LLEGIR EN CASTELLÀ
“Hermoso dueño de la vida mía, / mientras se dejan ver a cualquier hora / en tus mejillas la rosada aurora, / Febo en tus ojos y en tu frente el día […]”. Inspirat pel famós sonet Hermoso dueño de la vida mía de Luis de Góngora, Miquel Barceló va decidir escriure el seu propi per explicar les claus poètiques de la seva obra i d'una vida totalment lliurada a la natura i a la pintura. 'De la vida meva' és el seu primer autoretrat escrit, l'autobiografia d'un dels artistes contemporanis espanyols més destacats a escala internacional.
Originalment escrit en francès i recentment traduït al castellà i al català, aquest llibre de memòries apropa a la veu del pintor mallorquí, que parla sobre els seus records d'infantesa, anècdotes, pensaments, converses i passions més grans. A través de la seva pintura, els seus dibuixos i una llarga sèrie de textos explica la relació amb el mar, els animals i Felanitx, el poble de Mallorca on va néixer el 1957.
A 'De la vida meva', editat per Galaxia Gutenberg, hi ha els seus amics i els seus referents, la seva fascinació per Àfrica i per l'art prehistòric. Es tracta d'un viatge on també recorre els seus diferents tallers i maneres de treballar a Mallorca, a París i a Mali, així com la relació amb diferents suports i tècniques artístiques com la pintura, l'escultura i la ceràmica.
“Segurament és cert que aprenem l'important abans dels deu anys. Tinc la impressió que, en pintura, als deu ja havia fet gairebé tot el que després he refet i segueixo refent”, relata Barceló al primer capítol d'aquesta obra, on reflexiona des dels seus orígens fins a arribar als treballs monumentals a la Catedral de Mallorca, a la seu de l'ONU a Ginebra o a la Biblioteca Nacional de França a París. Actualment està treballant en l'encàrrec de tres tapissos per a la reobertura de la catedral de Notre Dame, on representarà temes i personatges de l'Antic Testament.
Actualment està treballant en l'encàrrec de tres tapissos per a la reobertura de la catedral de Notre Dame, on representarà temes i personatges de l'Antic Testament
“Escriure una autobiografia s'assembla molt a pintar un quadre, són moltes capes de vida i de correccions, també un exercici de memòria”, ha explicat Miquel Barceló a Madrid, durant la presentació del llibre que li van encarregar fa vint anys i que “no sentia poder assumir” perquè, en “aquell moment”, no li “semblava assumible”, ha expressat.
Així mateix, durant la presentació, l'artista ha dit que li agrada llegir la vida d'altres artistes, com ara Tàpies, i que no està a favor de la cancel·lació d'artistes del passat. “Admiro gent políticament incorrecta, com Picasso. És un conflicte que tenim tots per admirar males bèsties. Però no m'agrada això de cancel·lar, cal obrir les finestres”, ha afegit.
El fotògraf Jean Marie del Moral el va conèixer a París l'any 1985, mentre l'artista preparava al seu estudi una exposició per a una galeria de Nova York. “La seva energia excepcional, el seu ampli coneixement cultural i el seu amor per la pintura i l'art l'han portat a construir una sèrie d'obres impressionants que parteixen d'un gran sentit de llibertat, però alhora del respecte pels grans mestres de la pintura”, expressa a elDiario.es.
Miquel Barceló és un dels grans artistes retratats per aquest fotògraf en diferents moments de la seva trajectòria, en el marc d'un projecte que registra més de 250 creadors del darrer mig segle. “A partir del món clàssic i del modern, del món marítim i del vegetal, Miquel [Barceló] ha creat un llenguatge propi que s'ha fet universal i que ja és reconeixible per a tots”, emfatitza del Moral.
A partir del món clàssic i del modern, del món marítim i del vegetal, Miquel [Barceló] ha creat un llenguatge propi que s'ha fet universal i que ja és reconeixible per a tots
En la seva joventut va estudiar a l'Escola de Belles Arts i Oficis a Palma el 1974, un any en què ja havia fet la primera exposició individual a la Galeria Picarol de Mallorca. Més tard va començar Belles Arts a Barcelona, però ho va abandonar per dedicar-se de ple a la creació artística. A finals dels setanta s'acosta a l'esperit de l'art conceptual, vinculat al grup Taller Llunàtic a Palma, fins que en el primer viatge a París descobreix l'art brut i l'expressionisme abstracte nord-americà.
Tot just una dècada després va irrompre en l'escena internacional a la Biennal de Sâo Paulo del 1981 i a la Documenta VII de Kassel el 1982. En aquell moment la seva pintura figurativa de tendència expressionista comença a relacionar-se amb la nova pintura expressionista alemanya i la transavantguarda italiana. Algunes de les obres que va produir en aquesta època formen part de la col·lecció del museu d'art contemporani de la seva terra, Es Baluard Museu. El director del museu mallorquí, David Barro, explica que “els primers anys vuitanta a Espanya van ser dominats per una pintura que serà posteriorment injuriada i retirada dels discursos crítics dels noranta. Barceló emergeix aleshores com a paradigma de l'eufòria de la pintura”.
A partir de l'esclat de la seva obra als vuitanta, Barceló va començar a treballar en exposicions per a institucions i museus de llarg a llarg del món com el CAPC de Bordeus, l'IVAM, de València, el Jeu de Paume, el Centre Pompidou i el Musee du Louvre de París, la Galleria Nazionale d'Art Moderna de Roma, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona o el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid o el National Museum of Art Osaka de Japó.
A partir de l'esclat de la seva obra als vuitanta, Barceló va començar a treballar en exposicions per a institucions i museus de llarg a llarg del món com el Musee du Louvre de París, la Galleria Nazionale d'Art Moderna de Roma o el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia de Madrid
L'escriptor i comissari d'art Enrique Juncosa, amic del pintor des dels seus inicis, ha estat testimoni de la seva trajectòria i ha treballat amb ell en diferents projectes artístics des que el va conèixer a la mítica galeria 4 Gats de Palma durant els anys setanta. “La primera retrospectiva que vam fer junts va ser a la Whitechapel de Londres. A partir d'aquí vaig fer exposicions sobre els dibuixos, l'experiència a l'Àfrica o les ceràmiques. He intentat fer projectes diferents al llarg del temps, aprofitant que conec la seva obra des de sempre”, explica a elDiario.es.
Es tracta d'una llarga relació entre l'artista i el comissari, que segueixen treballant junts i aviat presentaran una mostra al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, a més d'un poemari d'Enrique Juncosa que inclourà una sèrie enregistrada de Miquel Barceló, que esperen publicar durant la propera primavera. “És un artista arriscat i molt directe que sempre està buscant alguna cosa diferent a la seva obra, per això aconsegueix arribar a tanta gent amb el que fa”, conclou Juncosa.
És un artista arriscat i molt directe que sempre està buscant alguna cosa diferent a la seva obra, per això aconsegueix arribar a tanta gent amb el que fa
La destrucció del paisatge
Com a amant i retratista dels paisatges naturals i dels animals, Miquel Barceló descriu al llibre els canvis recents a l'illa de Mallorca, travessada per la pèrdua de la tradicional vida agrícola i els seus valors culturals després de l'arribada de la terciarització de l'economia espanyola i la seva explotació turística, recentment criticada a manifestacions multitudinàries pels seus efectes mediambientals i econòmics.
“El 1957, el meu poble era molt semblant al del 1857 i no gaire diferent del del 1757. No obstant, el 1982, ja res era igual”, explica al llibre, on lamenta que “a partir de la dècada de 1970 vam veure créixer torres d'hotels i camps de golf; tot es va desorganitzar, l'agricultura, l'ecologia, un desastre, només quedaven les vinyes”. “He vist espècies marines desaparèixer. La Mediterrània ha estat destruïda”, explica.
Durant la presentació a Madrid, el pintor ha explicat que sempre ha estat implicat a tots els grups ecologistes i d'acció a Mallorca i a Barcelona. “És un problema que només ha empitjorat. Es moren els arbres i la fauna, és una hecatombe visible”, ha destacat.
Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (2003) i la Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2020), a més d'haver estat investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Tot i això, durant alguns moments la fama li ha resultat pertorbadora. “Al principi me'n vaig anar fins a Mali per escapar de la fama. Un pintor el que vol és pintar i es necessiten moltes hores al dia per fer-ho. Això ho vaig entendre molt aviat”, ha conclòs.