La legislatura en crisi: causes i possibles conseqüències de la implosió de Vox a les Balears

El passat 29 de gener al matí, la majoria dels diputats del grup parlamentari de Vox al Parlament de les Illes Balears comunicaven a la Mesa de la cambra l’expulsió de dos companys seus i sol·licitava que aquests fossin relegats a la condició de no adscrits. Fins aquí, una situació de gran rellevància política, però que tampoc no ha deixat mai de ser una constant en totes les legislatures -el darrer cas, l’expulsió de Maxo Benalal de Ciutadans el setembre de 2021-. Aquest cas, però, ha escalat fins convertir-se en un dels majors terratrèmols polítics de la història de les Illes Balears.

Els grans fets diferencials d’aquest moviment, una situació inaudita en quaranta anys d’autonomia, han estat fonamentalment quatre: que els expulsats siguin el president del Parlament i la presidenta regional del partit, que provoqui un canvi en la presidència, que s’hagi produït per part d’un grup que es rebel·la contra la direcció estatal del seu propi partit i intenta marginar com a trànsfugues les úniques dues persones del grup parlamentari que romanen fidels a l’organització i que això dinamiti la majoria coalicional del Govern i el faci dependre de fins a set trànsfugues per poder tirar endavant la seva agenda legislativa: els 5 de Vox, Xisco Cardona (Vox) i Llorenç Córdoba (Sa Unió). Aquests elements, combinats, han provocat que tots els focus s’hagin centrat sobre la implosió de Vox, una ruptura que és interna, però que té efectes externs transcendentals: deixa el Govern a mercè d’una minoria trànsfuga i, molt probablement, amb un d’aquests diputats ostentant la condició de segona màxima autoritat de les Illes Balears.

D’on venim: ràpid repàs de les causes de l’enfrontament

Per entendre la situació de Vox a Balears, cal remuntar-nos als seus orígens: Actúa Baleares, un partit extrainstitucional d’extrema dreta sorgit del Círculo Mallorquín de Jorge Campos, presentant-se en coalició amb Vox a totes les convocatòries electorals de 2019 i, finalment, dissolent-se en aquesta formació el 2020. D’aquest grup provenen els cinc diputats que, liderats per Idoia Ribas i Sergio Rodríguez i oposats -igual que Jorge Campos- a la direcció estatal de Vox, han defenestrat Le Senne i De las Heras, lleials a Abascal i que el passat cap de setmana es trobaven a Madrid recolzant-lo en la seva reelecció al capdavant de Vox.

Les tensions d’aquesta legislatura varen començar tan ràpidament que ni tan sols hi havia presidenta investida, perquè la direcció estatal de Vox “castigà” Campos el mes de juny i l’obligà a abandonar el Parlament per passar a ser un diputat del galliner del Congrés. Això accentuà les diferències entre la direcció estatal -que controla la regional amb Patricia de las Heras- i el grup parlamentari, compost majoritàriament per afins a Campos que ja l’octubre cessaren Xisco Cardona com a portaveu adjunt per les diferències estratègiques davant la Llei de Pressupostos, forçant la seva sortida de Vox i el sorgiment del primer diputat no adscrit.

Cardona ja sortia avisant que hi havia més persones que pensaven “en la seva mateixa línia”, però la inacció de la direcció estatal va provocar que el cisma s’anés aprofundint, en paral·lel a un clar enfrontament entre Abascal i Ortega Smith. Finalment, tot va desembocar en la gran explosió d’aquesta setmana, un moment amb tantes coincidències que fan pensar que poques deuen ser casuals: pocs dies després que De las Heras signàs en solitari una carta acusant Prohens de no actuar davant la “política lingüística catalanista” -i que el grup parlamentari proposàs una “treva lingüística” al Govern-, després de l’assistència de Le Senne y De las Heras al congrés de Vox i a tocar de l’inici d’un nou període de sessions -el reglament del Parlament només permet constituir grups en els primers deu dies d’aquests (art. 24.1)-. Per tant, més enllà que la fractura interna de Vox a Balears era sobradament coneguda, costa molt concloure cap altra cosa que no sigui que aquest moviment, que liquida del grup parlamentari tot diputat fidel a la direcció estatal, té poc de sobtat.

La segona màxima autoritat de les Balears, en un limbe

El reglament del Parlament és nítid en establir que qualsevol dels cinc membres de la Mesa cessarà de forma automàtica en “deixar de pertànyer al seu grup parlamentari” (art. 39), sense ni tan sols donar peu a cap mena d’interpretació. Per tant, tot i que Le Senne no anava mancat de raó en dir que l’esperit del text era penalitzar el transfuguisme i no precisament premiar-lo, sembla difícil que l’informe jurídic que vol sol·licitar no dictamini la fi de la seva presidència. És curiós, però, que el reglament no preveu l’expulsió del partit -moment en què es passa a ser trànsfuga, d’acord amb el Pacte Antitransfuguisme- com una de les causes de cessament, de manera que qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar aquesta presidència malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup.

Qualsevol dels cinc diputats del Grup Parlamentari Vox podrien ocupar la presidència del Parlament malgrat la incongruència que suposa haver estat expulsats del partit al qual representa el seu grup

Tampoc es resoldria la incertesa si Le Senne fos destituït i s’hagués de cobrir la seva vacant. L’article 40 del reglament marca que les vacants “seran cobertes per [...] candidats proposats pel mateix grup parlamentari que proposà la persona que hagi cessat”, però Le Senne fou proposat per Vox i també pel portaveu del Partit Popular. Podria el PP evitar que la presidència del Parlament recaigués en un trànsfuga gràcies a haver proposat Le Senne? El significatiu singular del redactat en el sintagma “grup parlamentari” implicaria que aquest dret no se li podria alienar als cinc diputats del Grup Parlamentari Vox?

És difícil de dir i pot ser un camp de disputa si el PP opta per marginar aquest bloc trànsfuga de la Mesa -això obriria el debat sobre la conveniència aritmètica, que serà descrit a continuació-, però cal no oblidar tampoc les particularitats d’aquest procés. Els membres de la Mesa són triats per votació nominal: cada diputat escriu en una papereta el nom que més s’estimi d’entre els proposats pels grups i és escollit aquell que rebi més vots (art. 38). Això vol dir que no es pot votar en contra d’una proposta o l’altra i, per tant, que si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat que volguessin: encara que només rebés aquests cinc vots d’entre el total de 59 diputats que conformen el Parlament, cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra.

Si només li correspongués al Grup Parlamentari Vox de fer la proposta, aquests cinc diputats podrien imposar el candidat a president del Parlament que volguessin. Cap altre membre no hauria pogut proposar un candidat alternatiu ni votar en contra

Un Govern en minoria… i en mans de set trànsfugues

El Partit Popular va quedar a cinc escons de la majoria absoluta en les eleccions del 28 de maig, havent de subscriure dos pactes de governabilitat que garantien el vot a favor dels vuit diputats de Vox i del de Sa Unió en la investidura de Marga Prohens. D’aquests nou diputats, i després d’un sol període de sessions, ja no en queda cap que no hagi estat expulsat del seu partit o del seu grup parlamentari, deixant enlaire més d’una quarta part del bloc d’investidura de la presidenta Prohens.

La situació aritmètica és de tot menys clara, perquè els vuit diputats de Vox estan repartits en fins a tres faccions: els cinc trànsfugues que retenen el grup parlamentari de Vox tot i haver-ne estat expulsats, els dos diputats que mantenen la disciplina de partit però que estan relegats a la condició de no adscrits -Le Senne i De las Heras, els únics potencials aliats del PP que no poden ser considerats trànsfugues- i Xisco Cardona, també no adscrit. però enemistat tant amb el grup parlamentari com amb la direcció del partit. A ells es suma Llorenç Córdoba, president del Consell de Formentera i diputat per Sa Unió, que al Consell està en procés d’expulsió del seu propi grup i al Parlament protagonitza una situació extraordinària: és al grup mixt, d’on no pot ser expulsat, i la seva candidatura era una coalició que encapçalava com a independent, de manera que tampoc no pot ser donat de baixa de militància.

En qualsevol cas, els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres vots de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona i tota alternativa per no dependre de l’esquerra passaria sempre pel permís dels cinc trànsfugues de Vox, que per ells sols sí que són suficients per assolir la majoria absoluta amb el Grup Popular. Aquesta pràctica s’oposa frontalment al recollit pel Pacte Antitransfuguisme, que insta a no pactar amb expulsats dels seus partits ni per alterar ni tampoc per mantenir les majories parlamentàries, cosa que obligaria Prohens a imposar un cordó democràtic a Córdoba, Cardona i el Grup Parlamentari Vox. Malgrat això, el PP va abandonar fa tres anys el Pacte Antitransfuguisme per poder executar una operació coordinada a escala estatal de captació de diputats de Ciutadans.

Els vots de Le Senne i De las Heras encara queden a tres de la majoria absoluta si es sumen als vint-i-cinc del PP, o sigui que tampoc no seria suficient amb Córdoba i Cardona

Així, Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són considerats diputats no adscrits. La figura del diputat no adscrit no és una simple descripció retòrica davant la falta de grup, sinó que és una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues en la legislatura sense violar-ne els drets, i d’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats i no els cinc expulsats de Vox: les persones sense grup parlamentari queden limitats a dues preguntes orals al Govern per any, a participar d’una sola comissió legislativa i a esmenar els textos de proposicions amb rang de llei (art. 28.3).

Cardona, Le Senne i De las Heras no passen al Grup Mixt, sinó que són diputats no adscrits, una previsió que fa el reglament per reduir al mínim la influència de trànsfugues. D’aquí sorgeix la paradoxa que siguin Le Senne i De las Heras els castigats

I com queda Vox?

Vox, com és freqüent en els partits d’extrema dreta d’arreu del món, es tracta d’una formació d’un elevat grau de centralització i de jerarquització, i això queda reflectit tant en el seu funcionament intern com en la seva base electoral. Organitzacions d’aquest tipus tendeixen a comptar amb direccions regionals que actuen amb una lògica sucursalista de la direcció estatal i poc arrelades en el territori, de manera que cal pensar que crisis com aquestes són molt menys perilloses per a ells en termes electorals que aquelles que es produeixen a escala estatal.

Amb tot, no es pot obviar el gran impacte mediàtic d’aquesta implosió, que s’ha elevat fins a una gran presència en els mitjans d’àmbit espanyol i té un gran impacte en el desenvolupament institucional, perquè suposa el cessament del president del Parlament i també és un terratrèmol sobre les majories parlamentàries. No només això, sinó que el Grup Parlamentari queda sense representació ni pitiüsa ni menorquina, limitant de forma clara la capacitat d’aquests cinc diputats per poder tenir impacte sobre aquests territoris. Això se suma a una clara debilitat generalitzada de Vox, manifestada en la pèrdua de denou escons en les darreres eleccions al Congrés i en la constant davallada en les enquestes en paral·lel a les fortes disputes internes.

Per tant, si els fidels al partit queden amb només dos diputats no adscrits i sense capacitat d’esdevenir minoria de bloqueig, s’aventura que la legislatura es pot fer molt difícil per a aquesta marca, especialment en un context negatiu en els altres nivells. Caldrà veure, a més, si els cinc trànsfugues opten per aprofitar-se d’aquesta presència institucional per erigir un nou partit que pugui competir amb Vox per l’espai electoral de l’extrema dreta, tot i que és difícil assegurar que aquest nínxol sigui suficient per a dues ofertes diferents dins les Illes Balears fora de conjuntures de gran èxit com ho fou el maig de 2023. Amb tot, aquesta incògnita només pot ser resolta pel temps, especialment tan lluny de la data d’exhauriment de la legislatura, de manera que caldrà mantenir l’expectativa davant els esdeveniments que puguin succeir-se en els vinents dies i mesos.

El passat 29 de gener al matí, la majoria dels diputats del grup parlamentari de Vox al Parlament de les Illes Balears comunicaven a la Mesa de la cambra l’expulsió de dos companys seus i sol·licitava que aquests fossin relegats a la condició de no adscrits. Fins aquí, una situació de gran rellevància política, però que tampoc no ha deixat mai de ser una constant en totes les legislatures -el darrer cas, l’expulsió de Maxo Benalal de Ciutadans el setembre de 2021-. Aquest cas, però, ha escalat fins convertir-se en un dels majors terratrèmols polítics de la història de les Illes Balears.

Els grans fets diferencials d’aquest moviment, una situació inaudita en quaranta anys d’autonomia, han estat fonamentalment quatre: que els expulsats siguin el president del Parlament i la presidenta regional del partit, que provoqui un canvi en la presidència, que s’hagi produït per part d’un grup que es rebel·la contra la direcció estatal del seu propi partit i intenta marginar com a trànsfugues les úniques dues persones del grup parlamentari que romanen fidels a l’organització i que això dinamiti la majoria coalicional del Govern i el faci dependre de fins a set trànsfugues per poder tirar endavant la seva agenda legislativa: els 5 de Vox, Xisco Cardona (Vox) i Llorenç Córdoba (Sa Unió). Aquests elements, combinats, han provocat que tots els focus s’hagin centrat sobre la implosió de Vox, una ruptura que és interna, però que té efectes externs transcendentals: deixa el Govern a mercè d’una minoria trànsfuga i, molt probablement, amb un d’aquests diputats ostentant la condició de segona màxima autoritat de les Illes Balears.