LLEGIR EN CASTELLÀ
Carlos xerra amb una amiga quan el seu germà entra al bar. S'asseu amb ells a taula, demana una beguda al cambrer i pregunta: “I valtros perquè parlau en castellà si es dos sou eivissencs?”. Carlos respon: “I tu per què li has parlat en castellà as cambrer?”. El seu germà li contesta: “Ah! Perquè no sabia si era eivissenc”.
El Carlos i la seva amiga, els dos nascuts a Eivissa: van escoltar el català dels seus pares i els seus avis des que eren bebès, parlen en castellà perquè va ser l'idioma en què es van dirigir quan es van conèixer. Una cosa comuna a molts territoris on conviuen dues llengües oficials, un costum molt difícil de canviar si les dues persones se senten còmodes en la llengua escollida de primeres. Més estrany resulta que el germà de Carlos, nascut a Eivissa i que va sentir el català dels seus pares i els seus avis des que era nadó, utilitzi en un entorn tan quotidià com un bar un idioma que, malgrat conèixer-lo i parlar-lo sense problemes, no és el matern.
Convertida en full de càlcul, la realitat lingüística eivissenca dona algunes pistes per entendre aquesta escena. Només el 23% de les 150 mil persones que vivien en aquesta illa i a Formentera el 2014 feien servir més el català que el castellà a casa seva. Menys de la meitat que a Menorca (52) i que a la Part Forana de Mallorca (48). Menys fins i tot que a Palma (29). Són les xifres que va llançar la darrera Enquesta d'usos lingüístics a les Illes Balears, un estudi que elabora cada dècada el Govern, la UIB i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Només el 23% de les 150 mil persones que vivien a Eivissa i a Formentera en 2014 usaven més el català que el castellà en les seves llars. És el territori catalanoparlant amb menys persones que parlin català
Només la comarca de l'Alacantí té un percentatge menor de parlants habituals (16%) a tots els territoris on es parla català. Les Terres de l'Ebre, la Catalunya central, Girona, o Diània, la franja que comprèn les comarques del sud de València i el nord d'Alacant, són lluny d'Eivissa, amb més d'un 60% de persones que normalment parlen en català. “Quan es publiqui la pròxima enquesta, les dades crec que encendran moltíssimes alarmes. La situació que es viu a Eivissa no es dona a cap altra illa de les Balears. Quan estudiava a la universitat i m'explicaven com era un procés de substitució lingüística i em posaven l'exemple de l'occità, no pensava mai que ho veuria amb els meus propis ulls i amb la meva llengua materna”, diu Cristina Tirvió (1969).
Aquesta professora de català va néixer a la Central de Cabdella, un poblat que es va construir al voltant d'una central hidroelèctrica al Pirineu de Lleida. Les arrels es reparteixen entre el Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça, la comarca, limítrof amb la Franja de Ponent aragonesa on viu la seva mare. Allà torna a les vacances d'estiu i, en desembarcar a Eivissa, és difícil desprendre's d'una sensació estranya. No només li ha canviat l'accent, adaptant-se a la cadència, els fonemes, el lèxic i les terminacions verbals del català occidental que va aprendre de petita. També s'adona que ha passat el juliol i l'agost sense haver de mudar la llengua en cap moment perquè fins i tot els castellanoparlants monolingües l'entenien quan parlava amb ells en català. “Això a Eivissa sabem que no passa, però quan vaig arribar –curs 1995/96– era encara pitjor. L'eivissenc era un dialecte de tribu. S'usava per parlar amb altres eivissencs, però gairebé mai amb forasters”.
La resposta del germà de Carles, per tant, seria una reacció, o reminiscència, inconscient d'aquest tic: primer m'asseguro que el meu interlocutor el sap parlar, després li parlo en el nostre idioma natal. Però la professora va més enllà perquè ella mateixa ho va experimentar i es va quedar perplexa: fa gairebé trenta anys, eivissencs que es manejaven regular, malament o que directament no sabien filar frases completes en castellà saltaven automàticament a la llengua forastera quan, per exemple, atenien en un comerç. Fins i tot amb ella, que parlava català com ells, però en un dialecte que els resultava estrany.
–¿Com s'explica aquest fenomen?
–A mi em va costar moltíssima feina comprendre-ho perquè ni als llocs de Catalunya on havia viscut ni durant els tres cursos que vaig treballar a Mallorca em vaig trobar amb situacions així. Al primer institut eivissenc on vaig treballar vaig detectar que existia autoodi lingüístic. Molts dels alumnes que ho parlaven ni tan sols en deien eivissenc, o català; deien que parlaven pagès. El català era una llengua relacionada amb el camp i amb una vida de subsistència. Fins que va arrencar el turisme, molts illencs emigraven a Algèria o Amèrica per tenir millors condicions de vida. Jo vaig aprendre [el dialecte] eivissenc per ser més propera als meus alumnes. Sempre dic que les llengües s'aprenen per necessitat o amor. Si a Eivissa pots viure perfectament sense parlar català, no em queda més remei que ensenyar als adolescents o adults amb qui treballo que estimin la llengua. Sempre dic que l'examen més difícil que vaig passar per aprendre eivissenc va ser quan a la botiga on comprava no em van parlar en castellà. Va ser emocionant. Però quin és el missatge que rebien els que intentaven parlar en català quan els giraven la llengua? Aquí es parla en català.
Si a Eivissa pots viure perfectament sense parlar català, no em queda més remei que ensenyar als adolescents o adults amb qui treballo que estimin la llengua
Isidor Marí Mayans (1949) pot descriure una Eivissa on era poc freqüent sentir castellà al carrer malgrat que el català estava proscrit als documents oficials, als actes públics, a les misses, a l'escola. “A classe apreníem castellà, de manera literal, fins al punt que molts dels meus companys no sabien pronunciar la jota o la zeta. Jo mateix recordo que em vaig sorprendre molt el dia que em van dir que una rana era una granota. Hi havia alguns nois castellanoparlants, fills de militars, guàrdies civils o funcionaris, però s'hi adaptaven i aprenien el català d'Eivissa. Alguns són amics i sempre ens relacionem en català. La meva infantesa va ser prèvia al boom turístic. Aleshores, als anys cinquanta, es veien alguns visitants a l'illa, però pocs. El boom de debò, amb una intensitat realment gran, va començar amb el Ministeri d'Informació i Turisme de Manuel Fraga”.
L'aeroport, els hotels, els quiosquets, els restaurants, els autobusos, els taxis, els xalets i apartaments aixecats en altíssims edificis a la vora del mar, les discoteques que tampoc trigarien a obrir-se, créixer i multiplicar-se, les obres aquí i allà, van augmentar el poder adquisitiu d'una població que, a mitges, va abandonar les cases de camp i es va fer urbana perquè es va multiplicar en només vint anys. A més dels acabalats i bohemis que van atracar a l'illa, calia mà d'obra perquè es mogués la roda del capitalisme turístic. Els temporers –gairebé tots peninsulars, gairebé tots d'Andalusia– es van empadronar a l'illa. Els 34 mil habitants de 1960 eren 59 mil el 1980.
Els nouvinguts
Però per què els nous eivissencs no van aprendre català?
Isidor Marí, sociolingüista de llarga experiència (va treballar a la Generalitat entre el 1980 i el 1996; entre el 2010 i el 2014 va presidir la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans), ho analitza així: “Els seixanta i setanta van ser una ruptura. Continuava sent impossible aprendre català (la Llei de Normalització Lingüística va arribar deu anys després que morís el dictador) i cada cop hi havia més castellanoparlants. No ens podem oblidar tampoc de la segregació residencial. Si tots els nouvinguts viuen a unes barriades on no és present el català no ho poden aprendre. Comença un cercle viciós on les cultures es tornen estanques. Va faltar, i continua faltant, responsabilitat social per part dels nostres polítics i de l'empresariat, persones catalanoparlants, però sense consciència de preservar la llengua materna”.
Els seixanta i setanta van ser una ruptura. Cada vegada hi havia més castellanoparlants. Si tots els nouvinguts vivien a unes barriades on no era present el català, no poden aprendre'l. Continua faltant responsabilitat social per part dels nostres polítics i de l'empresariat
Enmig d'aquest procés i amb la carrera de Filologia Catalana acabada d'aprovar, Isidor Marí va gravar un disc que va vendre 25 mil còpies només a la seva illa natal. Va tenir un títol genèric –Cançons d'Eivissa– perquè era, precisament, un repàs general al folklore insular. I, també, una resurrecció de tonades populars que estaven gairebé extingides des que la transmissió oral va caure en desús. Al costat de Victorí Planells i Joan Moreno, les van rescatar, van arreglar i van enllaunar amb una instrumentació de piano, guitarra i veu (hi havia ecos de Dylan), amb l'acompanyament dels instruments tradicionals de ball pagès. Jo tinc una enamorada va ser un dels hits d'aquell àlbum. Cinquanta anys després continua present. És un himne oficiós que reuneix generacions molt diferents d'eivissencs.
“He canviat el xip, parlo la gent en català”
“La primera vegada que la vaig sentir devia ser en la versió que es va gravar per al primer disc de Ressonadors. Jo era un nen, però em va agradar tant que, molt de temps després, quan em vaig proposar gravar per primera vegada un tema en eivissenc, el que va sortir va ser una versió trap” que es va batejar com Jo tenc unx enamoradx, explica Carlos Ramis Palau (1997), el Carlos que conversava en castellà amb una amiga al bar. O Karlus, l'alter ego amb què registra la seva música aquest graduat en Enginyeria de Sistemes Audiovisuals. Va cursar els estudis a la Pompeu Fabra, va trobar feina a Barcelona i, des de fa vuit mesos, teletreballa des de Jesús, el poble eivissenc on es va criar.
Viure uns anys a la península suposa per a molts illencs trencar tabús i incorporar hàbits insòlits abans del viatge d'anada. Una modificació sencera del sistema. “Des que vaig tornar he canviat el xip. Quan em dirigeixo a algú per primera vegada, ho faig amb eivissenc. Fent això, amb la majoria de gent que estic coneixent m'adono que, o tenen el català com a primera llengua, o l'entenen i ho volen parlar. Tots els eivissencs de quaranta anys cap avall ho hem estudiat a l'escola i l'institut. Crec que la percepció que existia a l'època dels nostres pares –per començar una conversa en català s'havien d'assegurar que l'altra persona també ho parlés– ha canviat. A Barcelona això passa de manera normal, ningú se sorprèn i no crea conflicte, encara que hi hagi molt turisme. Allí la normalització va ser molt més heavy, no és tan freqüent que a un amic no li parlis en català perquè a casa seva parli en castellà amb la família. Aquí és habitual en qualsevol grup d'amics”.
Des que vaig tornar he canviat el xip. Quan em dirigeixo a algú per primera vegada, ho faig en eivissenc. Fent això, amb la majoria de gent que estic coneixent m'adono que, o tenen el català com a primera llengua, o l'entenen i el volen parlar
A Carlos –o Karlus– li va passar una cosa semblant al que uns anys abans va experimentar Toni Planells Viñas (1991) –Slim Samurai o, simplement, 'Toni'–, un altre artista de música urbana de pares i avis eivissencs –si escau, de sa Capelleta, un dels barris de Vila–. Quan va emigrar a Barcelona per formar-se com a realitzador audiovisual, va tenir una epifania: “Al meu pis compartit vam muntar un estudi on venien a gravar grups com PAWN o Lildami, autèntics pioners a fer trap en català. Abans d'ells, si feies servir el català era per escriure lletres molt polite o per acompanyar música més guitarrera. Pel trap ja hi havia el castellà. Aquests grups em van servir d'inspiració per crear material en l'idioma amb què em costava menys expressar allò que sentia i volia transmetre. És a dir, amb la llengua amb què m'havia criat, l'eivissenc. Al final, el que pesa no és la llengua que facis servir, sinó el que transmetis. Hi ha molta gent que escolta grups anglesos. No entenen al cent per cent les lletres, es queden amb el feeling. PAWN Gang i Lildami, per exemple, van fer una bona base de fans a Mèxic, que es van posar a aprendre català per entendre les cançons”.
Al final, el que pesa no és la llengua que facis servir, sinó el que transmetis. Hi ha molta gent que escolta grups anglesos. No entenen al cent per cent les lletres, es queden amb el feeling. PAWN Gang i Lildami, per exemple, van fer una bona base de fans a Mèxic, que es van posar a aprendre català per entendre les cançons
Toni va muntar la seva banda amb diversos companys de pis. La van anomenar Le Seps, convertint la parada de Lesseps, al barri de Gràcia, on agafaven el metro cada dia, en un fong gegant que donava curs a l'al·legoria. Amb In the game to be, un vídeo que va aconseguir les 40 mil visualitzacions a YouTube, van obrir una bretxa i van trobar una veta: el més modern, igual que havia aconseguit UC als setanta o el projecte de Ressonadors que esmentava Karlus pocs anys abans, podia cantar-se (i explicar-se) en la llengua vernacla.
“El projecte que hem desenvolupat el Toni i jo abans de posar-nos a gravar els nostres discos com a solistes crec que demostra que els joves d'Eivissa continuam parlant eivissenc malgrat que fa molt de temps que a l'illa la major part de la gent no viu de donar cops a l'aixada”, diu Karlus. Alhora, aquesta aventura a duo és plena de picades d'ullet al passat. Es diu Púniks, un nom que enllaça amb els fenicis, una de les civilitzacions que més empremta va deixar a Eivissa. El seu disc, Sa curta, apel·la des del títol a un dels ritmes del ball autòcton. Als clips, les cadires encordades, indispensables en el mobiliari de qualsevol casa pagesa, són un fetitxe. Són, en definitiva, retalls del seu bagatge sentimental. “No volem anar del que no som: ni el disc no té càrrega o tendència política ni som els salvadors d'Eivissa. Simplement expressem la nostra identitat”, repeteixen. Potser per això, la temàtica del primer avenç que van publicar, Ciutat, no va poder ser més autobiogràfica i, alhora, transversal: les pujades i baixades de dos eivissencs que tenen els dos peus a Barcelona, però conserven el cap a l'illa que ha quedat enrere.
“No estem a un atzucac”
“És veritat que ara que hem reeditat Conèixer (i reconèixer) la llengua i la cultura catalanes, que va aparèixer el 1993, la situació és molt pitjor, però estic en contra dels que presenten el panorama actual com un atzucac. Es pot reconduir... si s'actua! El problema és que moltes de les propostes que hem fet des del Consell Social de la Llengua dormen a un calaix i el Govern actual del PP està aplicant polítiques contràries a la protecció de la llengua. El model de creixement sense fre està portant tota la població a una situació límit: la vida normal, tranquil·la, s'ha tornat impossible, com impossible és trobar un lloc on viure a un preu assequible per a una persona que no sigui milionària. Aquesta reacció contra el turisme de masses està com a mínim començant a prendre força i, vull esperar, que també es traslladarà a l'àmbit cultural. Crec que la societat conserva un instint de supervivència que impedirà que arribi al desastre total”, explica Isidor Marí.
La situació és molt pitjor, però estic en contra dels qui presenten el panorama actual com un atzucac. Es pot reconduir… si s'actua! El problema és que moltes de les propostes que hem fet des del Consell Social de la Llengua dormen en un calaix i el Govern del PP està aplicant polítiques contràries a la protecció de la llengua
Cristina Tirvió es defineix com una persona que valora molt l'esperança: “Crec que hi ha una part de la societat insular que valora la idea d'Eivissa (el respecte al paradís natural que va ser) per sobre de la marca Ibiza. El model econòmic d'aquesta illa té molta incidència en la substitució lingüística. El franquisme va internacionalitzar el topònim en castellà, i això ha fet molt de mal a l'hora de reivindicar que la llengua pròpia de l'illa era el català. Igual que veus gent que està tornant a la terra, també conec casos de castellanoparlants que, amb una parella catalanoparlant amb qui parlen en castellà, els seus fills estan disposats a educar-los en català perquè no volen que es perdi. Fa poc passava el contrari: si el pare o la mare no parlava català, a casa no es feia servir i el nen no ho aprenia”.
El model econòmic d'aquesta illa té molta incidència en la substitució lingüística. El franquisme va internacionalitzar el topònim en castellà i això ha fet molt de mal a l'hora de reivindicar que la llengua pròpia de l'illa era el català. Conec casos de castellanoparlants que, amb una parella catalanoparlant amb la qual parlen en castellà, als seus fills estan disposats a educar-los en català perquè no volen que es perdi
Ella mateixa viu en una torre diminuta de Babel: Pete, el seu marit, és un fotògraf neozelandès amb qui manté un bilingüisme actiu (català-anglès) que ha fet trilingüe de naixement al seu fill Lluc, que ara en té dinou. Mentre Isidor Marí reclama per a Espanya el model canadenc (a tot el territori nacional qualsevol funcionari està capacitat per atendre en anglès o francès: “A mi em fa gràcia que s'hagi de respectar que un sanitari no sàpiga parlar català i que, en una situació crítica –un accident o una malaltia greu– puguis jugar-te la vida per falta d'entesa”), la professora de català creu que les polítiques lingüístiques que ha desenvolupat Nova Zelanda en els darrers anys, no només per recuperar el maori, sinó per presentar-lo “com una riquesa cultural única, una aportació a la Humanitat”, són un bon mirall en què Eivissa es podria mirar.
“El millor que té la nostra illa és la pluralitat de persones”, diu Toni Planells. “Un eivissenc no ha de ser eivissenc d'arrel, és qualsevol que hagi crescut o porti temps a l'illa, i hagi decidit viure aquí. Però perdre la llengua és trist. Hi ha gent que ve de fora i es pensa que aquí només se'n parla castellà. Els passa a molts dels estrangers amb què coincideixo en les produccions en què treballo. Alguns s'interessen per l'eivissenc, a d'altres els és exactament igual”. Reconeix el videògraf, per exemple, que fora de l'àmbit familiar, només el 20% de la vida sona en eivissenc. Les dades recollides pel Govern fa una dècada eren dràstiques: amb prou feines el 16% dels pitiüsos parlava més en català que en castellà amb els amics o els veïns. El percentatge d'ús predominant a les grans superfícies, el metge, el lloc de treball, les oficines bancàries o el petit comerç era igual o, fins i tot, més baix.
Un eivissenc no té per què ser eivissenc d'arrel, és qualsevol que hagi crescut o porti temps a l'illa, i hagi decidit viure aquí. Però perdre la llengua és trist. Hi ha gent que ve de fora i es pensa que aquí només es parla castellà
“Des dels noranta cap aquí hem viscut tots els efectes de la globalització de l'economia”, reflexiona Isidor Marí, “perquè amb l'arribada, sobretot, de llatinoamericans i nord-africans s'ha experimentat un salt demogràfic incomparablement més gran que el que hi va haver a tot el segle passat [els 59 mil del 1960 eren 88 mil el 2000, gairebé el doble en l'actualitat]. En altres llocs van entendre millor que encara que la població tingués orígens diferents, el futur era comú. Després, per altra banda, hi ha el salt tecnològic. Els mateixos eivissencs es passen moltes hores connectats a una maquineta i desconnectats del seu entorn immediat. Per als forans és més fàcil que mai estar en contacte amb el país d'origen i això encara disminueix més el contacte amb la gent del país. Hi ha una manca d'interrelació molt greu. Una fractura”.
Carlos Ramis té una idea que li dona voltes al cap des que va començar a treballar amb robots i assistents virtuals. Amb un company es va proposar crear un chatbot “que et contesti en català (integrant-li una bona gramàtica balear) i que tingui un coneixement cultural profund de l'illa”. “Cal treballar fent cura del que poden expressar aquestes eines. Si no s'encarreguen les institucions, serà molt difícil. La informació que hi ha sobre Eivissa a internet m'ha servit per documentar-me i escriure cançons. Ara cal fer un pas més i gestionar tot el que ja s'està manejant. Aquí també hi ha el futur de la nostra llengua”, comenta.
Val una cita del lingüista Joxean Artze per radiografiar el propòsit d'aquest enginyer especialitzat en intel·ligència artificial:
Hizkuntza bat ez da galtzen ez dakitenek ikasten ez dutelako, dakitenek hitz egiten ez dutelako baizik.
[“Una llengua no es perd perquè els que no la saben no l'aprenen, sinó perquè els que la saben no la parlen”]