L’angelot del Carme i Francisco Franco

El campanar de l’església del Carme s’enlaira solemne i lleuger, coronant tot el barri. Al capdamunt, en la llanterna de teules blaves, hi ha el penell, que el poble coneix com l’angelot del Carme. En realitat, es tracta de l’arcàngel Gabriel, una talla de fusta recoberta de bronze, de vora dos metres i mig d’alçada, i que amb el braç dret i l’índex estès assenyala d’on ve el vent.

Mirant l’angelot pense que aquella plaça mai no ha trobat el seu equilibri. Té una disposició estranya, formada per una sèrie de cruïlles, amb el jardinet del palau de Pineda al centre, i amb una escultura ben lletja dedicada a Joan de Joanes, obra de Mariano García Más. El pintor hi apareix amb un gest forçat, realçant la barbeta, amb un prognatisme antiestètic, mentre sembla que pren apunts del natural. Recorde que de jovenet anava a un pub anomenat Caballo (el nom no feia referència precisament a l'èquid), situat en el baix d’un d’aquells edificis de la plaça, i com el rodal acollia tota la disbauxa del món inimaginable. També ens reuníem en el jardinet del costat de l’església, amb la font que mostra un conjunt escultòric de Marià Benlliure, representant un grup de xiquets que juguen, amb un d’ells que cau a l’aigua. Alguns de nosaltres, després de passar per Caballo, teníem un final semblant. La Font dels xiquets semblava premonitòria de pítimes i riures entusiastes, sota aquelles xicrandes florides, que emetien la seua flaire àcida, intensa. Com d’excés humà.

I, tanmateix, l’església del Carme té una de les façanes manieristes més impressionants de València, amb aquella successió de columnes, disposades seguint estils diferents. Però, igual que la plaça, tampoc ha tingut massa sort. Perquè l’any 1942, José Bellver Delmás va pintar l’absis amb un gran fresc inspirat en la famosa obra de L’adoració del Corder Místic dels germans Van Eyck, que es conserva a la catedral de Gant. Bellver era un muralista aplicat, deixeble de Sorolla, que després de la guerra va treballar en tota mena de frescs religiosos en les esglésies valencianes, com ara en la de sant Llorenç o en la capella de la Universitat de València. Emprava una tècnica innovadora, utilitzant silicat potàssic per a retenir millor el color; per tant, tenia un estil polit i molt perfeccionat.

I vet ací el més extraordinari, si Van Eyck en aquell monumental políptic de Gant disposava a la vora del corder místic tota mena de profeta i de personatges rellevants de l’Antic Testament, Bellver va fer una cosa semblant, però amb figures de la història d’Espanya, com ara els reis catòlics, Carles V, Cristòfor Colom, i fins i tot Jaume I. I davant de tots ells hi pinta Francisco Franco, agenollat, amb l’espasa a la mà, com si es tractara del duc d’Urbino, el famós i fer condottiero del renaixement italià. Tota una patuleia de prohoms que, en l’imaginari franquista, han salvaguardat la puresa de sang d’Espanya, valedors de les essències pàtries i cristianes.

Aquella pintura és única, pel seu contingut messiànic i, alhora, per ser profundament ridícula. Ara, part d’aquesta composició, està ocultada per un tapís blau, que fa d’improvisat mantell de la Verge, de tal manera que la figura de Franco queda salvaguardada de les possibles accions de la memòria històrica. I, tanmateix, què voleu que us diga? Potser estaria bé mostrar-lo en el seu conjunt, com una mostra del tarannà moral del franquisme, que va arribar fins a aquells extrems delirants. Perquè durant més de seixanta anys aquell Franco apòstol, aquell Caudillo por la Gracia de Dios, es va mostrar així, colonitzant la mirada dels feligresos, imposant la seua presència. Es podria retirar el mantell i ensenyar per complet el mural, i dir: vet ací el general Franco, el mateix que va signar la sentència de mort de milers de valencians, ara soterrats a les fosses comunes de Paterna. Pregueu per ells.

Pobres de nosaltres! A Gant tenen Van Eyck, nosaltres Bellver.