LLEGIR EN CASTELLÀ
Gabi Rodas es llança al terra semidespullat, escampa ciment per l'escenari, polvoritza un vàter amb un piló d'obrer, una màscara de porc li cobreix el cap i li impedeix cantar. A cada concert tot és possible. Tot. Un caos vital celebra la irrupció del que és inèdit. El que està passant passa entre el 2005 i el 2011 a Palma, Manacor, Artà, Eivissa, Menorca, la presó. És igual. Falta només una estona per a un nou show. Aleshores Carlos Garrido (guitarra), Miquel Massuti (guitarra), Carlos Grauches (baix), Joan Frau (bateria) i Rodas es miren als ulls abans d'enfrontar el públic, descobreixen el pànic a les retines després de bastidors. El misteri del futur habita en allò desconegut. “Ens menjaran els lleons”, pensen. I surten a tocar: Rock & Press està en escena.
En tres discos emblemàtics de l'escena musical balear, “Cemento” (2005), “Korrupción” (2007) i “Krisis” (2010), van narrar la Mallorca contemporània amb un repertori mordaç, lúcid i irònic, un grapat de cançons reivindicatives que van néixer dels nombrosos casos de corrupció que van assolar i van sacsejar l'illa que va derivar en la fi de la vida pública de l'expresident del Govern balear, el popular Jaume Matas (2003-2007), i de la regionalista Maria Antònia Munar (UM), primera presidenta del Consell de Mallorca, entre d'altres polítics d'aquell moment.
La veritat és que els desviaments de fons públics, el clientelisme, les infraestructures faraòniques, les licitacions a dit i dubtoses requalificacions van inspirar les lletres d'aquest grup de rock format per tres periodistes (Rodas, Garrido i Frau), un fotògraf (Massuti) i un agent judicial (Grauches) entre 35 i 55 anys.
Rock & Press va ser una novetat a la música illenca. En la seva curta trajectòria, va tenir la sensibilitat d'intuir una atmosfera del descontent producte de la descomposició moral de la classe política i va cultivar la cançó de protesta en castellà amb una poètica urticant de versos clars i directes. D'aquesta manera, va captar l'atenció d'un públic divers seduït per melodies enganxoses i mentalitat punk sense oblidar-se d'apuntar els seus dards contra el Govern del PSOE, liderat per Francesc Antich (2007-2011) després de la gestió de Matas.
“A totes les cales, grans gratacels, només guanyen ells”, van descriure a Ciment; “porquets cabrons cobren comissions, porquets ingrats inflen els contractes”, van denunciar a A tots els porquets els agrada la corrupció; “la pe amb la pe, la ca amb la ca, si en poder et lligues, o mors o Matas”, van advertir en La pe amb la pe.
“Nosaltres comptàvem el que vèiem”, diu Garrido. “Comptàvem el que cap mitjà publicava. El públic volia això. I ho fèiem amb un llenguatge que no era el dels diaris, però les lletres de les cançons eren periodisme”, afegeix.
Nosaltres contàvem el que vèiem. Contàvem el que cap mitjà publicava. El públic volia això. I ho fèiem amb un llenguatge que no era el dels periòdics, però les lletres de les cançons eren periodisme
“Alguna vegada ens van dir que jo aportava la bogeria i Garrido el seny”, remarca Gabi Rodas. “Com a periodista musical vaig veure més de 3.000 concerts. Sempre vaig voler ser allà dalt. No ho amago. Mai no ho havia imaginat i quan vaig pujar vaig dir: 'Aquesta és la meva i d'aquí no em baixa ni Déu. Només em baixarà la Policia'. Mai vaig voler imitar ningú, volia ficar a la presó els lladres. El meu estil neix d'aquesta finalitat”, explica.
Sovint el fotògraf i el gestor del lloc web Mallorca Music Magazine, Luis Sergio Carrera, gaudia dels recitals com qualsevol fan. Recorda la seva sorpresa del que es projectava des de l'escenari aquelles nits rockeres: “Em cridava l'atenció allò que deien aquests senyors. Em semblava meravellós que algú pogués expressar en alt temes que els diaris tractaven de manera marginal. Aquesta gent era capaç de posar lletra a tot, treure'l a la llum i que se'n parlés als carrers. Les seves lletres són reveladores i inspiradores. Han sobreviscut molt bé amb el pas del temps”.
“Érem molt dolents. Sabíem tocar quatre acords, quatre cops de bateria i quatre de baix”, reconeix Massuti. “El fet diferencial eren les lletres i l'actitud, sobretot la de Gabi. Hi havia moments que podia ser una caricatura de Jim Morrison o de Johnny Rotten escopint el públic. Era una puta bogeria”, recorda.
“Per mi, Gabi és al rànquing dels tres millors alive performers que he vist a la meva vida -destaca Toni Noguera, productor dels discos de Rock & Press-. Quan tens a l'escenari un cantant amb un micro, que canta i toca la guitarra, es pot moure i fer salts, però la capacitat que tenia Gabi de submergir-se en la història que estava explicant i fer-te partícip d'allò fent cares, posant gestos, era el goig de qualsevol fotògraf”.
D'una banda, Garrido, Rodas i Massuti van conformar la fàbrica d'idees de Rock & Press. Entre canyes i olives moltes lletres van néixer a bars de Palma. En diverses hi van participar tots tres, però Garrido va escriure la majoria. Massuti s'involucrava més en la composició i els arranjaments. “Vaig escriure cançons sobretot al primer disc. Vaig fer Blue moon in the poblat i Raus -explica Rodes-. Avui dia el nostre repertori seria perseguit per alguna fiscalia. Ens titllarien de terroristes musicals. Músics actuals com Valtònyc, per lletres menys ofensives, han estat perseguits els darrers anys. En llibertat d'expressió anem enrere. Al final, parlem de cançons”, relata.
Avui dia el nostre repertori seria perseguit per alguna fiscalia. Ens titllarien de terroristes musicals. Músics actuals com Valtònyc, per lletres menys ofensives, han estat perseguits els últims anys. En llibertat d'expressió anem cap enrere. Al final, parlem de cançons
D'altra banda, Grauches i Frau s'enfocaven a la base rítmica. El baterista va gravar els dos primers discos i al tercer Mané Capilla va entrar en el seu reemplaçament. “Les lletres eren enginyoses, sempre vam tenir una actitud punk i volíem molestar el poder. Com vam veure que això funcionava, continuem endavant”, diu Frau. “Feien temes cada dia, tot el temps. Com que eren periodistes estaven més acostumats a escriure. Tenien més imaginació”, afegeix Grauches.
Tinc una oferta d'IB3
La banda va néixer de forma fortuïta, sense temes propis i amb polèmica. Va debutar el 18 de juny de 2005 al Teatre del Mar a una festa del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears (SPIB) que es va celebrar després d'una assemblea.
Gairebé sense assajar Rock & Press va sortir a la l'escenari amb versions de temes famosos adaptant la lletra, que van gravar en un cd casolà sense aspiració comercial i pèssima qualitat per repartir a l'esdeveniment. Un va ser Tinc una oferta d'IB3 amb la melodia de Should I stay or should I go, un clàssic de The Clash.
Un fragment feia referència a la periodista Maria Umbert, que en aquell moment era la directora general del medi autonòmic. “María, sedúceme, fíchame y viólame”, deia la cançó entre al·lusions sarcàstiques i jocoses sobre IB3, la seva programació i model d'abordar la comunicació pública. Ella va considerar que aquest vers la insultava i en una carta oberta al sindicat va manifestar el seu enuig. “No crec que resulti saludable, ni tolerant, ni tan sols lícit acudir a insinuacions sexuals, sexistes i degradants”, va exposar en un tram.
Per part seva, el sindicat va respondre que lamentava la seva molèstia, però va considerar que la cançó era fruit de la llibertat creadora del grup i va afegir que en cap moment fomentava una agressió sexual. “Correspon a una metàfora laboral de denúncia davant la violació dels drets dels treballadors a l'àmbit públic que suposa per als professionals de la comunicació el model d'IB3”, va aclarir.
Fidel al seu estil, Rock & Press va néixer incomodant. Aquella primera presentació va derivar en una controvèrsia que es va acabar en tres setmanes, però en aquest període hi va haver de tot: amenaça de demanda judicial, opinions a la premsa balear i tres portades consecutives dedicades a la polèmica al diari El Mundo.
A sobre va circular una versió, publicada en diversos mitjans, que Rock & Press havia adornat la cançó en directe amb la frase “fuck me, fuck me” (fóllame en castellà) que no pertany a la lletra original. La banda assegura que aquest vers mai no va existir ni que es va cantar mai.
Deu dies després va realitzar la seva segona actuació a Factoria de So, a Santa Maria, quan ja se sabia que Umbert els querellaria si tornaven a entonar el vers de la discòrdia. La crònica de El Mundo, titulada Rock & Press torna a demanar a Maria Umbert que els 'violi', recorda que aquella nit va sonar Tinc una oferta d'IB3 amb una subtil modificació utilitzant el plural “María, sedúcenos, fíchanos, viólanos”.
Al final, Umbert va abaixar el to al contrapunt i va tancar la discussió amb un comunicat. “Els músics van eliminar les paraules més greument ofensives i van alterar la lletra i els temps verbals de les al·lusions”, va emfatitzar. Maria Umbert va treballar a IB3 fins al 2007. Des d'aquell moment exerceix en l'activitat privada. elDiario.es ha contactat amb ella, però va declinar aportar el seu testimoni. La cançó és un dels hits del primer disc batejat “Cemento”, però es va gravar retitulada Vaig tenir una oferta d'IB3 amb xiulets per esquivar problemes judicials.
“Jo no coneixia Maria Umbert. Es va enutjar molt i ens va fer la millor campanya de promoció que ningú no podia haver fet -diu Garrido-. La nostra intenció mai no va ser insultar-la ni vam tenir la voluntat d'atacar-la. Penses que algú ens va trucar per contrastar? Nosaltres al·lucinàvem perquè l'únic que volíem era fer rock and roll. I llavors va començar a trucar-nos molta gent perquè toquéssim. No teníem la pretensió de formar un grup i tot es va desfer. Al segon concert, uns càmeres d'IB3 van venir a gravar per veure si nosaltres dèiem alguna cosa. Factoria de So estava petat, la gent estava exultant”.
De la redacció a l'estudi d'enregistrament
Els integrants de Rock & Press eren músics aficionats. En general arrossegaven una passió adolescent per passar l'estona i tenien experiència en directe de manera molt casolana. Els dos concerts inicials els van donar confiança al mig de la precarietat.
Els seus primers assajos van ser a l'auditori de Diario de Mallorca. Rodas va intentar amb el teclat i va abandonar. Es va animar a cantar perquè Garrido li va dir “vinga, atreveix-te” sense cap argument consistent. Frau, per part seva, va aconseguir una bateria de tercera mà que tocava assegut en un tamboret de cuir i Grauches es va sumar sobre el tall del primer concert perquè el grup s'havia quedat sense baixista a dies del debut.
A poc a poc van crear un repertori amb ressonàncies del punk. També van tocar en diferents vessants del rock, com el simfònic, progressiu i tradicional, gèneres que van influir en cada membre. Aleshores, després de sumar rodatge als escenaris, van ingressar en un estudi d'enregistrament sota la producció de Noguera, que també tocava la guitarra. Així va néixer el primer disc de dotze cançons. Va portar com a portada una mena de monstre dissenyat per Max.
“La meva feina era cohesionar-los, ordenar-los, proposar-los idees dins del que ells feien sense experimentar –explica Noguera–. Era com un àrbitre perquè la pilota no sortís del camp. Tenien un nivell mitjà com a músics, però l'actitud era descomunal. Veia les lletres i deia: això picarà, això és molt fort”.
La meva feina era cohesionar-los, ordenar-los, proposar-los idees dins del que ells feien sense experimentar. Era com un àrbitre perquè la pilota no sortís del camp. Tenien un nivell mitjà com a músics, però l'actitud era descomunal. Veia les lletres i deia: això picarà, això és molt fort
“Ens vam penjar el primer disc i flipàvem perquè estàvem en un estudi d'enregistrament per primera vegada de debò –recorda Massuti–. Primer vam gravar nosaltres i quan Gabi va posar la veu, i vam veure com quedava allò, se'ns va venir l'ànima als peus”.
“Jo cantava adormit als meus malsons, em despertava amb suors molt fredes”, diu Gabi Rodas rient. Explica que la música gravita a la seva vida des de la infància. La seva mare era professora de piano i feia classes a la casa. Quan va decidir cantar a Rock & Press, ella va preguntar: “Per què fas això?, en quin altre embolic et posaràs?”. “Sempre hi ha una mala herba a la família i el vaig sortir desafinat -accepta-. Vaig tenir por del micro, però mai del públic. Cantés el que cantés sonaria malament. No em considero cantant”.
Dos anys després van llançar “Korrupción”, el seu segon disc, amb 15 temes. A tots els porquets els agrada la corrupció i Ca na Palleva són dues de les fites del grup. Ca na Palleva recorda el moviment ciutadà que es va crear el 2006 a Eivissa amb mobilitzacions massives contra la construcció de grans autopistes. “Està matant l'illa, està matant el paisatge, la puta excavadora, l'avarícia agressora”, diu un dels versos. Enregistrat a l'estudi de Massuti, l'art de portada pertany a l'il·lustrador Alberto Laosa, que va dissenyar una estrella vermella de cinc puntes sobre un fons negre.
L'àlbum tanca amb la cançó Live in prision, interpretada al teatre de la presó de Palma on van tocar dues vegades. Sobre l'escenari s'escolta la veu d'un detingut amb accent caribeny: “Oye, lo que tú no sabes es que aquí entramos, pero no sabemos cuando salimos. ¡Pa’ lante como un elefante!”, afegeix, abans de desfermar-se la festa amb una versió dels Sex Pistols.
Finalment, Rock & Press culmina la producció discogràfica amb “Krisis” el 2010, que porta una tipografia de l'artista visual Albert Pinya amb les lletres de les cançons. “Izquierda cagona, deja la poltrona, no me digas que me calle, vuelte tú a la calle. Izquierda cagona, deja la poltrona, no des explicaciones, ponle más cojones”, escup la cançó més dura del disc contra el Govern d'Antic.
“Criticàvem el PSOE perquè érem periodistes”, explica Garrido. “No estàvem afiliats a cap partit i va ser la nostra manera de provocar. Esquerra cagona va ser una cançó que va tenir força fortuna perquè era un lema molt fàcil de repetir”, afegeix.
Noguera, per la seva banda, considera el tercer disc més precís, polit i alineat, un salt de qualitat respecte als anteriors. “El rotllo de Rock & Press agradava perquè eren periodistes. I molestava el poder perquè eren periodistes fent música”, analitza. “D'alguna manera tocaven fibres més profundes, eren més punxeguts a l'hora de punxar. Si això ho feia un grup de rock, d'acord, i fins i tot et pot desprestigiar, però com que ho feien periodistes era diferent”, comenta.
“Rock & Press va coincidir amb una època de molta corrupció. Vam fer les cançons sense que encara cap d'aquells polítics no fos pres. Com que vam tenir la visió d'anticipar-ho -reflexiona Frau-. Si escoltes les lletres dels tres discos, et pots arribar a donar una idea del moment polític que hi havia en aquells temps. Quedem a la història de la crònica política de Balears”.
Rock & Press va coincidir amb una època de molta corrupció. Vam fer les cançons sense que encara cap d'aquells polítics no fos pres. Com que vam tenir la visió d'anticipar-ho. Si escoltes les lletres dels tres discos, et pots arribar a donar una idea del moment polític que hi havia en aquells temps. Quedem a la història de la crònica política de Balears
Els anys passaven i un públic fidel i heterogeni continuava gaudint d'aquesta banda mallorquina, curiosa i inèdita per la seva proposta musical, desplegament escènic i formació. Va captivar adolescents i adults del món reivindicatiu, però també jutges i polítics. Tots els membres coincideixen que el directe era allò que més impactava per l'estètica salvatge i imprevisible desmesura.
“Érem un còctel d'actitud de gent anacrònica, no era normal que persones de la nostra edat fessin això”, diu Massuti rient. “Ens veurien despistats, molts joves. Les cançons eren molt concretes en un espai i temps determinat. Donàvem notícies. Crec que flipaven de veure gent que podien ser els seus pares fent això que fèiem nosaltres a l'escenari. Érem punk i cantàvem coses molt bèsties”, afegeix.
“No vaig veure mai estrany el que jo feia. És estrany no moure's i cantar d'esquena -observa Rodes-. El menys convencional que recordo va passar a Menorca. Cantàvem en defensa del camp i vaig saltar. El cable del micro era llarg i vaig caminar com a 200 metres. Els meus companys m'havien quedat lluny. Es van quedar fent un instrumental i quan vaig tornar em van insultar i van dedicar tota mena de floretes”.
El menys convencional que recordo va passar a Menorca. Cantàvem en defensa del camp i vaig saltar. El cable del micro era llarg i vaig caminar com a 200 metres. Els meus companys m'havien quedat lluny. Es van quedar fent un instrumental i quan vaig tornar em van insultar i van dedicar tota mena de floretes
“Gabi és un tipus tímid, però a l'escenari… vaja. Pujava i era el fill bastard de satanàs -rememora Massuti-. Un cop amb un piló d'obrer va pegar un cop a un vàter que teníem a l'escenari i es va polvoritzar. No es va trencar, es va polvoritzar… va ser com una mena d'efecte especial i la gent estava flipant”.
El darrer assaig
Cap al 2011 un cúmul de circumstàncies van debilitar el grup. Cansaven els assajos fins entrada la nit després de treballar, la responsabilitat paterna generava culpa, esgotava desplaçar-se amb els instruments per diferents indrets de Mallorca lluny de Palma. Totes aquestes situacions van conspirar amb la darrera gira per teatres de l'illa amb un resultat amarg: havia passat el moment. La proposta musical ja no commovia com abans i Rock & Press va deixar de tocar després d'haver brindat més de 80 concerts a les Balears, Barcelona i Madrid.
Però el grup va prendre ànim i 10 anys després va tornar amb un concert ple a la sala gran del Teatre Principal el 3 de juliol de 2021 batejat “L'últim assaig”. En aquella mena de comiat oficial, els actors Clara Ingold, Salvador Oliva i José Torresma van compartir l'escenari amb els músics, que es van presentar amb dues bateries, diversos amics i antics integrants per remoure consciències i incomodar el poder una nit més.
Quin grup de rock o d'un altre gènere va prendre el relleu de Rock & Press a gairebé 20 anys? Què va aprendre la classe política actual d'aquella època? Per què el Govern fulmina l'Oficina Anticorrupció, convertint Balears en la primera autonomia a eliminar un òrgan de control d'aquestes característiques després d'un passat nefast? Com es diria el quart disc de Rock & Press? I la cançó què parlés del cas Koldo, de les mascaretes?
Garrido assaja una explicació: “Ningú no ha recollit el relleu de Rock & Press. La diferència d'època explica una mica tot. Avui dia Rock & Press no existiria. Ens haurien prohibit o ficat una multa milionària. Era un altre moment, hi havia una escletxa de certa llibertat. Els que enxampaven estaven tan convençuts que eren impunes, no es preocupaven de posar límits. Diria que hi ha una pèrdua gran de llibertat d'expressió a causa sobretot a la conversió d'aquesta societat cada cop més puritana i conservadora a escala social i política”.
“D'una manera totalment intuïtiva i caòtica, nosaltres vam fer una mena de lectura política. Rock & Press és molt actual, la nostra cançó de la corrupció és una radiografia del que està passant ara. Abans era la corrupció a Son Espases i ara són les mascaretes, el cas Koldo. El que va fer Rock & Press va ser galvanitzar una part de la classe periodística que va ser la que ens va secundar en realitat. S'alliberaven de les seves frustracions veient que nosaltres pujàvem a l'escenari a dir quatre veritats que sabia tothom”, conclou.