De mític cinema a centre de crossfit: “És una pena que es perdi l'essència d'aquestes sales que ajuden a crear barri”

El cinema Lumière està a punt de convertir-se en un gimnàs. La mítica sala, que va començar el 15 de desembre de 1973 després de la benedicció d'un canonge procedent de la Catedral d'Osca, acabarà demolida. Uns inversors dedicats a l'àmbit de l'esport l'han adquirit per transformar-la en un centre de crossfit, en línia del que ha passat amb altres antics temples del cel·luloide, reconvertits avui en sucursals bancàries, sales de bingo i botigues de roba. Però el Lumière no és un centre més: va ser una de les mítiques instal·lacions cinematogràfiques que durant els anys setanta van fer les mels de milers d'espectadors àvids per veure les darreres novetats en pantalla.

Després de gairebé vint anys en estat d'abandó, aquesta enyorada sala, situada a l'avinguda Sant Ferran de Palma, ha estat cobejada per diverses empreses interessades a treure profit de la seva privilegiada ubicació. A portals immobiliaris d'Internet encara figura l'anunci de venda de l'immoble -encara que ja està traspassat, tal com confirma a elDiario.es el seu propietari anterior-: 900.000 euros pel local que, com diu la publicació, un dia va ser una “antiga sala de cinema” i que consta d'un “espai diàfan amb gran altura ideal per a gran comerç, supermercat, gimnàs, etc.”. Als voltants, pisos oferts per entre 220.000 i 620.000 euros en una de les barriades més afectades pel greu procés de gentrificació que travessa l'extraradi de la capital balear.

Des que el 2005 tanqués les portes, la façana, juntament amb el seu enorme rètol, roman intacta per a nostàlgia de molts dels transeünts que passen per davant. Altres gairebé no adverteixen la seva presència. Res no els diuen aquestes històriques parets del que un dia va albergar aquest immoble de 1.265 metres quadrats: una nova pantalla gegant d'11 metres de longitud i 5,5 d'alçada i més de 500 butaques anatòmiques que no tenien res a veure amb els seients d'estil retro que havien adornat els cines en dècades anteriors. “És una pena que es perdi l'essència d'aquests cines. El Lumière va ajudar a crear barri”, comenta Nacho Salas, arquitecte i integrant d'una de les principals famílies propietàries de sales de cinema a Mallorca.

Des d'aleshores, la degradació ha anat consumint aquest històric immoble, les butaques i elements més característics del qual, com la decoració -obra de la desapareguda Galerías Preciados- que amb tanta cura li va procurar el seu antic propietari, han anat desapareixent del seu interior. Ni rastre tampoc queda dels cartells que un dia van coronar la sala. No en va, són precisament aquestes peces les que actualment s'han convertit en anhelat objecte de desig de col·leccionistes i venedors de segona mà.

L'esplendor del cinema Lumière

Avui, no queda res de tot allò. La decadència s'ha abatut sobre una sala que, de la mà d'Antonio Servera Mestre, es va inaugurar amb magnificència el 1973 i el nom de la qual rendia homenatge als inventors oficials del cinema. 'Oficials' perquè, el 28 de desembre de 1895, el cinematògraf -aquella caixa de fusta amb un objectiu i una pel·lícula perforada de 35 mm- va ser presentat per primera vegada al públic pels germans Louis i Auguste Lumière al Saló Indien del Grand Cafè del Boulevard des Capucines de París. Cinc anys abans, però, havia desaparegut sense deixar rastre Louis le Prince, que el 1888 havia filmat L'escena del jardí de Roundhay, considerada la primera pel·lícula de la història del setè art. I tot plegat enmig de l'aferrissada guerra de patents que, a compte de les ànsies monopolitzadores de Thomas Edison, va marcar els inicis de la indústria cinematogràfica.

Palma va ser la ciutat que el 1975 va albergar el nombre més gran de sales d'estrena i cinemes de barri per habitant a Espanya. Anys abans de la posada en marxa del Lumière havia començat a caminar el cinema Rivoli, una de les poques sales que actualment està dreta. Com expliquen Joan Villafàfila i Pako Navarro al llibre Palma Grindhouse (2024, Nova Editorial Moll), un compendi d'història de les sales de cinema que van inundar al seu dia els carrers de Palma i que se suma a altres ambiciosos treballs com El cinema a les Balears des de 1896 (2001, Documenta balear), de Cristòfol-Miquel Sbert, Servera Mestre volia repetir la jugada que tant èxit li havia reportat al Rívoli, també de la seva propietat: traslladar els locals d'exhibició del centre de la ciutat a l'extraradi a la recerca d'aquells espectadors que no es desplaçaven amb freqüència per anar a una sala d'estrena.

Beneïda pel canonge de la Catedral d'Osca

“La idea que tenien era portar el cinema d'estrena als extraradis. Perquè llavors, als barris de Palma, el que hi havia eren sales de reestrena i de reposició, però les d'estrena es concentraven al centre de la ciutat i, si algú volia veure alguna novetat, s'havia de desplaçar sí o sí”, comenta Villafàfila en declaracions a elDiario.es. La 'descentralització' d'aquestes sales va permetre que veiessin la llum el Metropolitan, el Rívoli i el Lumière. Per a la seva inauguració, a més de comptar amb el canonge, el propietari del Lumière va celebrar una gala benèfica -i d'alta copeta- patrocinada per Julia Molina de Herrera, esposa del llavors capità general de la Regió Militar de Balears. Un Càlid desembre, de Sidney Poitier, va ser la pel·lícula que va protagonitzar la primera estrena de la sala.

La veritat és que el propietari del Lumière va encertar de ple amb la seva proposta i el local es va convertir en una de les sales de referència a Palma. “La seva política era sobretot la reestrena de pel·lícules que havien tingut molt d'èxit al seu moment”, recorda Villafàfila. Entre les seves projeccions, films com Espartac, de Stanley Kubrick, o Grease, de Randal Kleiser, que atreia gran quantitat d'espectadors a les sales. El cartell que anunciava la reestrena de la cinta protagonitzada per uns fulgurants John Travolta i Olivia Newton John resava 'Amor, alegria, joventut, música... i molta marxa!!!'.

Era l'època, a més, en què el cinema de destape classificat a Espanya com a 'S' va entrar en escena. Com diu l'autor, a diferència del Rívoli o del Metropolitan, que no van exhibir pel·lícules d'aquest gènere, el Lumière va decidir apostar per elles. “Era un tipus de cinema que deixava molts diners en taquilla i l'empresa no va tenir cap inconvenient a exhibir-lo”, assenyala l'investigador. El fantaterror espanyol, amb les seves vísceres i cultes al satanisme, també va tenir el seu espai en el Lumière amb Els ritus sexuals del diable i La invasió dels zombis atòmics, que van ser publicitades com 'el major espectacle d'erotisme... i terror: sexe, depravació i aberracions en una pel·lícula que sembla feta pel diable'. Ja en 1993, l'esperada estrena de Jurassic Park, de Steven Spielberg, va provocar que les entrades s'esgotessin immediatament i nombrosos espectadors es quedessin a les portes de la sala.

Eren temps d'esplendor cinematogràfica a Espanya -en 1965, fins a 8.193 sales de cinema van arribar a estar en actiu, la xifra més elevada registrada en la seva història i una de les majors a nivell europeu-. Les projeccions s'estenien, fins i tot, als cafès, els teatres, les places de toros i els salons de balls, els locals parroquials i als poblats miners. I a Palma no va ser menys. En els setanta, com apunten Navarro i Villafàfila, el règim franquista, “desitjós de preservar costi el que costi la font d'ingressos que suposava l'incessant flux de turistes”, volia projectar una imatge de normalitat, especialment de cara a l'exterior, i aconseguir aquest objectiu passava per moderar la censura imperant durant la dictadura, que anys enrere havia prohibit l'exhibició de multitud d'obres cinematogràfiques.

Els multicines i la irrupció del VHS

Actualment, només queden drets a la capital balear el Rívoli i una altra de les grans supervivents d'aquella època, la cèntrica sala Augusta, a les avingudes de Palma. Les instal·lacions van començar a finals dels anys quaranta al mateix espai que, tot just una dècada abans, havia albergat una de les presons més fosques i tràgiques de la repressió franquista a Mallorca, la presó de Can Mir, a la qual s'entrava pel mateix accés que cada any travessen milers de cinèfils.

L'arribada dels multicines, la irrupció del VHS i el furor dels videoclubs, convertits als anys vuitanta en el nou refugi dels amants del cel·luloide, van obligar el Lumière i altres nombroses sales a introduir tota mena de reformes i innovacions tecnològiques per poder sobreviure. D'altres, incapaços de competir amb les grans instal·lacions, es van veure finalment abocades a abaixar les persianes. El Lumière, després de diverses dècades d'apogeu, va acabar tancant les portes el 2005. Villafàfila ho recorda així: “A partir de l'any 2000, l'assistència a les sales va anar caient en picat i en aquestes sales tan grans els buits es notaven molt més que als cinemes de barri o a les sales més petites. Les sessions no superaven el 10% de la sala. Parlem de 50, 60 o 70 butaques ocupades i pràcticament tota la sala buida”.

El Lumière, al catàleg de cinemes amb més valor patrimonial

L'Institut del Patrimoni Cultural d'Espanya va incloure el cinema Lumière, de fet, al seu catàleg inicial de cinemes amb més valor patrimonial, amb el qual busca reconèixer i reivindicar el llegat d'aquests espais com a activitat industrial, social i cultural estretament associada a la història i al patrimoni. “Encara que la tardana apreciació i protecció de l'arquitectura del segle XX ha deixat molts locals exposats als interessos de l'especulació immobiliària, per al conjunt de l'Estat s'ha avançat les últimes dècades en la protecció dels edificis cinematogràfics que van sobreviure als tancaments i enderrocs iniciats des dels anys seixanta a setanta”, assenyala l'organisme dependent del Ministeri de Cultura.

A l'inventari que va dur a terme per elaborar el Pla Nacional del Patrimoni Cultural del Segle XX, l'Institut subratlla com, una vegada superats els seus inicis titubejants, l'espectacle cinematogràfic va desplegar els indicadors “més eloqüents del seu impacte social i econòmic, entre els que sobresurten unes xifres d'assistència a les sales que evidencien amb rotunditat la posició de preponderància que va arribar a assolir entre totes les formes col·lectives de gaudi de l'oci”.

“Des de l'escala d'un barri a la de tota una població, els cines van ser destacats referents per a una manera de viure i compartir l'oci col·lectiu, la dominant a les dècades centrals del segle XX”, subratlla l'organisme, que destaca el valor arquitectònic d'aquestes sales, ja que nombrosos arquitectes i promotors “van aprofitar les possibilitats d'experimentació formal que oferia aquest negoci puixant per projectar ambiciosos immobles”. Entre ells, incideix, és possible identificar “una càrrega simbòlica denotativa de les idees de prestigi, progrés i modernitat, assimilant amb rapidesa els nous estils i llenguatges que s'obrien pas en cada etapa”. El Lumière, a la vora de la completa desaparició, va ser un d'aquells cines l'empremta dels quals encara sobrevola en l'imaginari dels ciutadans.