LLEGIR EN CASTELLÀ
“Instagramable”. Marcos Serra no dubta a triar l'adjectiu per definir amb una paraula el projecte que, com a alcalde de Sant Antoni de Portmany, acaba d'encarregar a l'artista Okuda: pintar una obra sobre les rajoles d'un carrer. Però no un carrer qualsevol. Al Carrer Santa Agnès han passat molts dels excessos que van convertir aquest poble del ponent eivissenc en el paradigma del turisme de borratxera. És l'eix del West End, un barri que abans de l'arribada dels operadors turístics britànics estava ple de vida. Comerços i restaurants, algun bar nocturn quan va entrar amb força el turisme. En aquell moment, anys seixanta, setanta, encara hi quedaven algunes famílies, alguna casa amb horta. Aleshores el barri es deia sa Raval, un nom que avui només resisteix al cap d'algun ancià que ja fa molt de temps que se'n va anar. Als vuitanta, quan l'Administració Thatcher va desviar els seus odiats chavs a Sant Antoni, tot va canviar.
Sol, platja, fast food, tot inclòs, barres de striptease, alcohol, drogues. Locals llogant els seus locals al capital anglosaxó. Diners fàcils, degradació. Soroll, brutícia, baralles, edificis a mig construir, lletgisme urbanístic, carrers desangelats quan l'últim worker torna al seu suburbi de Sheffield, Leeds o Liverpool. I, excepte al període 2015-2019, governs municipals del PP. El combo és el mateix des que als anys vuitanta sa Raval es va convertir definitivament al West End. El model turístic de tot el poble, i la manera d'habitar-lo, va quedar condicionat, malgrat els esforços d'alguns empresaris per reformar i reorientar els negocis.
Els últims estius una mica ha canviat a Sant Antoni. El turisme de borratxera pivota en un altre eix, el passeig marítim. El nucli urbà –cada vegada menys massificat, cada vegada més pubs amb el cartell de 'Es Ven“ enganxat en la persiana– es presenta, llavors, com un llenç en blanc demanant reconversió. Per això, per a despenjar-se el sambenet de poble sense llei, l'Ajuntament llança ”una proposta cultural que atraurà un perfil de visitant diferent“, diu el seu batle: ”Tant de bo tingui molta repercussió. Si té acceptació i reconeixement esperem que més empresaris s'atreveixin a obrir negocis diferents“.
371.000 euros públics per una catifa multicolor
El neologisme que utilitza Marcos Serra (encara) no l'ha recollit la RAE, però s'explica per ell mateix. En cas de dubte, podeu consultar el Cambridge English Dictionary i traduir el significat de la veu instagrammable: “Prou atractiu o interessant per ser fotografiat i publicat a la xarxa social Instagram”.
La porta tridimensional per passar dels guiris als influencers començarà a crear-se a principis del 2025. IAM Okuda SL cobrarà 371.000 euros per traçar una catifa multicolor d'una mica més de mil metres quadrats. Més d'una quarta part del pressupost, 100.000 euros, corresponen al caixet del muralista càntabre, que té la seva caserna general en el madrileny barri de Usera. L'empresa que gestiona els seus projectes gastarà la resta dels diners en adquirir la pintura i altres materials, a polir el sòl abans de començar amb les emprimacions, a barrar i vigilar la zona durant els cinquanta dies que durarà el treball, a produir vídeos i fotografies del procés creatiu i a col·locar i decorar uns tendals que donaran ombra al Carrer Santa Agnès.
IAM Okuda SL cobrarà 371.000 euros per traçar una catifa multicolor d'una mica més de mil metres quadrats. Més d'una quarta part del pressupost, 100.000 euros, corresponen al caixet del muralista càntabre, que té la seva caserna general en el madrileny barri d'Usera
La inversió pública en aquest projecte és forta; equival, més o menys, al 10% del que costaria construir un auditori amb capacitat per a tres-cents espectadors. Sant Antoni, tot i ser un municipi que s'acosta als 30.000 habitants, no té cap infraestructura pública d'aquesta mida per organitzar esdeveniments i activitats culturals. Una cosa inaudita a Eivissa i, també, a les Balears. Amb una població semblant, Maó, Ciutadella, Inca o Manacor disposen de teatres, museus, espais multidisciplinaris perfectament equipats. Comparar-se desperta malestar als grups municipals que exerceixen l'oposició municipal en franca minoria: comptant a l'edil que té VOX, a penes sumen nou dels vint-i-un regidors del ple.
“Seria més convenient construir un centre cultural”
“Estem a favor de la cultura i l'art i invertir-hi, però ens sembla una quantitat desproporcionada. No sé si Okuda estaria d'acord si sabés que la seva obra serà trepitjada pel tipus de turistes que freqüenten la zona. Cada dia els serveis de neteja passen hores netejant restes d'alcohol, menjar, orina i vòmit. Seria més convenient construir un centre cultural, que és una vergonya que no en tinguem cap a tot el municipi”, explica Angie Ramón, la portaveu d'Unides Podem. Antonio Lorenzo, el seu homòleg socialista, és igual de gràfic: “Una cosa és que encarreguin a un artista del nivell d'Okuda un mural i una altra que vulguin pintar un carrer així sense que hagi canviat abans el tipus de turista que visita la zona. S'omplirà automàticament de merda. Haurien de prioritzar altres coses, però construir un centre cultural amb auditori mai no ha estat important per al PP. És una cacicada de l'alcalde”.
Una cosa és que encarreguin a un artista del nivell d'Okuda un mural i una altra que vulguin pintar un carrer així sense que hagi canviat abans el tipus de turista que visita la zona. S'omplirà automàticament de merda. Haurien de prioritzar altres coses, però construir un centre cultural amb auditori mai no ha estat important per al PP. És una cacicada de l'alcalde
A Marcos Serra no li importen les crítiques (“Ara mateix hi ha molta oferta d'oci nocturn i la idea és que hi hagi més oferta d'oci diürn, restaurants i comerços. No ho canviarem en una o dues legislatures, però cal posar la primera pedra. Diuen que si vols resultats diferents, has d'actuar diferent. La idea és que no sigui una zona degradada, sinó que tingui més vida”) i anuncia que tornarà a repartir ajudes –un milió dividit en fraccions de 80.000 euros– entre els empresaris del West End que reconverteixin pubs i discoteques a restaurants i comerços.
Els fons venen de Brussel·les, com els que està destinant l'Ajuntament per atorgar ajudes que embelleixin façanes. Són part del pla Next Generation creat, en principi, per impulsar les economies europees després de la Covid-19. Com un altre milió, gastat a comprar, i enderrocar, Can Tunís, una antiga casa per aprofitar la parcel·la i construir una galeria d'art al costat del mural d'Okuda. Serà pública. El municipi sense auditori –ni centre cultural– tindrà tres sales d'exposicions a només quinze minuts de distància a peu entre cadascuna. Ja n'hi ha dos. Una reutilitza l'interior d'un molí. L'altra, les estades d'un far en desús.
Al costat d'aquest espai cultural, enfront de la posta de sol, una de les més embriagadores del Mediterrani, l'Ajuntament vol col·locar l'escultura d'un tirador gegant. Els enginyers municipals estan redactant el projecte d'instal·lació. Quan la Demarcació de Costas ho aprovi, el PP, que governa amb majoria absoluta, invertirà 80 mil euros públics a pagar una escultura creada per l'escultor Enrique Saavedra López-Chicheri. Com en el cas de la pintura de Okuda, en tractar-se d'una obra artística, la llei permet contractar sense convocar un concurs. No és necessari valorar diverses propostes abans de desemborsar els diners públics.
El batle justifica la inversió: “El preu de la pintura ha pujat”
– Batle, el projecte del mural ja el van voler tirar endavant el mandat passat, però com que governaven en coalició i al seu soci, Joan Torres, regidor d'El PI, no li agradava, no el van poder encarregar. Per què s'ha encarit tant el preu?
– Perquè ara l'artista assumeix tots aquests serveis complementaris que abans haguessin correspost a l'Ajuntament. Ens han recomanat fer-lo així per tal que no es veiés com una fragmentació del contracte. Okuda s'encarregarà de contractar directament els serveis que necessiti, imagino que ho farà amb empreses locals. A més, el preu de la pintura ha pujat.
– Sap quant costarà mantenir l'obra?
– Els he insistit molt en la qualitat de la pintura. No pot saltar fàcilment. Si una façana, que no es trepitja, té desgast, imagina't amb un terra per on passa tanta gent. Caldrà tenir una cura especial. Durant el primer any és obligació d'Okuda encarregar-se del manteniment. Després ho farà l'Ajuntament. Haurem d'estudiar el preu que ens costarà.
– No és una inversió molt arriscada?
– Soc conscient que és una decisió arriscada, però farem una ordenança per mantenir aquesta obra artística. No es permetrà el trànsit rodat al carrer.
Soc conscient que és una decisió arriscada, però farem una ordenança per mantenir aquesta obra artística. No es permetrà el trànsit rodat al carrer.
–Si volen convertir Sant Antoni en una destinació cultural, per què no han començat per construir una instal·lació tan bàsica com un auditori?
–M'encantaria haver-ho fet tot el primer any de la legislatura. El Consell Insular està treballant per comprar el Cine Torres [un edifici centenari que necessitaria una reforma milionària pel seu mal estat de conservació perquè porta tancat més de vint anys] per cedir-nos-ho. Estem esperant si es pot comprar o, si no passa, oblidar-nos d'aquest cinema i buscar un terreny per construir un nou auditori. Abans que s'acabi l'any hauríem de tenir alguna cosa clara.
Més de 400.000 seguidors a Instagram
Més de quatre-centes mil persones segueixen Óscar San Miguel Erice a Instagram. A les seves stories destacades hi ha una pestanya dedicada als lluminosos triangles que ha pintat aquí i allà. En clicar, Murals, es diu la story destacada, apareix una foto del darrer que ha inaugurat. Pescadores de recuerdos, Port de Cadis. Baixant pel seu feed, el mapa s'expandeix. Amsterdam, Madrid, Ciutat de Panamà, São Paulo, Tampa, Barcelona, Michigan, Màlaga, Los Angeles; col·legis, museus, cotxes, fàbriques, instal·lacions artístiques, facultats universitàries, cúpules d'esglésies desacralitzades, murs baixos i murs d'immobles de moltes plantes. “Transformar la ciutat és el que em posa més”, va dir Okuda en un reportatge publicat a Som Madrid. En aquesta ocasió, les persones que gestionen les seves aparicions en mitjans van deixar als llimbs la petició d'entrevista per recollir el seu punt de vista al reportatge.
Amsterdam, Madrid, Ciutat de Panamà, Són Paulo, Tampa, Barcelona, Michigan, Màlaga, Los Angeles; col·legis, museus, cotxes, fàbriques, instal·lacions artístiques, facultats universitàries, cúpules d'esglésies desacralitzades, murs baixos i murs d'immobles de moltes plantes. “Transformar la ciutat és el que més em posa”, va dir Okuda en un reportatge publicat a Somos Madrid
“El cas d'Ajo va ser molt controvertit”, diu l'alcalde Serra, “i hi va haver manifestacions en contra”. Quan ets polític i vols apostar per l'art, ho assumeixes perquè saps que sol passar. No tothom ho entén. Ja han passat quatre anys i, segons ens diuen, [al municipi de Bareyo] estan contents perquè el manteniment ha estat mínim. Encara que estigui al costat del mar, el salnitre no l'està afectant. Tot i que molts veïns hi estaven en contra, ara sembla que han canviat d'opinió“.
Per aquell treball al far més icònic de la seva terra natal, Okuda va facturar 80.000 euros. El van impulsar el Govern de Cantàbria (època Revilla) i l'Autoritat Portuària de Santander. L'impacte turístic que ha causat la seva obra al Cabo de Ajo és innegable; pot quantificar-se. Bareyo volia turisme i ho va tenir de sobres. 207.000 persones aquest municipi que no arriba als 2.000 habitants. Havia passat tot just un any des que l'artista hagués decorat els catorze metres d'alçada del far amb geometries que componen les formes dels animals que tenen casa seva al punt més septentrional de Cantàbria. L'entorn del far està protegit per la seva importància mediambiental.
La Rua Rosa de Lisboa
Per a l'alcalde popular de Sant Antoni, el far d'Ajo és la llum que condueix cap a aquests museus a cel obert que cita com a exemples a seguir. Un és la Rua Rosa de Lisboa. L'altre, els walls de Wynwood, Miami.
El carrer lisboeta es diu realment Rua Nova do Carvalho. Situada al cor del Cais do Sodré va ser durant segles el bordell més freqüentat per la ciutat per la proximitat amb el port. De la prostitució de carrer a l'escenari turístic va saltar gràcies a la pintura rosa que la decora des del 2013. Cafeteries hípsters, restaurants vegetarians, marxa nocturna, lloguers de vacances, expulsió dels residents de tota la vida, centres culturals gestionats per veïns que volen revertir la situació . La Rua Rosa esdevingué un dels mascarons de proa d'una de les capitals de moda a Europa. El botó que mostra com el creixement econòmic que porta el turisme comporta també pitjor qualitat de vida per als residents.
Les parets de Wynwood es van començar a pintar el 2003. Nina Arias i Mark Coetzee, dos conservadors d'art, van atraure joves creadors perquè donés color a un barri, històric, on la delinqüència s'havia cronificat. Van aparèixer –aprofitant les diàfanes naus de la indústria abandonada– galeries, estudis, ateliers, museus, fires El 2013, un quart de milió de turistes visitaven Wynwood per treure's selfies davant de la pintura dels murs. L'any passat van ser 13 milions. El turisme genera un flux de gairebé 600 milions de dòlars al barri; al dòmino oa les cartes asseguts davant de les portes de casa seva han desaparegut. janguean allà. La transformació de Wynwood s'estudia a les universitats com a paradigma dels processos gentrificadors –o l'avarícia– que desperta l'art urbà.