Ens sentim espanyols a les Balears?

Passat ja més d’una setmana del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, podem dir que, un any més, aquesta festa nacional espanyola continua sent controvertida tant per la significació històrica de la data triada com per la polarització política escenifica any rere any. D’entre els molts articles publicats sobre el tema, a l’Ara Balears en va sortir un titulat “Espanyols i molt espanyols?”, signat per Francesc M. Rotger. Aquí es donava veu a uns historiadors que resseguien la filiació identitària dels illencs des de l’Antiguitat, argumentant que no sempre ha estat clara la inclusió de les Balears dins el que avui dia consideram Espanya. Ara bé, la pregunta és obligatòria, què en pensen els nostres contemporanis? Se senten espanyols? En quina mesura? Hi ha diferències entre nascuts a les illes i fora? Quines són les seves opinions respecte a l’organització de l’Estat? 

Aquí provaré de donar qualque resposta a això amb les poques dades de què disposam. Concretament, dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) des del 2005, les quals he fusionat per tal de tenir una mostra suficientment decent.

Identitat nacional

Abans de res, cal dir que des del segle XIX la identitat nacional ha anat guanyant pes dins del ventall d’identitats que acompanyen els individus i ha estat central en la construcció dels règims polítics liberaldemocràtics. Paral·lelament a això, hi ha hagut la convivència de diferents significats del que vol dir “nacionalitat”, però principalment dos: la nacionalitat com a sinònim de ciutadania d’un estat (¿¡Que pone en tu DNI!?) vs. la nacionalitat com a adscripció a un grup cultural/polític/històric determinat (autoidentificar-se com a rus d’Ucraïna). Per tant, quan demanam als ciutadans si, per exemple, se senten més espanyols que balears, ho feim en el segon sentit, l’identitari, obviant la seva nacionalitat legal. 

La pregunta que habitualment es fa al CIS per saber l’adscripció identitària dels ciutadans és la coneguda com a Linz-Moreno, la qual ofereix cinc respostes possibles a la pregunta “Se sent vostè...?” 

Immediatament això pot fer botar les alarmes a molts lectors, ja que, generalment, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers se senten de la seva illa, veient-se la comunitat autònoma de les Illes Balears (CAIB) com a poc rellevant a nivell identitari, encara que sigui un ens administratiu d’importància (potser ja en procés de desmuntatge). Això s’ha de tenir en compte a l’hora d’analitzar els resultats, però aquestes són les úniques dades històriques que tenim i les úniques que ens permeten veure com han evolucionat determinades qüestions als darrers vint anys. 

Per les dades històriques que tenim, sabem que, més o manco, la fluctuació de respostes a la pregunta de la identitat nacional sempre s’ha donat entorn de la identitat mixta o resposta 3 (“Tan español como balear”). La gent més gran, nascuda abans del 1950, tendia a donar respostes, de mitjana, una mica per damunt de 3, acostant-se a “Más balear que espanyol”(4). Des dels anys cinquanta hi ha estabilitat entorn de la resposta central. Però, com veim al gràfic, actualment encara persisteix una identitat lleugerament més balear als nascuts abans de la Transició. També observam un comportament molt similar pel que fa a aquests dos grups al llarg del que duim de segle XXI.

Si miram l’evolució de la pregunta Linz-Moreno als darrers anys separant aquells nascuts a les Balears d’aquells que no hi ha nascut, veim que, de forma consistent, el grup de persones nascudes a les illes Balears es troba entre 0.5 i 1 punt per damunt del grup de persones que no hi ha nascut (altres llocs d’Espanya i del món). Pel que mostren aquestes dades, néixer a les Illes correlaciona amb sentir-se més identitàriament lligat a la balearitat que els que no, però aquest darrer grup també sembla tenir, de mitjana, una identitat eminentment mixta, encara que una mica més propers a la identitat únicament espanyola (resposta 1).

Una pregunta que de tant en tant es fa és la de l’orgull de ser espanyol i balear. En aquest cas no és una pregunta excloent, per tant, es pot respondre que et sents “Molt orgullós”, “Bastant orgullós”, “Poc orgullós” o “Gens orgullós” de ser espanyol i el mateix de ser balear. Pel que veim dels darrers vint anys, la gent se sent entre bastant i molt orgullosa de ser espanyol i també de ser balear, però sembla que una mica més orgullosa de ser balear. 

Com es pot observar a les gràfiques anteriors, les preguntes sobre valors molt profunds, com poden ser les preguntes sobre la identitat de les persones, solen ser molt estables en el temps i sense grans alts i baixos. L’important no és quedar-se amb la mitjana concreta, o la proporció de ciutadans que declaren sentir-se d’una forma o altra, sinó amb les tendències de fons. En aquest cas, les respostes semblen estabilitzades en una posició d’identitat mixta amb un orgull alt per ser dels dos llocs. Com he dit al principi, segurament les respostes canviarien molt amb una pregunta Linz-Moreno que “confrontàs” la identitat espanyola amb la mallorquina, menorquina, eivissenca i formenterenca, segons correspongués en cada cas.  

Preferències organització territorial

Una altra pregunta clàssica al CIS pel que fa als temes territorials és la de les preferències territorials. Aquí es demana que es triï la fórmula d’organització territorial de l’Estat amb la que més d’acord s’hi estigui. Les possibles respostes són:

Pel que se sap de la sèrie històrica, les persones nascudes abans dels anys 1950 tenien una posició mitjana entre la resposta 2 i 3. Per tant, entre més centralisme estatal i l’estat autonòmic actual. Més recentment, com es pot observar al gràfic, veim que als darrers vint anys hi ha hagut una convergència de preferències cap a l’estat actual de coses o resposta central (3). I això s’ha donat no només per la societat balear en conjunt, sinó que també pels nascuts abans i després de la Transició. Quan dic que hi ha una estabilització en la posició central ho dic per la progressiva i consistent suavització de la corba entorn de la resposta 3. També és cert que podria no ser així i que la tendència de fons fos ascendent. Pensem que quant més a dalt, més preferència per la descentralització.

Tal com hem fet abans, si visualitzam la mitjana de resposta segons lloc de naixement, detectam una tendència similar, amb un acostament a la posició central d’ambdós grups. Això sí, sembla que els nascuts a les Illes tendeixen a optar més pel sistema de CCAA actual en comparació amb els que no hi han nascut.

Una cosa curiosa que també es veu als gràfics és que l’any 2011 es produeix una caiguda sobtada tant a la identitat nacional com, i més especialment, a les preferències d’organització territorial. Aquest canvi fa, en un cas, que agafi més pes la identitat espanyola, i, en l’altre, la posició més centralista pel que fa a les competències. Això es pot explicar per un context polític molt polaritzat a les Illes Balears, amb unes eleccions autonòmiques on la temàtica identitària i lingüística va tenir molt pes. És també interessant fixar-se que la major “caiguda” l’experimenta el grup de nascuts a les Balears mentre que, als que no hi han nascut, és més suau.

Ras i curt

En els darrers vint anys, després de la consumació del gran gruix de descentralitzacions, hi ha hagut una adaptació de les preferències ciutadanes al grau de descentralització actual, sense sobrepassar-lo. Per les dades de la sèrie històrica tampoc sembla que la descentralització hagi estat una demanda territorial amb una gran base de suport a les Balears, explicant-se l’actual sistema de competències autonòmiques amb el famós “cafè para todos” que neutralitzava una mica les demandes territorials asimètriques de qualcunes comunitats autònomes. 

En conclusió, es pot apuntar, com ja han fet molts historiadors, que la nacionalització espanyola ha estat exitosa a les Balears. Això es veu clarament quan s’observa el resultat de les preguntes d’identitat nacional i preferències d’organització territorial. Els resultats tendeixen a posicions desconflictives i que justifiquen l’arquitectura institucional actual.

Això no sembla que hagi de canviar en el curt o mitjà termini, ja que les demandes territorials a les Balears no són ni a l’agenda política ni a la mediàtica. Cosa que pot explicar el baix suport electoral dels partits regionalistes/sobiranistes que defensen una major descentralització, els quals fa la sensació, que, quan parlen d’aquests temes, prediquen en el desert. 

Passat ja més d’una setmana del 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, podem dir que, un any més, aquesta festa nacional espanyola continua sent controvertida tant per la significació històrica de la data triada com per la polarització política escenifica any rere any. D’entre els molts articles publicats sobre el tema, a l’Ara Balears en va sortir un titulat “Espanyols i molt espanyols?”, signat per Francesc M. Rotger. Aquí es donava veu a uns historiadors que resseguien la filiació identitària dels illencs des de l’Antiguitat, argumentant que no sempre ha estat clara la inclusió de les Balears dins el que avui dia consideram Espanya. Ara bé, la pregunta és obligatòria, què en pensen els nostres contemporanis? Se senten espanyols? En quina mesura? Hi ha diferències entre nascuts a les illes i fora? Quines són les seves opinions respecte a l’organització de l’Estat? 

Aquí provaré de donar qualque resposta a això amb les poques dades de què disposam. Concretament, dades del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) des del 2005, les quals he fusionat per tal de tenir una mostra suficientment decent.