La insularitat: reconeixement normatiu i conseqüències

A principi de març celebràvem el 40è aniversari de l’Estatut d’Autonomia. Tot i no existir un sentiment pertinença autonòmica balear, sinó insular, va ser motiu de  celebració per a la gran majoria de partits polítics i per a la ciutadania de les Illes Balears. L’aprovació de l’Estatut ha suposat una oportunitat respecte a l’autogovern per a les Illes Balears, ja que ens atorga sobirania política al nostre territori, alhora que ens dota d’unes institucions pròpies.  

Justament, l’article 1 del mateix ho estipula com a tal: “La nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, com a expressió de la seva voluntat col·lectiva i en exercici del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix a les nacionalitats i les regions, es constitueix en comunitat autònoma en el marc de la Constitució i d’aquest Estatut”.

No únicament ens reconeix com a nacionalitat històrica, sinó que també posa de manifest que ens considera com un territori insular i el destaca com a fet diferencial i mereixedor de protecció especial. Tal com indica a l’article 3.1: “L’Estatut empara la  insularitat del territori de la comunitat autònoma com a fet diferencial i mereixedor de  protecció especial.”  

I l’article 3.2 “Els poders públics, de conformitat amb el que estableix la Constitució, garanteixen la realització efectiva de totes les mesures necessàries per evitar que del fet diferencial es puguin derivar desequilibris econòmics o de qualsevol altre tipus que vulnerin el principi de solidaritat entre totes les comunitats autònomes”. 

Tal com indica l’article 3.1, que ens especifica com un territori diferent, ja que a diferència de la resta de comunitats autonòmiques de l’Estat, salvant a les Illes Canàries, estem físicament separats de la resta de comunitats autònomes, fet que ens impedeix moure’ns per terra, tant a les persones com el transport de mercaderies.

Com reconeix el REIB la insularitat? 

A banda, de la menció que fa l’Estatut d’Autonomia sobre la condició d’insularitat de les Illes Balears, el REIB també ho fa. Ja el primer REIB, aprovat mitjançant la Llei 30/1998, del 29 de juliol, del Règim Especial de les Illes Balears, estipula que necessitem un “tracte especial” que reguli la nostra excepció dins l’Estat, ja que a l’exposició de motius s’exposa que “les regions insulars pateixen problemes estructurals vinculats a la seva insularitat”. 

El REIB suposa un primer intent de compensar i corregir els efectes adversos de la insularitat. Pretén incidir en el cost del transport de passatgers i de mercaderies, els sectors econòmics, la planificació energètica, fins i tot, destinant especial atenció a la promoció turística i al foment del transport ferroviari, així com garantint la competitivitat de les Illes Balears, entre altres temes com el desenvolupament del món rural o la pesca. 

Després d’anys de debats i de reclamacions autonòmiques, sol·licitant un nou marc normatiu per a les Illes Balears, fa quatre anys s’aprovà un nou REIB mitjançant el Real Decret-Llei 4/2019 aprovat pel Govern central. Aquest estableix nous mecanismes de cooperació i relació entre el govern autonòmic i el govern central, com per exemple, el 75% de descompte en els viatges interinsulars i amb la península, i l’increment de la compensació pel transport de mercaderies al 65% del cost en el cas de les exportacions, i en el 60% en el cas de les importacions. O, per exemple, la creació d’una comissió mixta, formada per integrants del Govern de l’Estat i de l’administració autonòmica, perquè faci el seguiment del sistema de compensació del transport aeri i marítim.  

Hi ha qualcuns elements que sí que queden fixats i protegits en el REIB, com la compensació del transport esmentada en el paràgraf anterior. Però més enllà de la  realitat, tot i estipular-se els diferents àmbits que estan reconeguts pel REIB que afecten negativament a les Illes Balears, no hi ha una partida econòmica específica concretada en el nou REIB que pal·liïn aquests desequilibris. De fet, tal com reconeix el REIB, els pressupostos generals de l’Estat representen l’única via per finançar aquestes qüestions, depenent així del context econòmic, de la voluntat política del govern de l’estat i de la capacitat d’acord entre dos governs. 

Per posar un exemple, el sector primari també obté especial reconeixement en el marc normatiu del REIB. No obstant, des de l’acció del Govern balear, s’ha aconseguit que les ajudes de la PAC (Política Agrària Comú) en el període 2023-27 incloguin el factor  insularitat, fet que suposarà de mitjana un 60% més d’ajudes als agricultors i ramaders de les Illes Balears, i de mitjana un 50% d’ajudes que les rebrà el sector primari a la península. 

Àmbits d’afectació 

Tornant a les conseqüències de la insularitat, són múltiples els àmbits que resulten afectats per la mateixa. Tot i existir múltiples conseqüències que no s’abasten en aquest article, seguidament se’n desenvolupen 3 que es podrien considerar d’entre les principals. 

Economia i competitivitat 

La compensació del transport de mercaderies, tal com s’estableix al REIB és d’entre el 60 i 65%. No obstant, açò té una limitació, i és que en un període de 3 anys, només es pot atorgar un màxim de 200.000€ d’ajuda econòmica, coneguda com el règim de minimis. 

Aquí, encara hi hauria marge de millora, ja que aquelles empreses que disposen d’una empresa més gran, a efectes reals, veurien compensat menys del 60% del preu del transport, perquè ho fan per un import superior als 200.000€. Tot i finançar-se una part del transport, hi segueix havent una situació de competència imperfecta de les empreses de les Illes Balears.

Per tant, les possibilitats de comercialització i d’internacionalització dels productes i serveis produïts a les Illes Balears és inferior, alhora que és més costosa que si fossin produïts per un altre territori, ja que a partir dels 200.000€ es deixa de subvencionar el  cost del transport. 

Educació 

El REIB de l’any 1998, en el seu article 17, estipula que, en l’àmbit educatiu les Illes Balears, el Pla Nacional de beques inclourà un capítol dedicat a la concessió de beques a estudiants que cursin estudis universitaris no impartits a la comunitat autònoma; i en el cas de Menorca i les Illes Pitiüses, degut a la doble insularitat, també s’hi veurà contemplat. 

Justament, una de les diferències de contingut, que afecta les illes menys poblades, és que el REIB aprovat l’any 2019 no fa menció a la doble insularitat, cosa que si fa el de l’any 1998, fent referència a l’àmbit educatiu.  

Més enllà de la realitat, per a la concessió de beques no es tenen en compte criteris estrictament de residència a les Illes Balears, sinó que es tenen en compte els ingressos familiars, no el fet d’anar a estudiar a una altra comunitat autònoma un grau universitari que no s’imparteix a les Illes Balears. Amb açò no s’està qüestionant aquest concepte i justificació, sinó que els ajuts atorgats fins al moment són per perfils familiars amb baixos ingressos, no per compensació del sobrecost de la insularitat. Per tant, s’ha de complir un doble requisit. 

A més, aquesta circumstància no afecta per igual a totes les illes de l’arxipèlag, ja que a Menorca i a Eivissa l’any 2022 s’han impartit 7 graus universitaris i a Formentera cap.  A Mallorca són 31 graus, sense comptar les dobles titulacions. Les possibilitats de desplaçament dels estudiants que han nascut a illes amb menys població és molt major, ja que no hi ha tanta oferta acadèmica. En l’oferta de formació professional, tant de grau mitjà com superior, passa el mateix. 

Mobilitat 

No disposar de connexions terrestres amb la resta del país suposa disposar d’un mitjà menys de transport.  

Tot i que s’hagi incrementat el descompte de resident en el transport aeri i marítim de persones al 75%, la mobilitat encara és un dels temes que més directament ens afecta pel fet de viure a un arxipèlag. El 75% no aplica sobre el cost total del trajecte, sinó que es deixen fora les taxes aeroportuàries, per la qual cosa a la pràctica, el descompte és menor. 

S’ha de valorar igualment que el preu dels vols/trajectes depen de l’oferta existent, tant en nombre de vols a la mateixa destinació, nombre de companyies que operen entre dues destinacions i el nombre de places disponibles. És aquí on entra en joc l’obligació de servei públic (OSP), que permeten establir un mínim de serveis, estipulant freqüències i regulant el preu.  

Una altra opció seria establir una tarifa plana per a les persones usuàries del transport aeri, sobretot per les que per raons de treball o necessitat ho fan cada setmana.  

I a les Illes Canàries? 

Comparant realitats, a les Illes Canàries la compensació en matèria de transport és del 100%; és a dir, la regla de minimis no aplica a les Illes Canàries al ser d’un territori ultraperifèric. Tenen el transport plenament compensat i poden competir amb igualtat de condicions que una empresa ubicada a la península. 

Un altre dels fets diferenciadors pel que fa a avantatges fiscals, és que disposen de tipus impositiu reduïts amb l’IVA (l’anomenat IGIC) zero 0%, reduït 3%, general 7%,  incrementat 9,5%, especial incrementat 13,5% i els especials de 20 i 35%. I les Illes Balears, no. 

Respecte a l’oferta educativa, de les illes menys poblades, com Fuerteventura o Lanzarote, només s’hi ofereixen un (infermeria) i dos graus (infermeria i turisme) respectivament. Tot i que Lanzarote tengui un volum de població similar al que pugui tenir Eivissa, aproximada de 150.000 persones. També és cert que disposen de seus de la UNED, però pel que fa a formació universitària s’hi ofereixen menys graus en modalitat presencial que a Menorca i Eivissa. 

Per altra banda, comparant la mobilitat entre illes, a les Illes Canàries el preu d’un vol és el mateix independentment de l’hora del vol. En canvi, a les Illes Balears, els vols més econòmics són els que surten més prest pel matí i els que hi ha més tard pel vespre. Els vols entre illes a les Illes Canàries no distingeixen entre hores.

Evidentment, les diferències entre els dos arxipèlags i els efectes de la insularitat abasten molts més àmbits que els que s’han comentat i desenvolupat en aquest article, de fet estan estipulats al mateix REIB. El tema està en perquè s’ha tardat tant en intentar corregir-los. 

N’és la manca d'interès polític i la poca col·laboració entre administracions la causa principal? El poc de sentiment de pertinença balear? L’escassa representació de partits regionalistes a les institucions estatals? El fet que cada illa estiri pels seus interessos, deixant de banda els de les Illes Balears? Cada persona en treurà les seves pròpies conclusions i s’atribuiran responsabilitats als diferents actors que actuen en aquest escenari. Però el que és segur que per tal de pal·liar els efectes de la insularitat es requereix la col·laboració de les diferents administracions que tenen potestat en aquesta qüestió, és a dir, el govern autonòmic, el govern central i en última instància la Unió Europea.

A principi de març celebràvem el 40è aniversari de l’Estatut d’Autonomia. Tot i no existir un sentiment pertinença autonòmica balear, sinó insular, va ser motiu de  celebració per a la gran majoria de partits polítics i per a la ciutadania de les Illes Balears. L’aprovació de l’Estatut ha suposat una oportunitat respecte a l’autogovern per a les Illes Balears, ja que ens atorga sobirania política al nostre territori, alhora que ens dota d’unes institucions pròpies.  

Justament, l’article 1 del mateix ho estipula com a tal: “La nacionalitat històrica que formen les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, com a expressió de la seva voluntat col·lectiva i en exercici del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix a les nacionalitats i les regions, es constitueix en comunitat autònoma en el marc de la Constitució i d’aquest Estatut”.