El son de la democràcia produeix monstres: una radiografia de la desafecció política

L’any 1992, al caliu del col·lapse del bloc soviètic i de l’expectació pel canvi de mil·leni, Francis Fukuyama optava per proclamar “la fi de la història”: el politòleg estatunidenc considerava que s’havia evidenciat el triomf de la democràcia liberal sobre la resta de règims polítics i que això suposava ni més ni menys que la fita final de l’evolució humana. 

Malgrat la transcendència d’aquest escrit, la seva vehemència sembla molt menys justificada tres dècades després, un període en què s’han minat les bases de suport cap a la fórmula que Fukuyama va elevar a la condició d’incontestablement vencedora. Les crisis econòmiques, sanitàries, migratòries, socials i polítiques, que han abundat al llarg del que duim de segle, han estat un camp de conreu ideal per a l’esclat del qüestionament del model democràtic i, conseqüentment, per a l’auge de formacions ultres, debilitant tot plegat el consens al voltant d’un règim polític que es va arribar a qualificar de ja irreversible.

Aquest missatge ha aconseguit un cert arrelament, i d’una forma tan potent que ha permès que aquestes opcions polítiques governin a Mallorca i a Menorca i que condicionin el Govern de les Illes Balears. Així, no és d’estranyar que, en paral·lel al creixement de partits d’extrema dreta, la confiança en el sistema democràtic hagi patit un important retrocés durant els darrers anys, sense que les Illes Balears puguin erigir-se en una excepció. Donat el greu perill que això suposa per a la convivència social, esdevé necessari analitzar la composició d’aquesta desafecció i la manera en què es mostra. Aquests són, precisament, els objectius que es persegueixen en aquest article, intentant posar el focus en el nostre arxipèlag en la mesura en què la disponibilitat de les dades ho permet.

La democràcia, un consens ferm?

És una constant que els diferents registres d’opinió mostrin percentatges aclaparadors de suport a la democràcia com a sistema preferible a qualsevol altra forma de govern. Tot i aquestes xifres de suport -en el baròmetre del CIS de 2021 era d’un 78,6% per a tot l’Estat espanyol; un 81,4% a les Illes Balears si es considera l’acumulat entre 2018 i 2021 per poder tenir una mostra mínimament representativa-, no es poden obviar dues realitats importants: ni el fet que aquesta pregunta pot estar mesurant més la idoneïtat de les alternatives a la democràcia que la pròpia satisfacció amb el funcionament d’aquesta -es podria estar covant una insatisfacció amb la democràcia en paral·lel a la reprovació moral, almenys per ara, de la resta d’opcions- ni tampoc que existeixen algunes tendències que semblen estar debilitant el gran consens. De fet, cal remarcar que aquest percentatge de suport a la democràcia és el segon més baix dels darrers trenta anys.

Així, la defensa de la democràcia, en abstracte, sembla ser un valor moral generalment compartit a la nostra societat, però el suport es desploma quan les preguntes es concreten i es comença a desvelar el desencís amb la seva efectivitat. Segons l’Enquesta Sociopolítica de 2022 del CEO a Catalunya, la majoria dels ciutadans se senten mal o molt mal representats a tots els àmbits de govern, inclòs el municipal. Això es veu complementat pel que dibuixa l’Enquesta de Concepcions sobre la Democràcia de la UPV: encara que el 88% dels enquestats a la Comunitat Autònoma Basca opina que aquesta forma de govern és preferible a qualsevol altra, un 38% declara que la paraula “democràcia” els transmet desconfiança, irritació o indiferència, i els conceptes positius com compromís o entusiasme, tot i que majoritaris, retrocedeixen fins al 57,8%.

Si segmentam els resultats, observam, com era d’esperar, que la distribució no és homogènia i que les xifres de suport a la democràcia són més reduïdes a determinats grups concrets, tot i que cal dir que sempre per damunt del 50%. Sense sorpreses, l’electorat de Vox destaca per ser, amb molta diferència, el menys entusiasta en el compromís democràtic, ja que només el 66,5% pensa que la democràcia és preferible a qualsevol altre sistema i el 22,5% -gairebé el quàdruple que la mitjana espanyola- declara obertament que un règim autoritari podria ser preferible (CIS, 2021).

També l’edat sembla presentar-se com una variable clau, doncs s’observa una certa correlació entre aquesta i el suport a la democràcia. Per al conjunt de l’Estat espanyol, el grup d’edat d’entre 55 i 64 anys és, amb un 85%, el que mostra major confiança en la democràcia davant la resta de fórmules, i la xifra comença a davallar a mesura que rejovenim la mostra: al 80% en el tram 45-54, al 77% en el 35-44 i el 25-34 i, finalment, el suport més baix es dona en el tram més jove, el 18-24, amb un 70%. És significatiu que el grup de menors de 25 anys sigui tant el més indiferent davant aquesta pregunta com també el menys reticent a un sistema autoritari: al 12% li és igual un model que un altre i el 10%, el doble que tots els grups de majors de 45 anys, opina que un règim autoritari pot ser preferible a una democràcia. Això acaba aconseguint una certa simbiosi amb l’explicat a l’anterior paràgraf, que es reflecteix en el fet que l’extrema dreta obtingui els seus millors resultats en els diversos grups d’edat de menors de 45 anys (40db, 2023).

També pel que fa a nivell educatiu, aquí ja amb dades per a les Illes Balears, es produeix quelcom similar: l’assoliment de titulacions més elevades està clarament correlacionat amb un major suport vers la democràcia, trobant-se els titulats de totes les etapes postobligatòries en nivells superiors a la mitjana balear. Aquesta relació confirma per al nostre entorn l’expressat per la literatura acadèmica, que tendeix a coincidir que l’allargament del recorregut educatiu afavoreix un major compromís democràtic, perquè intensifica els processos de socialització que es produeixen dins de les institucions educatives i la cultura política que se’n deriva alhora que ajuda a teixir xarxes socials més amples, factor directament relacionat amb la participació política i, conseqüentment, amb el compromís democràtic.

Els reflexos de la desafecció política

En la darrera dècada, es pot dir que les respostes a la pregunta del CIS sobre quins són els principals problemes a l’Estat espanyol han patit un trasbals radical, i amb resultats que no són precisament positius pel que fa a la satisfacció amb el sistema polític. Encara que una qüestió sensible com la preocupació per la corrupció s’ha reduït considerablement -ha passat de ser un dels tres principals problemes per al 37,5% dels espanyols en el baròmetre de juliol de 2013 a sols el 4,5% el juliol de 2023-, és impossible obviar, per l’altra banda, creixements alarmants com el fet que el mal comportament dels polítics, l’extremisme i la inestabilitat política hagin passat de ni tan sols contemplar-se a ser una opció triada pel 24,5% dels enquestats. Això, en paral·lel a l’increment dels problemes polítics en general i els partits -del 27,6% al 30,4%- i del Govern o partits o polítics concrets -del 3,5% al 8,2%-.

Si sumam aquestes xifres a una tendència general cap a un descens estructural de la participació electoral -amb excepcions conjunturals com el passat 28 de maig- i a la menor vinculació d’aquests processos amb sentiments positius, podem descriure un context de cert esgotament de l’actual forma del model democràtic. Sembla lògic pensar que la falta d’adaptació d’aquest sistema a les transformacions socials, tecnològiques i econòmiques de les darreres dècades (Daniel Innerarity, 2020; Óscar Iglesias, 2022), juntament amb l’aparició de formacions polítiques representatives amb plantejaments radicals i/o extremistes i també de la inestabilitat política, han pogut ressentir de forma considerable la percepció d’eficàcia del sistema entre la població.

Tot i que el nou mil·lenni ha vengut acompanyat d’importants canvis que permetrien replantejar i impulsar els mecanismes de participació ciutadana, no es pot dir que s’hagi produït encara una transformació substancial en aquest sentit i, de fet, la percepció social d’influència sobre els poders polítics continua sent ínfima (CEO, 2023). L’allunyament afectiu dels partits i dels polítics, així com la creença que aquests no tenen en compte l’opinió dels ciutadans i només s’interessen per ells durant els processos electorals, fa que disminueixin els incentius per ser políticament actiu i per valorar positivament el sistema. Això es demostra fins i tot en aquest punt polític culminant que són les eleccions, com reflecteix el passat 23-J: la ciutadania que tenia una reacció emocional positiva davant aquests comicis -esperança, il·lusió o eufòria- era de només el 34,6%, gairebé tanta com el 32% que sentia preocupació, i la suma d’avorriment, peresa i indiferència s’enfilava fins al 22,9%; el 28,8% si hi afegim l’enfadament (40db, 2023). Aquestes xifres, sens dubte, són preocupants en tractar-se d’un moment tan important en el procés democràtic com les eleccions a les Corts Generals, i donen bona mostra de la dificultat d’atracció per a la participació política, que massa sovint s’està construint en clau de mobilització negativa contra “l’altre”. 

Les variables de suport a la democràcia

Giulia Dotti i Beatrice Magistro (2016) són clares en l’assenyalament d’un punt fosc en les fugues del suport a la democràcia: l’increment de la desigualtat derivat de la Gran Recessió hauria ressentit el compromís democràtic, quelcom coherent amb els patrons d’arreu d’Europa. Això, a més, és confirmat sense cap mena de dubte pel CIS, que reflecteix que els “perdedors de la globalització” (François Dubet, 2023) són grups socials més proclius a contemplar alternatives a la democràcia: els autoubicats a les classes baixa/molt baixa, els aturats i els qui no superen l’educació obligatòria acompanyen els votants de dretes -i molt especialment de Vox- i els ciutadans més assistents a oficis religiosos com a segments poblacionals que mostren xifres de potencial suport a un règim autoritari per damunt de la mitjana espanyola.

El sorgiment, amb la crisi de 2008, d’una mobilitat social descendent (José Félix Tezanos, 2015) que enfonsà bona part de les denominades “classes mitjanes” i ha duit les Illes Balears a tenir un 21,5% de la població en risc de pobresa (EAPN, 2023), va suposar un trencament de les expectatives vitals de moltes persones, que ara són més susceptibles de reaccionar amb hostilitat vers el sistema. Quelcom semblant succeeix amb les cohorts més joves, que afronten la frustració de les seves perspectives de futur en un escenari de crisis letals successives i sense esperances en un ascensor social que duu molt temps trencat. Donat aquest panorama, sembla lògic que, amb un 70,4%, deu punts menys que la generació dels pares, es tracti de la generació que menys dona suport la democràcia davant altres règims.

És important no obviar les importants escletxes de gènere que es manifesten en aquesta divisió, ja que són transcendentals per a qualsevol proposta de futur que aspiri a l’enfortiment del compromís democràtic. El fet que les dones es trobin sistemàticament per davall dels homes en suport a la democràcia en tots els grups d’edat i que la diferència s’eixampli fins als deu punts entre els menors de 25 anys és un mal senyal, perquè demostra els dèficits de la capacitat del sistema per ser veritablement integrador i per revertir les escletxes estructurals de la nostra societat. De fet, tot i els avenços dels darrers anys, les dones encara s’autoperceben sensiblement menys informades i amb una menor comprensió dels temes polítics que els homes, també entre les cohorts més joves (CEO, 2023), cosa que ajuda a comprendre per què aquest menor percentatge de suport a la democràcia entre les dones prové més d’una alta indiferència vers la fórmula de règim polític que no per la preferència d’un model autoritari. 

El sistema difícilment podrà resoldre les demandes socials si és percebut com un espai hostil, patrimonialitzat per grups determinats i sovint relativament “privilegiats” -homes, d’edat avançada, no-racialitzats ni migrants, amb una ocupació i amb un nivell de renda suficient- i amb dèficits d’eficàcia. Aquesta combinació empeny els ciutadans en situació de desavantatge a una major propensió a pensar que el model actual ha fracassat, que ni és sensible a les seves demandes ni és eficaç en la resolució dels seus problemes i, per tant, que d’entrada no se’n poden descartar alternatives si les noves fórmules són capaces de desprendre’s d’aquests dèficits.

Conclusions

En conseqüència amb tot el que s’ha exposat, es pot afirmar que l’afecció amb la democràcia segueix un patró estrany, almenys a les nostres contrades: existeix un consens moral molt elevat sobre la seva conveniència però, alhora, són múltiples les mostres socials de descontentament amb la seva eficàcia. És significatiu que aquest esgotament del consens democràtic no es produeix sols -tot i que també- en la imatge tradicionalment estereotipada dels més privilegiats, “els qui no necessiten la política”, sinó que inclou aquells grups socials que es veuen travessats per un eix de debilitat en la relació de privilegis socials.

Si es vol revertir aquesta tendència i enfortir el compromís ciutadà amb el sistema democràtic, és lògic pensar que cal una transició de model cap a noves fórmules i mecanismes que, dins de la mateixa democràcia, s’adaptin a la realitat del segle XXI i serveixin per augmentar la sensibilitat de recepció de les demandes d’aquests grups tradicionalment expulsats dels espais de decisió i millorar l’eficàcia de la seva resolució. L’increment de la complexitat de les societats contemporànies, amb transformacions d’una profunditat i d’un ritme impensables no fa molt, compliquen l’efectivitat d’aquesta integració, i les Illes Balears en són un dels millors exemples: els sismes demogràfics, culturals, econòmics i polítics que s’han succeït i han convergit en el nostre arxipèlag durant les darreres dècades converteixen en un autèntic repte transitar cap a nou model que pugui absorbir i fer conviure aquestes noves realitats. 

Tot i això, les xifres i les tendències donen a pensar que l’immobilisme és una alternativa molt pitjor i que és urgent començar a aplicar aquests canvis per poder millorar la representativitat, els procediments i l’eficàcia del sistema, així com la percepció subjectiva que tots aquests elements estan avançant, ja que estam tractant d’un dret inalienable dels ciutadans i no fa sinó revertir positivament en el conjunt de la societat.

L’any 1992, al caliu del col·lapse del bloc soviètic i de l’expectació pel canvi de mil·leni, Francis Fukuyama optava per proclamar “la fi de la història”: el politòleg estatunidenc considerava que s’havia evidenciat el triomf de la democràcia liberal sobre la resta de règims polítics i que això suposava ni més ni menys que la fita final de l’evolució humana. 

Malgrat la transcendència d’aquest escrit, la seva vehemència sembla molt menys justificada tres dècades després, un període en què s’han minat les bases de suport cap a la fórmula que Fukuyama va elevar a la condició d’incontestablement vencedora. Les crisis econòmiques, sanitàries, migratòries, socials i polítiques, que han abundat al llarg del que duim de segle, han estat un camp de conreu ideal per a l’esclat del qüestionament del model democràtic i, conseqüentment, per a l’auge de formacions ultres, debilitant tot plegat el consens al voltant d’un règim polític que es va arribar a qualificar de ja irreversible.