Poliamor electoral: per què els balears voten diferent segons cada convocatòria

La pràctica del vot dual —terme amb què es coneix la tendència a votar candidatures diferents segons la institució d’elecció— ha estat una constant a les Illes Balears des de la restauració democràtica. Això ha provocat que els resultats de cada formació venguin clarament condicionats pel tipus de convocatòria, quelcom que acaba impactant sobre la configuració institucional i la nostra realitat política, alhora que explica moltes vessants de la social. Amb tot, encara no podem dir que s’hagi produït una gran reflexió acadèmica sobre com es materialitza aquest efecte en el nostre entorn.

Algunes de les aportacions més interessants que s’han fet sobre la qüestió venen a càrrec de l’Equip de Sociologia Electoral de l’UAB (1984), que conclogué que factors com la baixa identificació partidista, el sentiment nacional o la clara distinció de l’àmbit d’elecció afavorien aquesta pràctica. És una línia seguida per Cabeza (2018) quan afirma que la descentralització i les clivelles territorials significatives esmorteixen la influència entre eleccions, especialment les no-simultànies. Ara bé, ho fa advertint que existeixen clars condicionants socials, doncs la propensió a escindir el vot també varia segons variables sociodemogràfiques com la sofisticació política, els recursos econòmics o el tamany del municipi.

L’abstenció diferencial: una pràctica molt limitada a Balears

A l’hora d’avaluar la capacitat d’influència d’una convocatòria sobre d’altres, la participació és un bon punt de partida per analitzar si l’elector tendeix a establir prioritats. En aquest sentit, tot i que les eleccions al Congrés sempre han estat les més participades a Balears, la diferència amb locals i autonòmiques no és gran i mostra una tendència descendent, encara que amb lentitud i daltabaixos. Al mateix temps, destaca la importància de la simultaneïtat: els valors de locals i autonòmiques sempre coincideixen i les europees, molt per darrere, creixen fins equiparar-s’hi si es celebren alhora.

Així, i sent la participació poc alta a tots els nivells, es pot deduir que l’interès dels balears i la rellevància atorgada són poc variants —almenys mentre locals i autonòmiques es celebrin alhora—, doncs l’abstenció diferencial, això és la diferència percentual en la participació segons el tipus de convocatòria, és reduïda a nivell general. Això ho confirma per a un estrat més concret el creuament de l’evolució de la participació per secció censal, que també detalla com les grans diferències en favor de la participació a les generals es concentren a barriades urbanes, poc participatives i de menor renda.

En conseqüència, la distribució dels grups poblacionals d’aquesta abstenció diferencial es veu clarament condicionada pel municipi: dels seixanta-set, només a sis —tots entre els onze amb més censats— l’abstenció de les municipals superà en més de 10 punts la mitjana de les generals, mentre que cap dels vint-i-quatre amb menys censats no arribà a valors positius. És a dir, no és sols que els pocs casos on la diferència en favor del Congrés és significativa es concentrin entre les localitats més poblades, sinó que, a menor grandària, allò més freqüent és que la ciutadania es senti més interpel·lada en convocatòries de major proximitat en comparació amb altres.

Així de gran és el meu municipi, així és com vota

Aquest fet comença a confirmar l’afectació de la grandària del municipi sobre el comportament electoral i la dualitat. Les causes són variades, però és raonable acceptar la teoria que assenyala que és en sistemes socials més reduïts on els individus tenen major facilitat d’integració i participació, i que això facilitaria un major coneixement de l’entorn, la percepció dels incentius per participar i la superació de les barreres d’entrada per involucrar-s’hi i fer-ho amb una actitud diferent als altres nivells.

Això és encara més interessant en contrastar les diferències en el vot. Si comparam municipals, insulars i autonòmiques del 2019, dels nou municipis on l’esquerra tenia una variació superior als quinze punts, només superaven els 1.500 censats dos casos excepcionals com Binissalem —amb una candidatura local i transversal enfortida després d’un any tempestuós a la política municipal— i Esporles —únic municipi sense candidatures de dretes—.

I és que si les diferències a nivell balear són inexistents —en tot el 2019 cap bloc es mogué més de tres punts—, això es deu al pes dels municipis més poblats: el 26-M la variació dels blocs no va arribar als set punts en una meitat dels municipis que representava el 85% del cens, i el 10% es superava en  un 33% de municipis però que només suposava el 6,5% del cens.

Val a dir que les transferències entre esquerra i dreta són poc freqüents, concentrant-se sobretot en formacions localistes importants o en municipis en què algun partit no es presenta. La gran excepció és Alaró, municipi on una contundent majoria absoluta popular duplicà el PSIB mentre els socialistes els guanyaven al Parlament per quatre punts, un fenomen d’especial interès per al cas. I és que a aquest poble, de llarga tradició socialista, el PP ha aconseguit a les municipals rompre la frontera dels blocs gràcies a una tasca de captació de grups estratègics, de personalització en el candidat municipal i d’una treballada imatge moderada, que evita reticències en identitats d’esquerres.

Aquests elements es presenten dirigits a enfortir la dualització del vot quan la vinculació afectiva del votant es relaciona amb altres espais: donat que en un procés d’elecció intervenen tant factors racionals com identitaris existeixen alguns emprenedors que entenen que el plantejament no pot dirigir-se a un enfocament identitari quan la construcció social de l’entorn és adversa. Aquesta estratègia, que permet aconseguir una còmoda majoria absoluta en un feu d’esquerres, ja ens avança algunes de les causes que poden motivar aquesta paràctica.

La dualitat en els extrems dels pols

Així, doncs, ens són d’interès les teories que assenyalen les locals com un terreny condicionat per factors particulars com la major afectació individual, un vot menys sociotròpic —més centrat en l’experiència personal— i, sobretot, la personalització, especialment a escales on es pot produir un contacte més directe amb el candidat (Riera, 2009). Aquests elements contribuirien a facilitar els canvis de bloc, menys habituals a nivells superiors.

En tot cas, això ja apunta que existeix una part important de la ciutadania que disposa d’una maduresa política considerable, que està prou implicada en la comunitat i que compta amb un grau de coneixement del seu entorn suficientment elevat com per reflexionar de manera diferenciada sobre cada vot. És evident que la influència existeix, que la lleialtat de grup pesa i que una elecció sempre genera condicionants a futur, però per al nostre cas no sembla mostrar efectes determinants ni tan sols en un escenari d’exacta simultaneïtat, com és el de locals i autonòmiques.

Encara així, és indubtable que el paradigma del vot dual al nostre territori són les eleccions al Congrés. L’explicació tradicional és que, davant la menor quantitat de diputats a elegir, els ciutadans concentraven el vot en PP i PSOE per maximitzar la utilitat del seu sufragi. Amb tot, la ruptura del sistema bipartidista ens mostra com, malgrat haver-hi més candidatures optant a l’escó, la dualitat és encara major. De fet, ara es dona fins i tot entre forces amb una folgada representació a tots els nivells i alterant les posicions respecte a eleccions d’àmbits inferiors —prioritzant el vot a formacions del mateix bloc que queden per darrere a altres convocatòries—. Això, sense negar el vot útil, ja ens adverteix sobre les seves limitacions.

Així, si consideram els 20 municipis on PP, C’s i VOX coincidiren a les municipals, la pauta és clara: si els nous partits —amb poca estructura territorial i menys regionalistes— s’expandeixen en les generals amb 122.500 vots el 28-A i 90.000 el 10-N, però en les municipals cauen fins als 61.500, el PP passava de 65.000 el 28-A als 74.000 del 26-M, i només 79.000 el 10-N tot i la pèrdua de 60.000 vots de C’s. I no menys notori és el cas del PI, que en aquests municipis gairebé es triplica —6.000 vots el 28-A i 16.000 el 26-M—, però el 10-N ni tan sols arriba a presentar-se.

Això es suma al terratrèmol que es produeix a l’espai sobiranista, l’oscil·lador per excel·lència a les Illes Balears. Amb 25.000 i 18.000 vots al Congrés el 2019, totalment lluny d’obtenir escó, es va disparar a les municipals d’entremig: només a Mallorca obtingué 45.500 vots —sense comptar els pobles on es presentà en coalició— i a Menorca els 3.391 de Ciutadella milloraren sols els 3.000 aconseguits a tota l’illa el 28-A o els 2.000 del 10-N. Ara bé, la dualitat de MÉS ni molt menys es limita al Congrés, sinó que també està molt present entre les municipals i les insulars i autonòmiques, quelcom que continua convidant a anar més enllà del “vot útil” en la reflexió. Basta dir que els 45.500 vots a aquests municipis amb candidatura pròpia cauen fins als 38.000 al Consell i als 35.000 al Parlament i que, dels 10 municipis on superaren el 33% a les municipals, els seus 7.000 vots foren 4.500 al Parlament i 1.500 el 10-N.

Aquest tret, propi d’Ara Més i d’El PI però que també ajuda a entendre el mapa evolutiu de la dreta estatal, rep de Montero i Font (1991) una de les explicacions més sòlides: aquests asseguren que “cada convocatòria implica un àmbit diferenciat d’intervenció i cadascuna s’associa a un partit diferent”. Així, la competició podria no tractar-se tant de la defensa d’uns interessos particulars —ni tan sols els de la pròpia circumscripció per la qual es presenten els candidats— com de quina formació és percebuda com a més competent en la defensa de l’interès general de l’àmbit de la convocatòria i en els temes que predominen a l’agenda d’aquest nivell superior, una cursa on el sobiranisme i una línia de defensa del fet particular partirien en clar desavantatge.

Aquest efecte culmina a les municipals, on el 23% del vot fou per a candidatures sense marques estatals i hi destacar els 42.500 vots —10%— a formacions localistes. És a dir, fora de Palma, el 34,5% del vot a les municipals fou per a candidatures localistes o de partits d’àmbit no-estatal, mentre que el 10-N la taxa no arribà al 5%. Aquesta caiguda reforça la idea que la ciutadania tendeix a distribuir una competència territorial especial per als diferents partits, sense reticències a rompre la lleialtat i dividir el vot segons l’àmbit de l’elecció.

En qualsevol cas, és innegable que el vot útil es produeix i que és significatiu sobre els resultats electorals, una línia que les grans variacions de MÉS també ens permeten corroborar: quan el resultat dels ecosobiranistes al Parlament arriba a superar en un 10% el de les municipals, aquests mai no obtenen més d’un regidor, si és que arriben a entrar. Així, l’electorat no només coneixeria el seu entorn, inclosos el sistema de partits i l’electoral, sinó que ho empraria per orientar estratègicament el seu vot. Això és el que Riera (2009) denomina vot dual “maximitzador de l’escó”: en tant que la primera opció de l’elector corre risc de no obtenir representació a l’ajuntament —Congrés—, practica el vot útil a les municipals —generals— per retornar en eleccions amb més possibilitats d’obtenir representació.

El vot dual i les perspectives de futur

Com s’ha vengut exposant, el vot dual no sembla comportar per si mateix una disfuncionalitat per al sistema polític, sinó que, al contrari, reflectiria l’existència d’un considerable grau de maduresa política de l’electorat. Tot i que són molts els factors causants que entren en joc, sembla complicat que aquesta pràctica arribi a donar-se si el votant no disposa d’un grau relativament alt de coneixement sobre el context polític, no és partícip del seu entorn social i no està disposat a trencar la fidelitat al seu grup, amb, naturalment, tots els elements sociodemogràfics que s’han vengut exposant i que faciliten aquestes actituds.

Això no obsta que pugui ser un fre per a les aspiracions de molts emprenedors polítics. La tasca d’anul·lar-lo, tot i que tan complicada com amb qualsevol altre factor estructural, pot veure’s afavorida en haver aconseguit ja el vot en altres nivells i, per tant, existir facilitadors com personalitats, cursos de lleialtat i judicis cognitius favorables. A tenor del vist fins ara, per maximitzar les opcions d’èxit podria ser convenient activar-los de manera estructurada i sabent plantejar una estratègia de campanya especialment centrada en l’activació dels nínxols afins i l’adaptació temàtica a l’àmbit d’elecció.

Però, tot i que sembla que el vot dual està assentat, encara necessitem moltes dades obertes i de qualitat per aprofundir en el seu estudi. En qualsevol cas, convé reflexionar sobre com s’evidencia el condicionament d’aquesta pràctica per l’accessibilitat a recursos —des d’econòmics fins a socials— i com la seva possessió repercuteix en la representativitat efectiva de la ciutadania. Si és indubtablement positiu que aquells que acudeixen a l’urna estiguin informats i considerin el màxim d’elements, i això es reflexa en el vot dual, no podem obviar la important quantitat de gent que en queda exclosa o limitada per raons no-polítiques.

La pràctica del vot dual —terme amb què es coneix la tendència a votar candidatures diferents segons la institució d’elecció— ha estat una constant a les Illes Balears des de la restauració democràtica. Això ha provocat que els resultats de cada formació venguin clarament condicionats pel tipus de convocatòria, quelcom que acaba impactant sobre la configuració institucional i la nostra realitat política, alhora que explica moltes vessants de la social. Amb tot, encara no podem dir que s’hagi produït una gran reflexió acadèmica sobre com es materialitza aquest efecte en el nostre entorn.

Algunes de les aportacions més interessants que s’han fet sobre la qüestió venen a càrrec de l’Equip de Sociologia Electoral de l’UAB (1984), que conclogué que factors com la baixa identificació partidista, el sentiment nacional o la clara distinció de l’àmbit d’elecció afavorien aquesta pràctica. És una línia seguida per Cabeza (2018) quan afirma que la descentralització i les clivelles territorials significatives esmorteixen la influència entre eleccions, especialment les no-simultànies. Ara bé, ho fa advertint que existeixen clars condicionants socials, doncs la propensió a escindir el vot també varia segons variables sociodemogràfiques com la sofisticació política, els recursos econòmics o el tamany del municipi.