té 5.000 seguidors a 'X' i 32.000 a Instagram, dues xarxes en què en comptes de signar amb els seus cognoms ho fa amb el nom de casa-hort-oficina: Can Collet. Sense aquests trampolins no s'hauria llançat, probablement, a privatitzar el web. Més enllà dels seus perfils i alguna col·laboració amb diaris digitals, ara cal pagar per llegir les reflexions de Marina. Com fa ella en acostar-se a les seves carnisseries de confiança o en acudir a la trucada del peixater ambulant, que fa sonar un corn marí mentre obre les portes d'una furgoneta carregada de gènere fresc. Aquesta regressió al passat es produeix un cop per setmana a es Puig d'en Valls, un poble-barri que va sorgir als anys seixanta quan els eivissencs d'interior es van establir a les portes de la capital per estar més a prop de les feines que oferia el turisme. Cases baixes, amb un pis construït dècades després, com la que va heretar Marina, amb el seu trosset d'horta; una frontissa entre l'Eivissa urbana i la rural; un somni prohibitiu, també, per a qui tingués el desig d'hipotecar-se per convertir-se en propietari d'un d'aquells habitatges pagant-lo amb un sou.
La contradicció –tan associada al privilegi que no amaga Marina: “Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra: jo també com alvocats (malgrat que sé la quantitat d'aigua que suposa cultivar-los)”– fa temps que es va colar als articles, els tuits, les imatges, els pensaments que penja a internet. Si escriu sobre la sequera que ha deixat Eivissa sense collita de gra, no es pot oblidar que als caps d'alguns polítics hi habita la idea de construir una quarta dessaladora en una illa on els aqüífers estan tocats de mort pel sobre consum i la salinització. Les receptes, els consells, les ironies i els sabors que alimenten els canals que li paguen la quota d'autònoma i aporten el seu gra de sorra a l'economia familiar s'han convertit en una finestra per veure el món proper.
El què és gastronòmic és ideològic?
No podem deslligar la nutrició de la resta de coses. On és la part biopsicosocial de l'alimentació? I la que la relaciona amb la cultura, el lloc de procedència i el sou? Potser estem enfocant malament la nutrició totes les persones que divulguem des d'una posició de privilegi? Fer-me aquestes preguntes va ser una bufetada a tota la cara perquè he estat molts anys sense parlar de segons quins temes perquè pensava que em podria perjudicar perdent seguidors o oportunitats de feina.
I què ha passat?
No ha passat absolutament res, no hi ha hagut atacs. Eivissa és molt petita. Tots ens coneixem i tothom sap de quin peu calça Marina Ribas; això no em fa pas menys professional. El que hem de fer la gent d'esquerres –jo no m'amago– és començar a parlar. Podem estar apropant-nos a una època de pèrdua de drets. No puc ser insensible a realitats que, encara que no siguin la meva, no em són alienes. Cal parlar de nutrició i justícia social. Si no, acabarem convertint l'alimentació en una cosa exclusiva.
No ho és ja?
Sí, però no només perquè, fins i tot a la nostra societat, accedir a productes frescos i de qualitat sigui inviable econòmicament per a cada vegada més gent. A casa teva pots cuinar bo, barat i sostenible per menys diners dels que penses. Però ens manca temps. Cuinar requereix temps per decidir què menges, per decidir on ho compres, i com ho treballes. A la societat de l'hiperconsum és molt complicat conciliar vida personal i familiar.
Per què la gent té tants trastorns digestius (SIBO, impermeabilitat intestinal, intoleràncies...) i ho basem tot en l'alimentació? Ostres, és important què mengem, però què passa amb l'estil de vida que portem? Quantes hores treballem? Estem tancats a una oficina? Quin sou ens queda en haver pagat el lloguer? Qui pot anar a comprar al mercat si, com passa a Eivissa, només obre els matins? A les grans ciutats també està tot preparat perquè sucumbim a la indústria. Arribar al lloc de treball et costa una hora (més una altra per tornar). Després cuida els teus fills i passa temps de qualitat amb la teva parella. Després de deu o dotze hores dedicat a donar servei al turisme, qui soc jo per jutjar qui prefereix estirar-se al sofà, posar-se una pel·li de Netflix i demanar menjar a domicili? Són molts factors els que cal tenir en compte abans de fer-ne una anàlisi. Com diu aquell 'meme': calmar-nos... i a replantejar l'alimentació des de l'arrel.
A la societat de l'hiperconsum és molt complicat conciliar vida personal i familiar. Per què la gent té tants trastorns digestius i ho basem tot a l'alimentació? És important què mengem, però què passa amb l'estil de vida que portem? Quantes hores treballem? Estem tancats a una oficina? Quin sou ens queda en haver pagat el lloguer? Qui pot anar a comprar al mercat si només obre els matins?
Una de les paradoxes de viure en un territori encapsulat com el d'aquesta illa és que si un dia tots els seus habitants voldríem menjar fruita, verdura i peix de quilòmetre zero només el 2% ho podria fer. Gairebé tot s'importa, gairebé res no es produeix.
Els eivissencs que s'han incorporat els últims anys al sector primari, moltes vegades per cansament de la vida que portaven, són molt valents perquè no ho tenen gens fàcil. És una evidència que quan una societat es dedica únicament a donar servei (i a viure de rendes) esdevé improductiva. Ja ha passat després d'alguna DANA que ha tingut els ports diversos dies tancats: les prestatgeries dels grans supermercats de l'illa es buiden perquè no arriben subministraments. Cal trobar una manera per casar el turisme amb una vida digna per als residents perquè cada cop hi ha gent més rica i gent més pobra a Eivissa.
La sensació que tenim força eivissencs és molt trista: la nostra pròpia terra ens expulsa perquè pel que fa al poder adquisitiu no arribem. O decreixem o marxem. Soc pessimista perquè no veig cap decisió política. Les decisions que es prenen són tèbies perquè no se'ns enfadin els hotelers o els que es lucren amb els pisos turístics. Algú s'haurà d'enfadar perquè la situació s'arregli una mica! Crec que el que està passant és un símptoma del fracàs de l'esquerra. No us preocupeu realment d'aquests problemes… i la gent està molt cremada. Quan hi ha tanta desesperació, molts senten la temptació de votar en contra del que hem estat construint durant tants anys. Fins a quin punt normalitzarem que una família visqui en una caravana?
Quan passa per davant dels campaments barraquistes que hi ha a l'illa, es pregunta com són les cuines de les persones que hi viuen? De quin tipus de neveres i congeladors disposen? Com són els seus rebosts?
És inevitable i això m'ajuda a analitzar sense jutjar. No es pot demonitzar qui pateix obesitat perquè s'alimenta de 'fast food' i ultraprocessats si no ens plantegem les preguntes que em feia abans. Si vivim del turisme, les persones que treballen al sector serveis necessiten viure en unes condicions dignes. No hi pot haver aquesta diferència tan abismal entre els diners que es pot gastar un turista i el sou que es paga a un treballador turístic. Si un sou normal ni tan sols dona per cobrir un lloguer hi ha una cosa que falla. No és una cosa només d'aquesta illa: el teixit social s'està perdent a la majoria dels llocs que reben turistes.
La solució és la cuina de subsistència amb què ens van alimentar les nostres àvies?
Sí. No estic en contra de la globalització perquè sense ella no beuríem cafè, ni cultivaríem patata, tomàquet o pebrot en aquesta illa. El problema és aquesta globalització que uniformitza: a les cartes dels restaurants de qualsevol lloc d'Espanya només hi veus 'tiraditos', 'baos', tàrtars i hamburgueses. També veus que entre les receptes locals, que han deixat de fer-se a moltes cases, sobreviuen només les que entren a les cartes dels restaurants, però modificades al gust del turista i, moltes vegades, reconvertides en plats de luxe quan van ser receptes de subsistència. Per això, desenterrar la manera ancestral de cuinar de les nostres àvies requereix recordar, i no es pot recordar sense seny. Jo soc neta de gent del camp. Parlar amb la meva àvia m'ha ensenyat a posar en evidència molts dels mites que s'escampen diàriament per internet o, fins i tot, en publicacions més serioses.
El problema és aquesta globalització que uniformitza: a les cartes dels restaurants de qualsevol lloc d'Espanya només hi veus 'tiraditos', baos, tàrtars i hamburgueses. També veus que entre les receptes locals, que han deixat de fer-se a moltes cases, sobreviuen només les que entren a les cartes dels restaurants, però modificades al gust del turista i, moltes vegades, reconvertides en plats de luxe quan van ser receptes de subsistència.
Les seves xarxes són un carrusel de sabors, per a molts, 'prohibits'. Hi ha dolços, hi ha fregits, hi ha embotits, hi ha formatges, hi ha salses, i pans amb molta molla. Als textos que acompanyen les imatges incideix en la necessitat de gaudir menjant. Posa, com a exemple, moltes vegades el golus i gaudiment que és el seu fill. Com es perd la por d'engreixar-se, de menjar, com deia, sense culpa? Com s'ensenya?
Vinculant el menjar a la part emocional. Són dues coses que no es poden deslligar. Si un dia et sents trist, potser el que necessitis no sigui res més que preparar el pa de pessic que es feia a casa quan eres petita o marcar-te aquella sopa de menuts que li sortia tan bé a la teva àvia: connectar amb aquelles emocions que et resultaven positives.
Però no ens enganyem: la incorporació de la dona al món laboral va provocar que a moltes cases es deixés de cuinar habitualment. Quan faré la compra, per preguntes que fan persones que tenen deu o vint anys més que jo (però com m'emportaré un pollastre sencer a casa? Aquest peix com es prepara?) veig que hi ha una generació perduda perquè, i és normal que passés així, els van criar sopant croquetes congelades. Cal ser molt curiós, però, per capgirar la truita. Especialment, si ets dona: patim més violència estètica. L'alimentació es converteix en una eina de càstig i tortura per intentar encaixar als cànons que ens estan venent des de fa tants anys. Si mires revistes dels anys noranta, recordes que estaven de moda les models esquelètiques. El seu esmorzar consistia a beure un Martini i fumar-se dos cigars. Inconscientment, voldràs anar cap a allò que socialment és acceptable. D'aquí ve la demonització de certs aliments. I la por de menjar-los.
Els dies anteriors a l'entrevista, a Can Collet van menjar coques de tomàquet, ous i pebrots farcits, torrades de sardines, de fuet, de pernil, rodanxes de carabassó cru amb pinyons i parmesà, calamars, fideuà, cocarrois de verdura. A la Marina li pregunten moltes vegades si no s'embolicaria la manta al capdavant i obriria, sinó una casa d'àpats, almenys un negoci de menjars preparats, a punt per arribar a casa i escalfar. Si ho fes, igual que si es plantegés cultivar una explotació agrària, o criar animals per vendre carn o ous al mercat, es trencaria l'encant de la seva vocació. “Deixarien, l'hort i la cuina, si fos dos hobbies que alimenten la meva feina com a divulgadora. Per què no podem començar a fer coses que no siguin vistes com a capitalitzables?”.