“Quan jo cant, els inferns tremolen”: el 'culte' gitano fa mig segle
LLEGIR EN CASTELLÀ
Aaron Martín s'eixuga les llàgrimes amb un mocador. Aquest matí alguna cosa, Déu, li va dir que avui el culte havia de ser així. Diferent. Amb el sermó reduït al mínim i les lloances, cantades al compàs de teclat i bateria, reverberant entre les quatre parets del temple. No hi ha pell que no s'erici. És diumenge i l'església evangèlica de Filadèlfia de Son Gotleu, una de les més antigues de Palma, s'abarrota.
Fa tot just una setmana més de mig miler de fidels de l'Església Evangèlica de Filadèlfia de tota la ciutat es van reunir al seu santuari del Polígon de Son Castelló. Ni tan sols era l'assemblea anual, sinó, gairebé, una demostració de força. De la vitalitat d'una fe que va arribar a l'arxipèlag fa mig segle i que es va estendre de manera aclaparadora entre la comunitat gitana. La bandera amb la roda de carro vermella oneja sobre els seus caps al fons de la sala. Tot en una societat teòricament cada dia menys creient. “Però cada vegada hi ha més gent amb ansietat, amb problemes. Gent necessitada de la paraula de Déu, que necessita creure que hi ha alguna cosa”, assegura el responsable a Balears, Alberto Rado.
Dues mil esglésies, 2.500 pastors i uns 200.000 feligresos –“el 70%, gitanos”- componen la radiografia d'aquest credo a Espanya, segons detalla el pastor i conferenciant evangèlic, Fernandito de Miranda. La història, en realitat, va començar a França. El 1965 un grup de gitanos que hi treballava a la verema es van convertir i van tornar acompanyats d'alguns predicadors francesos per divulgar l'Evangeli. “Set magnífics que no portaven pistola, sinó la paraula de Déu”, compara Fernandito. Set homes –el germà Emiliano, El Marido, Jaime Díaz, el germà Castro, Joselito, Lari i Claudio Salazar- que van recórrer i evangelitzar el país de punta a punta. De Santander a Sabadell. De Jerez de la Frontera a Bilbao.
L'èxit va ser espectacular. Miguel Hernando de Larramendi i Puerto García Ortiz expliquen al seu estudi 'Religion.es' que si el 1968 s'inaugurava a Balaguer (Lleida) el primer temple, una dècada després el seu número ja passava del centenar. “Molts, fins i tot, hem après a llegir amb la Bíblia”, reconeix Rado.
Una fe 'clandestina' en temps de Franco
En aquesta expansió, De Larramendi i García Ortiz assenyalen que les Balears van tenir un rol important. Quan el 1971 es va inscriure oficialment com a Missió Evangèlica Gitana -nom adoptat després de ser rebutjat l'original- ho va fer amb seu al Port de Pollença. Allà també, va recollir el farmacèutic i bibliòfil Lluís Alemany a El protestantisme a Mallorca, s'havien celebrat reunions evangèliques des d'un any abans en una finca coneguda com a Pinaret de Ca N'Anglada.
En aquell moment ningú sabia que la dictadura tenia els dies, els anys, comptats. “En ple franquisme alguns dels que es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar a la presó”, assegura Fernandito. El 1973 quatre pastors evangèlics -entre ells el gitano Francesc Jiménez de l'Església de Filadèlfia, que ja comptava amb un temple al carrer Can Curt- van intentar celebrar a Palma una assemblea conjunta per transmetre “el missatge de Crist”. Segons van relatar al diari Balears, el governador civil havia donat autorització, però el darrer alcalde del règim, Rafael de la Rosa, va denegar els permisos. El conclave no es va poder convocar fins al 1980.
En ple franquisme alguns dels qui es van iniciar a predicar l'evangeli van acabar en la presó
En aquell temps, la fe va passar d'aglutinar bàsicament els gitanos de Palma a assolir altres municipis i illes. Avui compta amb 23 esglésies a l'arxipèlag: 22 a Mallorca –de Manacor a Alcúdia, passant per Inca, Sa Pobla o Felanitx– i una, la del pastor Gala, a Eivissa. Una estructura que sostenen un centenar de pastors i candidats i gairebé 3.000 fidels.
De fe a “moviment social”
Des de la seva arribada al nostre país, molts han intentat esbrinar els motius d'aquest èxit. L'Oficina d'Afers Religiosos de l'Ajuntament de Barcelona resumeix les seves particularitats: el rebuig a l'organització jeràrquica i sacerdotal, la substitució del baptisme infantil per la conversió conscient i voluntària a l'edat adulta, la iconoclàstia, la Bíblia com a única base i un culte “especialment festiu” on el cor canta entre “l'al·leluia” i “amén” dels assistents.
Aquesta última és, justament, una de les raons que historiadors i investigadors al·ludeixen per explicar també el seu calat a barris i ciutats. Al seu Història del poble gitano a Espanya, David Martín Sánchez sosté que l'Església Evangèlica encaixa millor amb la manera de ser de la comunitat gitana, cansada del “fort paternalisme” amb què l'havia tractat el catolicisme que era, a més, “estrany al seu temperament”.
Jordi Garreta –autor de 'La integració sociocultural de les minories ètniques'- assenyala que el culte, el nom que rep la missa evangèlica, es va convertir en un important espai de socialització i relació fora del context familiar fins a transformar-se en un “moviment social”. Amb més poder d'irradiació que el propi associacionisme.
“Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions”, coincideix Antonio Fernández, feligrès i exsecretari del temple de Son Gotleu, on fins fa poc també es va repartir menjar cada setmana als més necessitats.
Conec a molts més gitanos que pertanyen a l'Església que a una associació gitana. En gran part perquè l'Església ha aconseguit arribar on les associacions no arribaven, a l'arrel dels problemes, a les famílies, als pocs recursos, a la violència, a les addiccions
El seu paper, afegia Teresa San Román a 'La diferència inquietant', va ser clau com a “lluitador infatigable contra les drogues i la violència”. De fet, en aquesta progressiva evangelització va ser decisiu l'acostament als poblats gitanos i barraquistes. Fins i tot La Cañada Real, l'assentament irregular més gran d'Espanya, ubicat a Madrid, comptava amb la seva pròpia església evangèlica. “Aquest treball va començar sobre els anys 70. Va ser molt important, però no va ser fàcil. Es tractava de la població menys integrada socialment i alguns serfs que van marxar a predicar entre barraques eren rebuts fins i tot amb amenaces”, recorda Fernandito de Miranda.
Un d'aquests espais va ser Son Banya. “Allí va sorgir tot. El germà Pedro Barrul, gitano valencià, va arribar a predicar per les cases i en la pagesia abandonada que hi havia. Jo tindria set o vuit anys i encara em recordo”, compta Alberto Rado. La seva va ser una de les 124 famílies que en 1969 es van instal·lar en aquest poblat gitano creat per a reallotjar als habitants del campament xabolista que existia en la zona del Molinar, i que s'interposava en el traçat de la nova autopista cap a l'aeroport de Palma.
“Que s'assabenti el món que aquí hi ha gent que ha sortit de Son Banya, però tocada per Déu”, crida des del púlpit durant el culte en el temple del Polígon de Son Castelló. Els fidels li aclamen. Entre ells, Gabriel, ‘El Japonès’, de 81 anys, que no sols va formar part de la generació d'adults que van estrenar el poblat, sinó que també va ser un dels primers pastors de l'Illa.
“Gràcies al fet que ens convertim, molts de nosaltres aconseguim sortir-ne perquè hem volgut integrar-nos, canviar de vida. Mira com està Son Banya ara”, afegeix Alberto fora de l'estrada. Avui el poblat és poc més que un gueto convertit en un embornal social que subsisteix entre operatius policials i plans de desmantellament que sempre acaben en dic sec. Tots dos condicionats sempre per la venda de droga.
“Als 80 la tragèdia de la ignorància va fer que molts joves caiguessin en l'addicció. I en aquells anys hi va haver pastors que van arribar a obrir granges i centres de desintoxicació. Molts van acabar per convertir-se”, explica Fernandito de Miranda. A l'Església Evangèlica de Filadèlfia no té lloc la droga. Com tampoc la borratxera. Ni tan sols es pot combregar si és fumador.
Gracias a que nos convertimos, muchos de nosotros conseguimos salir de Son Banya porque hemos querido integrarnos, cambiar de vida
Una comunitat d'ovelles i pastors
Fora del poblat, l'evangeli es va transformar en vertebrador d'una comunitat gitana que havia estat segregada durant dècades, sovint per raó d'origen. Per a Mariano Nieto, gitano alacantí arribat a Mallorca amb tot just dos anys, això va marcar un gran canvi. “Ha aconseguit que ens unim els gitanos valencians amb els catalans -que sempre eren d'una classe més alta-, els mallorquins, els andalusos, els murcians. Tots. Et diria que el meu oncle Manuel va ser el primer que va casar una filla amb un gitano català”, explica.
Una altra de les claus del seu èxit és precisament que els pastors mai perden aquest contacte amb el carrer. Ni durant els cinc anys que dura la formació ni després, quan exerceixen. Tampoc practiquen el celibat i es poden casar. El seu càrrec al capdavant de les esglésies és rotatori –la mitjana és al voltant de l'any– i la majoria té una feina al marge. “Només a les esglésies més grans, on hi ha més membres, se'ls pot pagar un sou o una ajuda, perquè l'Església es manté bàsicament de les ofrenes”, explica Fernandito de Miranda. També dels ingressos de les cafeteries que han obert a cada temple. “Déu perdona els teus deutes, el quiosc no”, diu un cartell a la de Son Gotleu.
Aaron Martín és, alhora, pastor d'aquest temple i gerent d'una botiga de cotxes. Quan fa setze anys va decidir fer el pas i dedicar-se al “servei total a l'Obra i a Ell”, va comptar amb el suport de la seva família des del primer moment. També amb el de Betty González, que el va conèixer quan encara era candidat i ella, “ovella” i corista en una església.
El seu matrimoni i el nomenament d'Aaron la van convertir en pastora. “A l'Església Evangèlica les dones no prediquen, però tenen un paper molt important com a conselleres i suport de totes les dones de la parròquia. És una dedicació 24 hores els set dies a la setmana, perquè sumes l'assistència els quatre dies de culte setmanal a totes les reunions i l'acompanyament en malalties o moments difícils”, diu. La de Son Gotleu és, a més, una de les poques que manté la tradició d'asseure per separat homes i dones.
“Avui dia les noves generacions de pastors estan molt més preparades que a la meva època. L'Obra sempre s'ha mogut per la fe, però ells tenen molt més coneixement”, reconeix Asensio Moreno, que es va fer pastor el 1990. Alfredo Cubero, professor del seminari candidat evangèlic a Mallorca, explica que actualment hi ha cator.
Alonso Vicente va ser un dels més joves. Només tenia quinze anys quan va entrar a l'Església. “Volia ser al cor, on es tocava i cantava la música”, recorda. Va començar amb el piano i cinc anys després, el van “promocionar” com a candidat. Als 24 ja era pastor a Manacor. Labor que va combinar amb la de pianista al culte que se celebra un cop al mes a la presó de Palma. Ara, a més a més, entra cada setmana a predicar. “Allà a la majoria li costa molt portar la condemna, a més d'haver estat ficats al delicte o a la droga, i la paraula de Déu els alleuja. He vist presos que s'han posat a plorar en escoltar-nos i molts s'han convertit”.
El seu, diuen, és un cas especial perquè també aquí és cantautor: no només canta lloances, sinó que les compon. Algunes han viatjat fins a Amèrica del Sud de la mà d'altres evangelistes. D'altres, a l'era de les xarxes, acumulen milers de likes al TikTok de la seva església manacorina. “Quan jo canto, els inferns tremolen”, entonen.
0