LLEGIR EN CASTELLÀ
Després de l'assalt al Capitoli dels Estats Units per part dels seguidors de Donald Trump el 2021, Sheena Patel va començar a observar com un fenomen polític d'aquestes dimensions es podia entendre des de la perspectiva de les relacions amoroses obsessives. A partir d'aquell moment, l'escriptora britànica va començar a treballar en el seu primer llibre, Soc fan, una obra que, per a la seva sorpresa, aviat es va convertir en una de les grans revelacions de la nova ficció a Gran Bretanya.
Gràcies a aquesta novel·la es va fer amb el British Book Award 2023 a la categoria de 'nou descobriment', va ser nominada al Dylan Thomas Prize i el Women's Prize for Fiction i posteriorment va ser triada com una de les deu millors novel·listes debutants per The Observer. Amb motiu de la seva visita a l'illa de Mallorca per participar en el Festival de Literatura Expandida de Magaluf, Patel reflexiona en aquesta conversa sobre les relacions entre poder i cultura, la guerra i el rerefons de les obsessions contemporànies.
Li volia preguntar per la idea que presenta aquest festival, la de la literatura expandida i la de la cultura com un motor de canvi. Creu vostè que la cultura té aquest poder transformador?
Sí, és clar, sempre que sigui una mica de base i orgànic. Tanmateix, crec que de vegades es pot fer servir en un sentit neoliberal per transformar econòmicament la vida d'un grup reduït de persones. En aquesta època en què problemàtiques com el canvi climàtic o les guerres són molt evidents, el teixit social s'està desintegrant ràpidament. Potser les coses estan millorant, però a les xarxes socials no ho veiem, perquè la gent està fent tot el possible per fer-se famosa. Aleshores la cultura també pot tenir aquest ús social o econòmic i no tant el relatiu a l'expressió per raons genuïnes.
El 2022 va debutar amb la seva primera novel·la Soc fan. Durant aquest temps, el llibre ha tingut un èxit rotund i, de fet, va ser guanyadora del British Book Award 2023 i s'ha traduït a molts idiomes. Com porta tot aquest procés a nivell personal?
Sí, va ser molt intens al principi. Sentia que per a mi era un gran risc publicar-lo perquè em semblava que estava fent alguna cosa perillosa que no seria acceptada. Però al final ha estat realment increïble i creativament em sento molt lliure. Qualsevol vibració és a l'aire i la gent és receptiva a ella. Potser en un altre moment no hauria estat així, però en aquell moment va sortir. Ja saps, l'art sovint és una cosa que ningú et demana, però que molta gent pot estar esperant.
Moltes coses es publiquen i al final no hi passa res. Jo vaig pensar que això és el que passaria amb el meu llibre, que ho vaig escriure perquè ho necessitava, perquè volia mostrar com va ser d'horrible la pandèmia per a mi i, al seu torn, desafiar-me a mi mateixa.
Reprenent la idea principal de la novel·la, li volia preguntar si creu que som més fans d'allò que desitgem o de tot allò que odiem. Al llibre es pot veure reflectida aquesta dualitat en les dues persones que obsessionen la protagonista.
És molt bona pregunta. Crec que, en efecte, pots arribar a estimar una cosa que odies i odiar una cosa que estimes. La gent està molt enfadada i això ens condiciona en el sentit que tendim a portar-ho tot als extrems amb facilitat. Crec que el fandom [terme d'origen anglòfon que fa referència al conjunt d'aficionats a algun passatemps, persona o fenomen en particular] i l'obsessió tenen aquesta cosa estranya i sorprenent perquè són el resultat d'una cosa que ens ha connectat amb un costat desconegut sobre nosaltres mateixos i que moltes vegades no podem arribar a entendre.
Diria que la seva generació viu amb més obsessió que les generacions anteriors?
Encara que ho sembli, jo diria que no. Ara tot està, en general, més documentat i a Internet hi podem trobar molta informació que abans quedava sota terra. Crec que la construcció de la identitat, especialment durant l'adolescència, així com la recerca de pertinença, ens condueixen a tractar de diferenciar-nos a través de la moda i el fandom i per això són tan potents. Per tant, crec que seria massa simple dir que ara som més obsessius. Penso que només estem en un moment de més inestabilitat, com també ho va ser al llarg del segle XX. Encara que, és clar, no puc opinar del tot perquè jo estic vivint aquest segle.
Crec que seria massa simple dir que ara som més obsessius. Penso que només estem en un moment de més inestabilitat, com també ho va ser al llarg del segle XX
La idea de Soc fan va sorgir després de l'atac al Capitoli dels Estats Units del 6 de gener del 2021. Quines idees li van inspirar d'aquest esdeveniment?
Sí, va ser el pitjor. Recordo d'aquella època el confinament i que quan vaig veure l'assalt a les notícies vaig pensar que allò que em semblava esfereïdor, per als fans de Donald Trump era, en realitat, un gest d'amor diríem obsessiu. És el que passa quan de vegades es confon l'amor amb l'odi, la violència o la ràbia. Pot arribar a ser una cosa realment destructiva.
Al principi no volia mirar-los perquè els sentia completament diferents de mi. Però, al final, és el mateix que quan esperem un missatge d'aquella persona que t'estima i confirma el que sents. Per això, vaig deixar de veure'ls com si estiguessin bojos per aproximar-me a aquest fenomen des d'una perspectiva més personal preguntant-me per què ho estaven fent.
I ara, amb les eleccions per a la presidència dels Estats Units a la vista, com valora que la història es pugui tornar a repetir d'una manera o altra?
Realment no ho sé. Crec que la probabilitat que Donald Trump tornés ens ompliria de pors. Però tampoc no crec que el que tenim ara sigui bo perquè els demòcrates no són un partit viable. De la mateixa manera, els laboristes han adoptat moltes polítiques conservadores i continuen venent armes a Israel de manera massiva que es fan servir per bombardejar molta gent. No tinc gaire fe en la política en aquest moment.
Recordo quan Tony Blair va arribar al poder i ho vam sentir com un canvi massiu i optimista per al país, però va acabar convertint-se en un criminal de guerra. Aquesta vegada amb els laboristes sembla més del mateix i segueixen les retallades i l'austeritat, que ens porten a molta infelicitat social. Crec que hi ha un límit en el moment en què hi ha una desconnexió entre el poder i la gent que, d'altra banda, l'extrema dreta sap explotar molt bé i l'esquerra no sap enfocar prou bé.
El 2019, amb el col·lectiu 4 BROWN GIRLS WHO WRITE, van portar un espectacle al Festival Fringe d'Edimburg on també van presentar altres artistes negres i llatins. Considereu que l'espai artístic és encara un espai d'exclusió?
Per descomptat que sí. De vegades penso que la raó per la qual comencem amb el col·lectiu va ser perquè no sabíem com publicar llibres o com entrar al món editorial. Així que pensem que en lloc de demanar permís podíem simplement fer obres nostres i crear l'energia al nostre voltant. Crec que això està canviant lleugerament, perquè cada cop sento més gent implicar-se en la literatura.
Fa uns mesos a les xarxes socials va publicar un missatge de suport al poble palestí servint-se d'una cita de l'escriptora Naomi Klein. Creu que falten veus més contundents a la cultura?
Crec que els palestins no han pogut tenir la seva pròpia veu. De fet, fa un any molts esdeveniments palestins van ser cancel·lats. Jo no soc palestina ni puc parlar per ells, però vaig estar fa tres mesos a la Cisjordània i no em van deixar entrar a Gaza. Són persones que mostren molta dignitat malgrat la situació a què estan sent exposats, que és una cosa incomprensible. El fet que no s'apliqui el dret internacional és un triomf del colonialisme. El que se'ls ha fet als aborígens i als nadius americans se'ls està fent ara als palestins.
Només es mira cap a l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, que va ser horrible, però es descontextualitza per controlar la narrativa. És el mateix que va passar a l'Iraq i a l'Afganistan per justificar la guerra. Res d'això no hauria d'estar succeint, però ningú no està disposat a tenir una conversa adequada sobre com aturar-lo.