Esteve Edo, 'festina lente'

Just en aquell punt del carrer Quart, on hi ha un relleu que representa uns homes treballant en una fusteria, esperava l’autobús de l’escola. Des d’aquell lloc, vigilava inquiet el carrer per si de cas apareixia la figura ominosa de l’autocar. Sempre hi havia la possibilitat que s’haguera espatllat, i no poguérem anar a l’escola. Quedar-se a casa. Llegint alguna novel·la de Salgari o de Tarzán, amb un bon entrepà a les mans. La parada del nostre autobús escolar estava situada al costat d’aquella fusteria, i aquell relleu de pedra representa uns fusters exercint el seu ofici: unes figures estilitzades i delicadament perfilades, que s’esforcen a fer la feina ben feta, serra en mà. Jo els mirava treballar, aquella mena d’elogi de la feina i de la dedicació, i sentia com queia sobre mi una mena de mandra existencial. Aquells homes laboriosos i, al mateix temps, transsubstanciats, em produïen una fascinació i un calfred. Lavorare estanca, que deia el poeta.

Ara sé que aquella escultura és de Josep Esteve Edo. Desconec els motius que el varen conduir a realitzar aquella obra, que ha sobreviscut als distints negocis que han passat pel baix d’aquella finca. Francisco Agramunt, al seu diccionari, parla d’una sèrie escultòrica duta a terme als anys cinquanta “sobre els distints quefers artesanals que es donaven a l’antic Regne de València”. Podria ser una d’elles. I, com dic, encara hi és, ara ben polida i netejada pels nous inquilins de la planta baixa, que se l’estimen i la cuiden, i que la defensen, com poden, de les pixades dels gossos.

Esteve Edo és un escultor primmirat, delicat, que esculpeix joves primoroses, núbils i evanescents, com fades nascudes de l’espessor del bosc. Als jardins de Vivers té vàries d’aquestes escultures, en general, poc valorades pels visitants, que passen pel seu voltant sense mostrar cap mena d’interés. Però ha deixat una bona nòmina de peces tot al llarg de la ciutat: al port de València, a la plaça del Temple, a l’avinguda Blasco Ibáñez, a l’ermita de santa Llúcia, a l’església del Carme... Potser l’obra més coneguda és la xiqueta de les cues, als jardins de l’Albereda de Serrans, una escultura d’una nena llegint un llibre, concentrada en la lectura, que transmet pau i bellesa. Alguna cosa espiritual, pregona, com una tendra esperança. També va deixar molta obra a la República Dominicana, quan es va transformar en l’escultor del dictador Leónidas Trujillo, on va realitzar monumentals relleus glossant les victòries de l’exèrcit dominicà. Un període fosc, durant el qual va executar diversos busts del cabdill Trujillo. Sens dubte, una època per oblidar de l’escultor valencià.

Per això, tinc un sentiment ambivalent per Esteve Edo. Quan va regressar de la seua aventura dominicana, va obtenir la càtedra d’Escultura de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, i fou un mestre molt volgut i aplicat. Deixebles seus me l’han recordat amb estima i admiració, valorant els seus intents avantguardistes, amb un procés de depuració i simplificació de les formes. I ara, transcorreguts els anys, quan passe pel carrer Quart i veig l’escultura dels fusters, allí, oblidada per tots, recorde tantes escenes del passat. I aprecie com cal aquell relleu, aquell cant al treball, aplicat i ben fet.

Esteve Edo va morir l’any 2015, amb noranta-vuit anys. Potser no hi ha hagut escultor valencià més treballador que ell. I en aquell relleu del carrer Quart, ara que el mire amb atenció, hi crec descobrir la seua silueta, prima i allargada. Laborant sense descans. Festina lente, sembla dir-nos, llapis de fuster en mà.