Èlia Bastida té dues pells. Quan toca, l’arc del seu violí dibuixa moviments de gipsy jazz. Quan canta, no pot evitar que de la seua boca surtin paraules portugueses amb cadència brasilera. En aquest balanceig es va moure el concert que ahir va obrir la primera de les tres nits en què l’Eivissa Jazz fa niu al Baluard de Santa Llúcia. Stéphane Grappelli i Django Reinhardt són, en el terreny de les influències, una cosa semblant al que representen Josep Traver i Joan Chamorro a l’escenari. Escuders, companys, encerts. A la seua manera, han creat el seu propi Quintette du Hot Club de France, el nom del combo que van crear aquests dos pioners del jazz europeu. De Grappelli, violinista francès, cognom italià, van tocar Flamingo, un tema al qual el trio comandat per Bastida ha afegit una melodia que s’entrecreua amb l’original. De Reinhardt, guitarrista belga, nom gitano, van tocar Anniversary Song, ja als bisos.
Ho van fer amb una guitarra de cinc cordes. A Traver se li’n va trencar una en el tema anterior, un Alfonsina y el mar on el violí de Bastida (enèrgic, vibrant) va cantar els versos de la zamba que va popularitzar la Negra Sosa a finals dels seixanta. “És igual, diu que la podem fer així”, va dir, divertida, la líder del trio abans de llançar-se amb Django, un homenatge a Reinhardt (que va morir jove, al contrari de Grappelli, que va arribar als noranta) tan antic –1954– que es va convertir en estàndard fa molt de temps. Va sortir del cap del pianista John Lewis, i sobre la muralla de Dalt Vila la va impulsar la societat Bastida-Traver-Chamorro, amb el contrabaixista marcant-se uns walkings memorables que feien avançar la melodia. El públic va celebrar la peça amb una gran ovació, semblant a la que havia reservat, minuts abans, a la Samba da minha terra, un tema del baíà Dorival Caymmi que va influir tant en Gilberto Gil, l’intèrpret que va popularitzar aquest ritme frenètic que Bastida va interpretar fent passets de samba. Tan tropicalista és el seu cor que el regal del repertori va ser un tema de collita pròpia escrit en portuguès –llengua que diu no dominar perquè mai ha hagut de parlar-la, però amb la qual compon música– que sortirà en un disc que encara està per gravar.
“Ja van venir amb Andrea Motis a aquest festival i van agradar molt: Joan Chamorro i Josep Traver són dos mestres, però Èlia Bastida és una grandíssima artista. Sembla increïble: Sant Andreu és com Cuba, dones una patada a una pedra i et surt un músic”, va dir durant l’intermedi José Miguel López. L’antic presentador del mític Discópolis de Radio 3 torna a exercir de presentador de les actuacions de l’Eivissa Jazz i, a la prèvia, va fer una picada d’ullet al canvi d’imatge del festival, repassant els logos anteriors i arrencant alguna rialla del públic quan es va treure la jaqueta que el protegia del vent fresc de setembre per mostrar una camisa de flors que no l’hauria fet desentonar en un concert de latin jazz en una terrassa de Miami. “I, ara, bop; ja sabeu, el bebop, un estil que va trencar motlles als quaranta i que, com passa amb tot, ja tenim molt integrat. Fa uns anys vam tenir la sort de tenir a l’Eivissa Jazz un mestre com Perico Sambeat, i ara presentem el grup d’una de les saxofonistes més talentoses que tenim al nostre país: Irene Reig.”
Decisió i coratge. Així es titula el tercer disc que en sis anys edita The Bop Collective. Una formació coral que va omplir de ritme l’aire de Dalt Vila. Temes propis, que es presentaven acreditant l’autor amb aspecte d’estàndard gràcies a uns arranjaments plens de solos que donaven peu a les improvisacions. Dos saxos (la pròpia Reig, en l’alt, i Héctor Floría, amb el tenor), trompeta (Joan Mar Sauqué), trombó (Alba Pujals), piano (Joan Monné), contrabaix (Giuseppe Campisi), bateria (Joan Casares) i una veu càlida (la de Marta Garrett). Un octet d’amics que es van conèixer ampliant els seus estudis a Amsterdam, la ciutat –tan jazzística– on va néixer un grup que vol seguir sent gran en una època en què escassegen les formacions completes. Irene Reig, abans de presentar el senzill Ginesta, cantat en català com a contrapunt a les lletres en anglès de la resta del repertori (inclòs “un bis lent, tota una raresa”, va dir López quan va irrompre a l’escenari després que The Bop Collective saludés el públic), va mostrar l’àlbum en format físic. “Estem tan contents amb aquesta feina per l’acollida que ha tingut que els CD que es van editar ja estan esgotats.” En abandonar el baluard i baixar cap a la Marina, algun melòman portava sota el braç el vinil de Decisió i coratge.