Ara mateix, qualsevol pot muntar-se una televisió de la senyoreta Pepis en Youtube per a dir la seua. També pot fer-ho en Facebook, X, Instagram, Tick Tock, Forocoches, Menéame i un altre miler de llocs on triar. I pot valorar les seues compres en Amazon, glossar les seues experiències gastronòmiques en Tripadvisor, publicar crítiques de cine en Filmaffinity, comentar articles i columnes periodístiques, intervindre en la ràdio, participar en tota mena d'enquestes i difondre tot o quasi tot el que li vinga de gust a través de Gmail, Telegram o WhatsApp. Pronunciar-nos sobre el que és humà i el que és diví, més que una prerrogativa, s'ha convertit en una obligació que costa cada vegada més d’eludir. No hi ha substància suficient en nosaltres per a atendre el que se’ns presenta com a oferta, però és demanda; obligació, més que dret. I, tot i això, de tant en tant hi ha qui exigeix encara més espais on fotre cullerada. Com una coneguda associació, que amb ànim reivindicatiu va organitzar fa un parell d'anys una trobada virtual sota el lema «El dret d'accés als mitjans de comunicació, assignatura pendent a Espanya». És un exemple una mica antic, però ve al cas, sobretot, per la il·lustració involuntàriament caricaturesca que presidia la newsletter, el pasquí virtual de la convocatòria. Mostrava una filera de persones entrant, com a ratolins en el regne d'Hamelín, en una espècie de gàbia-televisor gegantí, a través de la pantalla del qual es veia una multitud en actitud festiva. Veient aquell dibuix, un es preguntava quins serien els espectadors una vegada estiguérem tots dins d'aquella peixera electrònica, situació en què, segons totes les evidències, ja hi som.
No poques vegades, per no dir sempre, els espais pretesament participatius serveixen exactament per al contrari del que proclamen. L'accés als mitjans de comunicació de masses i l'aparició de les xarxes socials han incrementat la llibertat d'expressió, però el que s'hi diu està cada vegada més tancat, més «mediatitzat» pels vehicles a través dels quals ens expressem. Aquests fomenten un apoderament enganyós, perpetuen l'esperit tribal, el reforç circular de determinades idees, la retroalimentació ideològica, la segmentació interessada de l'opinió pública, el hooliganisme, els linxaments, la conspiranoia, la desconfiança envers la informació que ens arriba extramurs de l'espai en què ens atrinxerem. L'accés a una infinitat de mitjans per part de qualsevol enrasa totes les opinions i redueix el valor del conjunt al de la menys sensata, i l'eficàcia i el valor de les paraules disminueix en proporció directa a la facilitat amb què poden difondre's. Hi ha els que, no sense fonament, menyspreen el que circula en aquests espais d'opinió perquè consideren que tan sols són aparadors dissenyats perquè uns pocs, especialment insistents, desfoguen la seua frustració i exhibisquen les seues obsessions. I, certament, com va apuntar Umberto Eco amb desdeny, substitueixen la barra del bar, el banc d'espera de la perruqueria o la cua de la carnisseria. Però el que s’hi diu no és tan menyspreable com sembla. És allò que abans s'anomenava «la veu del carrer», i si no vius en una cambra de ressonància mediàtica, si ixes sovint del teu barri, del teu gueto particular, si pares bé les orelles, tot escoltant aquesta veu i interpretant-la adequadament acabes fent-te una idea prou ajustada de per on i cap a on va el món.
És una activitat masoquista, però no hi ha lloc més apropiat que els fòrums i les seccions de comentaris dels periòdics per a veure com van d’oliades les fal·làcies, com s’embussen les veritats, quins relats han calat i fins a quin punt ho han fet. I per als que es dediquen a aquestes coses, aquests llocs també són pedreres en què trobar fils argumentatius a partir dels quals millorar els relats que s'han posat en circulació i crear uns altres de nous. Potser en el passat fora un dret a conquistar, però ara no és que ens deixen dir el que pensem, és que exigeixen saber-ho, necessiten saber-ho. En l'àmbit tancat del màrqueting, el mecanisme funciona amb transparència, s’hi demana explícitament el feedback, la retroalimentació per part del consumidor a fi d'encasquetar-li millor la mercaderia. I en l’àmbit de la política ocorre un altre tant. Quan arriba el dia de les eleccions ja hem votat mil vegades, i ells saben a qui. Per això cal anar amb compte amb allò que reclamem. Tot s'ha tornat tan enrevessat que, de vegades, creient que estem corcant els fonaments del sistema, els estem reforçant. Les coses han canviat molt des que Walter Benjamin analitzara l'impacte que el desenvolupament tecnològic tindria en el futur de la comunicació i com influiria en l'esdevenir de les societats. Va pronosticar que seria bidireccional i participativa, però estava lluny d'imaginar fins que punt alguns aconseguirien reconduir aquests avanços tan aparentment democràtics per a utilitzar-los en benefici propi.
Precisament ara, quan la nostra opinió compta menys que mai, hi ha muntada una espectacular mascarada participativa. Han fet de cada un de nosaltres un bocafluix irreflexiu i incontinent a qui se li escapen whatsapps i tuits sobre la marxa, com els bonyigos a les haques. «Participar», accedir a més mitjans no és precisament el que més ens cal. No són les nostres paraules el que pot inquietar la classe dominant, sinó el fet que deixem de ser llibres oberts, o millor, mòbils encesos. No estaria de més tornar a aquells temps en què pareixia que en la nostra ment niava una mica de misteri, ser de nou imprevisibles, un enigma, conspiradors en potència, una amenaça a desentranyar. Possiblement, ara mateix, la solució als nostres problemes passa per abandonar les ànsies de ser transparents, de formar part de l'espectacle, no cedir a aquesta exigència, donar l'esquena a aquests mitjans fins i tot com a espectadors, assecar-los, privar-los de saba, deixar d'encebar-los amb els nostres complexos, desitjos insatisfets i esperances, donar forma a tot això en el nostre interior i deixar que madure abans de donar-li algun ús que vaja més enllà de la seua maquinal i vana exhibició en la plaça pública. En no pocs sentits estem ficats en una guerra, i potser, ara mateix, una de les nostres millors armes, de les poques que ens queden, siga el silenci, no la paraula. I, no sé, provar amb la mirada feréstega, qui sap; ningú no diu que ens estiguem sense fer res. Potser callant arribarem a paréixer una altra vegada més intel·ligents del que som. És la nostra única opció perquè no ens vegen arribar, per a pegar-los en els morros quan menys s’ho esperen. Però, a banda que res indica que anem per faena, tampoc tenim garantit l’èxit. Tenint en compte com ens hem fet de vulnerables amb el nostre exhibicionisme desenfrenat, ens costarà molt tornar a inspirar un cert respecte, no ens enganyem.
0