LLEGIR EN CASTELLÀ
Maria Jaume camina de punta a punta de l'escenari mentre entona:
Un embús de seis carrils
de s'aeroport a Portopí.
I un senyor manant un Porsche
recent llogat es caga amb tot.
Els versos imaginen una escena de la Mallorca estiuenca, la Mallorca costanera, la Mallorca massificada: el fastigueig de qui es dóna el luxe de conduir un cotxe de luxe durant unes hores i queda atrapat en els embussos que col·lapsen el cinturó d'autovies que envolten Palma .
El públic –més de dues mil goles– escolta i, just després, corea:
Hoteles, sol y playa.
Hoteles, sol y playa.
Hoteles, sol y playa.
La tornada són només tres paraules. En castellà, i no en català –salat i insular, dialecte mallorquí– on s'expressa la resta d'una lletra que parla de noranta mil piscines, camps de golf a ses Salines, creuers, avions, i gent per tot arreu enverinant un deu anomenat Mallorca. Idees potents que es poden condensar en aquestes tres paraules, que són tres pinzells dibuixant el passat i el present de qualsevol illa mediterrània convertida en destinació turística; tres crits amb què el públic i la cantant somien amb un futur diferent. Perquè la majoria de les persones que han gaudit amb el concert de Maria Jaume comparteixen generació amb aquesta artista nascuda el 1999, i Hotels, sol i platja és, a més, música fresquíssima. No només pel missatge que projecta en ocupar-se del turisme de masses i els seus efectes. Nostàlgia Airlines, el disc en què aquesta cançó exerceix de fil conductor, es va publicar fa tot just quatre mesos, el 15 de març.
La massificació com a estímul per impulsar sa Mobo
Maria Jaume va néixer a Lloret de Vistalegre –on estan censades 1.200 persones– i canta a Porreres –a vint minuts amb cotxe de casa seva, un poble una mica més gran que el seu, però que no arriba als 6.000 veïns–: no ha abandonat es Pla de Mallorca. La comarca que ocupa el centre de l´illa és per falta de costa (exceptuant un tram de la Badia d´Alcúdia) i de serra l´entorn que millor ha resistit a la gentrificació al llarg de les dècades. A més d'un espai geogràfic potser és també una idea. I, des de fa set anys, és la llar del Mobofest, l'escenari on acaba de sonar Hoteles, sol y playa.
“Han hagut de passar vuit anys, i que Mallorca estigui tan massificada com està ara –sobretot a la costa–, per poder reivindicar sa Mobo com el festival des Pla. És molt simbòlic, icònic, organitzar un festival a l'interior de l'illa”, explica Joan Roig, un dels dos directors d'un esdeveniment molt peculiar. No només perquè reivindica la “idiosincràsia rural” de Mallorca “sense folkloritzar-la” sinó perquè les catorze persones que integren la directiva del col·lectiu organitzador tenen menys de trenta anys. Van començar sent uns pipiols i mai no han vist un euro per produir tres dies de concerts. Tot i que aquest any, durant l'últim cap de setmana de juliol, van despatxar les dues mil entrades que posen a la venda. Cinc-centes més van volar entre invitacions, acreditacions i altres compromisos. La capacitat del parc on estan muntant actualment el festival els permetria vendre el doble de tiquets, però no volen que els assistents “tardin més de deu minuts a anar al bany o a demanar una beguda a la barra” i que, en tornar, “no puguin recuperar el lloc des d'on estaven veient què passava a l'escenari”. Un codi d honor contra la massificació.
Han hagut de passar vuit anys, i que Mallorca estigui tan massificada com està ara –sobretot a la costa–, per poder reivindicar sa Mobo com el festival des Pla. És molt simbòlic, icònic, organitzar un festival a l'interior de l'illa
–¿Per què us fiqueu en aquest embolat cada any si no en viviu?
“Perquè ens agrada i és una manera d´entendre la vida. Molt poca gent entén que un grup d´amics vulgui arriscar-se a organitzar aquest tipus d´esdeveniment cultural a canvi d´absolutament res en termes econòmics. Sa Mobo no és el festival d'una marca de cervesa ni un d'organitzat per una promotora, com tants d'altres. Pels organitzadors, si surt malament, pot implicar perdre-ho tot. Això només ho sabem nosaltres i les nostres famílies. Però val la pena. Ser una associació sense ànim de lucre ens fa precisament ser diferents. Mira, crec que estem molt més allunyats de qualsevol festival gran que del circuit més punk i underground. En canvi, rebem una quantitat enorme de inputs des d'aquesta escena alternativa que dubta que es treballi tot l'any a canvi de no guanyar res”, diu Joan Roig.
“Una cosa més que una revetlla de poble”
Entremig s'intueixen els salts mortals que han fet per passar de ser “una mica més que una revetlla de poble” i disposar d'un equip de setanta persones, comptant als socis de la directiva: onze persones de seguretat, tretze tècnics de so, vuit per realitzar el streaming que projecten les pantalles a tocar de l'escenari, i tres treballadors extra. Tots, lògicament remunerats. Només estiren “una vintena de voluntaris”, noies i nois que els ajuden a vendre les fitxes per comprar beguda i menjar. Sense aquesta estructura, no podrien fer un cartell encapçalat per tres dones d'estils tan diferents: Julieta Venegas, Valeria Castro i Mushkaa. La guanyadora d'un Grammy –a més de nou Llatins– i dues veus molt diferents de la generació Z. Reclamo més que suficient per quadrar un pressupost on les subvencions (30%) i els patrocinis (10%) no cobreixen la meitat del diners que s'inverteixen cada any. Els abonaments (entre 33 i 49 euros, depenent de l'antelació amb què es comprin) i les entrades de dia (de 29 a 37 euros) i els diners que es recapten a les barres obren el miracle.
“No estem en contra dels que creuen que la cultura s'ha de mercantilitzar, però nosaltres volem créixer sempre en qualitat i mai en quantitat, i això va en contra del que passa en aquestes illes. Tampoc volem estar lligats a una marca o dependre de les institucions. El públic de sa Mobo sap que ve a estar amb la gent. Sent que la tracten com a casa, sap com és el festival i el que ve. En vuit anys no hem tingut cap ensurt (baralles, comes etílics…) i seguim sense subcontractar absolutament res. Del muntatge del recinte ens seguim encarregant nosaltres. No volem perdre el control del festival, és clau que seguim prenent totes les decisions perquè no perdi l'essència. Sabem que aquest model és un oasi a la vida cultural de Mallorca i, fins i tot, entre els esdeveniments culturals de format mitjà”, relata Toni Jaume Martorell.
No estem en contra dels qui creuen que la cultura s'ha de mercantilitzar, però nosaltres volem créixer sempre en qualitat i mai en quantitat, i això va en contra del que passa en aquestes illes. Tampoc volem estar lligats a una marca o llepar-li el cul a les institucions. El públic de sa Mobo sap que ve a estar amb la seva gent
Aquest periodista –germà gran de Maria Jaume– codirigeix actualment el Mobofest amb Joan Roig, que reparteix el seu temps entre la docència (és llicenciat en Bioquímica), l'agricultura i la política municipal: és regidor a l'oposició a l'Ajuntament de Sant Joan, governat per El PI. Entre la resta de socis hi ha més bioquímics, físics, metges, psicòlegs, historiadors, professionals del dret i ballarins. Una colla de melòmans que li dediquen, almenys, un delme del seu temps lliure a cuidar aquest hort musical. Es reuneixen cada setmana i, com que la direcció és rotatòria, qui pren les regnes s'ha de comprometre a fons.
L'inici de tot
El primer membre de l'associació que es va posar al capdavant de sa Mobo (els seus pares i mares l'anomenen afectuosament així, usant l'article femení perquè, encara que tingui categoria de festival, no deixa de ser una festa) va ser Arnau Moratinos. Així recorda els inicis: “Tot va començar a través d'un grup d'amics, la majoria de Sant Joan, als quals ens agradava la música alternativa. Tots havíem estat fans de Sa Sini Band, un grup d'uns nois del nostre poble que són més grans que nosaltres. Gràcies a aquesta influència, molts acabem tocant en grups de versions que actuaven a bars i places. Els diners que recollim d'aquestes bitlles els guardem per atrevir-nos a organitzar la primera edició del festival. Era el 2017, i va ser gratuïta, com les dues següents. Volíem que el nostre esdeveniment fos un lloc per promocionar les bandes i artistes mallorquins. Ajudar-los a professionalitzar el circuit local”. Que tinguessin un escenari on tocar davant d'un públic realment interessat a escoltar-los, en definitiva: els tres primers anys –al costat de l'ermita de la Consolació de Sant Joan, un enclavament preciós– van constatar que aquest públic existia, i que tenia set d'alguna cosa diferent.
Ara, presumeixen de “no rebaixar cent euros” a un grup o artista mallorquí si els demana “un caixet de 1.500” (“si no tenen recursos no podran compondre”) o que al festival li hagi sortit un esqueix en forma de revista, S'Altra Música, que ja ha imprès tretze números en paper. “Considerem que hem organitzat vuit edicions perquè la del 2020, que era la primera que teòricament s'havia de cobrar entrada, es va cancel·lar per tot el que va passar amb la pandèmia”, explica Toni Jaume. La reformulació de l'esdeveniment mai no es va celebrar: Els Vespres del Mobofest, dos caps de setmana de música amb l'audiència asseguda i emmascarada, es van cancel·lar el dia abans de celebrar el primer concert. protocol exhaustiu aprovat per la Conselleria de Sanitat“. ”Amb els anys hem entès“, continua Toni Jaume, ”que aquell equip de govern no va entendre en cap moment què era el Mobofest. Més enllà de donar suport al que pugui ser una festa de poble, de cinquens, no van comprendre mai que es tractava d'un esdeveniment que buscava la qualitat cultural i que volia anar més enllà i ser una plataforma per als grups locals combinats amb altres internacionals“.
Tot va començar a través d´un grup d´amics, la majoria de Sant Joan, als quals ens agradava la música alternativa. Tots havíem estat fans de Sa Sini Band, un grup d'uns nois del nostre poble que són més grans que nosaltres. Gràcies a aquesta influència, molts acabem tocant en grups de versions que actuaven a bars i places. Els diners que recollim d'aquestes bitlles els guardem per atrevir-nos a organitzar la primera edició del festival
Tot i que els organitzadors intenten armar una programació eclèctica i, alhora, agermanada per una manera d'entendre el negoci musical, quan se'ls pregunta per la seva relació amb els artistes i bandes foranes, reconeixen que es poden dividir en dos grups. Alguns van aterrar a Son Sant Joan i van conduir fins a Lloret de Vistalegre (que va acollir sa Mobo després de l'exili de Sant Joan) o Porreres sense saber bé de què va el festival on actuaran. Interpreten el seu repertori, fan gaudir el públic, els liquiden la factura i marxen. “Però després hi ha els altres, que ens omplen el cor perquè entenen el que significa sa Mobo”, diu Joan Roig. “La relació transcendeix la música i segurament acabaran repetint al cartell”. La primera connexió forta la van tenir amb El Petit de Cal Eril, l'alter ego de Joan Pons Villaró. La barreja de folk i psicodèlia va encaixar tan bé que es va quedar una setmana a casa d'un membre de la directiva. Va ser el primer foraster participar. Era la segona edició, quan el muntatge “era cent per cent amateur”, però ja imperava una mentalitat “austera” per no estirar més el braç que la màniga.
La clau: economia sanejada i previsions humils
“La clau és estar cent per cent sanejats, fer una previsions humils i posar-nos un límit al caixet que podem pagar pels grups: encara que sigui factible [tenir aquests diners] i siguem els nostres propis prestadors (al 0 per cent d'interès) [riu], anem amb molt de compte”, detalla Toni Jaume, content, però, d'haver sumat al cartell noms com els de Julieta, Cala Vento, Pau Vallvé, Els Pets, Ginestà, Mishima, Socunbohemi, Ludwig Band, Manel, en grup, i Guillem Gisbert, en solitari (“quan estàs fent cançons sempre et motives pensant que et convidaran a cantar-les a Mallorca”, va dir en actuar a l'edició d'aquest any)...
Una selecció, en definitiva, dels noms més potents –d'ahir i d'avui– de la música catalana, barrejats amb altres veus que també s'expressen artísticament en català, i que, a més d'es Pla, són ben conegudes a la península: Maria Hein, Joan Miquel Oliver, Júlia Colom, Da Souza, Xanguito… Però és el Mobofest un pont construït per enfortir els llaços musicals entre les Balears i Catalunya? No, o no només, perquè alguns d'aquells artistes que han entès perfectament la filosofia de la iniciativa formen part de la llista de bandes castellà i anglocantants que els darrers anys han programat els organitzadors. Un record especial, per exemple, els guarden els Villagers, una banda de folk indie irlandesa que va donar espectacle el 2022, oa la pròpia Valeria Castro, que es va ficar al públic explicant, en un deliciós català amb deix canari, els seus sentiments quan va compondre l'arrel. Una carta escrita a La Palma mentre durant vuitanta-cinc dies la lava del Tajogaite devorava la vida de la seva illa natal: “Pasó lo que tenía que pasar / Y no pienso hacer nada más / Más que quedarme aquí / Cuidando la raíz”.
Gràcies a qui tenim carreteres?
Gràcies a qui no mos morim de fam?
Gràcies a qui sabem llegir i escriure?
Es turisme mos va salvar.
Gràcies a qui tenim llum i aigo?
Gràcies a qui tenim hospitals?
Gràcies a qui no som uns salvatges?
Es turisme mos va salvar
El concert de Maria Jaume ha acabat a l'escenari gran –patrocinat per una cervesera insular– i, al petit –patrocinat per una marca de refrescos insular– quatre tipus trasplanten al públic la mateixa energia amb què toquen els seus instruments. Formació clàssica (bateria, baix, dues guitarres elèctriques; en algun tema, apareix una acústica), més actitud que virtuosisme, i una base de country, folk i rock del sud per cobrir després la recepta americana d'una capa generosa de punk. La mala llet del cansament transformada en sentit de l'humor: la gentrificació turística és la diana a què apunten les cançons que estan sonant.
Mentre l'audiència corea una frase escrita per definir un temps i un inconscient col·lectiu (“el turisme ens salvarà”), diverses mans agiten cartells (SOS Residents) que van passejar per les avingudes i carrers del centre de Palma uns dies abans a la manifestació convocada per protestar contra els excessos turístics. El grup es diu Ánimos Parrec, i no només són de Sant Joan, com molts dels fundadors del Mobofest, sinó que van ser els seus ídols de proximitat uns anys abans (recorden Sa Sini Band?). Passats els trenta, i amb la música gairebé oblidada, des del festival els van llançar un guant: “Si munteu un grup i graveu un disc, us programarem”. El van anomenar Ánimos Parrec, i en dos anys, han llançat dos àlbums. I, pedalejant al grup dels descontents per la gentrificació, ja tenen el seu públic. El novembre del 2023, un concert d'aquesta banda a Can Lliro es podria considerar com un dels punts de sortida a les protestes contra el turisme de masses. Guillem Cànoves, el fundador d'aquesta sala que agita la cultura al llevant mallorquí, descansa, hores després, en un banc del parc. És ben entrada la matinada, Sa Mobo acaba d'acabar i ell diu:
–Em fa il·lusió venir cada any perquè veus que l'amor per la música independent i la cultura mallorquina es renova. Els joves que hi ha darrere aquest projecte són el nostre futur.