El monument a Chanquete i altres digestions impossibles

Com que ha vingut a visitar-nos una bona amiga, decidim anar a veure la mar. I a l’hora de dinar, com que no hem reservat en cap restaurant, ens endinsem en un dels més grans i nostrats de la Malva-rosa. Tan llarga cua no pot estar enganyada. Al capdavall, tant se val. Del que es tracta és d’anar a un lloc popular amb sabor local, per tal d’acomboiar la nostra amiga, i aquell restaurant exhibeix fotografies històriques amb tota mena de dedicatòries entusiastes. Actors, futbolistes, gent de la faràndula, aquesta mena de persones. En una d’elles apareix Antonio Ferrandis, més conegut com a Chanquete, envoltat pels cuiners i cambrers del local, mentre l’actor escodrinya una paella, paleta en mà. Si Chanquete avala el lloc, tot ha d’anar bé.

El local és tan gran que tan sols en la terrassa hi ha quaranta taules, i a l’interior dues o tres vegades més. En totes elles menjant paella o fideuà. Per un moment, aquella devoració universal arrossera em desorienta. Com es poden cuinar tantes paelles alhora? Però ja estem asseguts, i al cap de poc ens porten una fideuà de color carabassa amb les gambes pelades deixades caure al damunt. Du tant de pebre roig que tot és una massa compacta indiscernible, amb fragments de calamars i peix del mateix color vermellós. En la taula del costat, una parella s’ha demanat un pitxer d’aigua de València per acompanyar la paella i sembla d’allò més feliç i exultant. Jo ho mire tot plegat i pense que al capdavall tots els allí presents semblen extasiats. Tots irradien felicitat, mentre xuclen clòtxines i mengen gambes pelades, i s’empassen aquell arròs taronja, i brinden amb sangria o aigua de València. Jo soc la incòmoda nota discordant, pense, per no deixar-me endur per la joie de vivre. Si tantes patums han estampat les seues efervescències gàstriques en dedicatòries que ara pengen de les parets del local jo haig d’estar enganyat.

Tan aviat com podem abandonem la taula, sense demanar postres. Caminem pel passeig. La mar reverbera al lluny, al fons d’una platja immensa. Imagine que amb l’ampliació del port encara creixerà més i més, aquell desert d’arena. Però calle i intente gaudir de la vesprada d’hivern, anormalment càlida. I faig com els turistes, i camine simulant estar encantat de la vida. Aleshores, arribem a una escultura, deixada caure de qualsevol manera en aquell espai del passeig. Un homenatge a Chanquete, precisament, obra de Rafael Orellano. Un relleu del rostre de l’actor de Paterna, coronat amb un colom immens que s’enlaira, i al darrere de l’ocellot la figura totèmica d’un Òscar, en referència a l’oscaritzada Volver a empezar, on Ferrandis fou l’actor principal. L’obra està per restaurar, perquè el colom ha caigut a plom sobre el cap de l’actor, com volent picar-li la cresta. Encara així intentem descobrir l’entrellat artístic de tot plegat.

Tant se val, aquella obra és un espant. Orellano, primer president del Grup d’Acció Valencianista, també té una escultura dedicada al pare Fullana, situada als jardins de Vivers, i, això sí, molt més discreta. Però la del passeig marítim és especialment insuperable en coentor. Ara seria el moment ideal per a retirar-la, amb el pretext de la restauració, i no tornar-la a exhibir mai més. Com és possible que una peça així ocupe un espai públic? Qui la va encomanar? Qui la va pagar? Què significa tot això? Per què ningú no protesta? Per què Orellano? Quins són els seus mèrits artístics? En aquell passeig quedarien la mar de bé obres dels nostres escultors actuals, com Andreu Alfaro, Miquel Navarro, Manuel Boix, Antoni Miró, Amparo Carbonell... En especial, les escultures de Vicente Ortí, tan peculiars i chillidesques, estarien particularment ben integrades. Ortí és un gran escultor que es mereix un reconeixement de València.

Ho pense mentre seguesc caminant, ara un pas ara un altre. Al capdavall, així són les coses, em dic, intentant posar de nou bona cara. I no hi ha més.

Com que ha vingut a visitar-nos una bona amiga, decidim anar a veure la mar. I a l’hora de dinar, com que no hem reservat en cap restaurant, ens endinsem en un dels més grans i nostrats de la Malva-rosa. Tan llarga cua no pot estar enganyada. Al capdavall, tant se val. Del que es tracta és d’anar a un lloc popular amb sabor local, per tal d’acomboiar la nostra amiga, i aquell restaurant exhibeix fotografies històriques amb tota mena de dedicatòries entusiastes. Actors, futbolistes, gent de la faràndula, aquesta mena de persones. En una d’elles apareix Antonio Ferrandis, més conegut com a Chanquete, envoltat pels cuiners i cambrers del local, mentre l’actor escodrinya una paella, paleta en mà. Si Chanquete avala el lloc, tot ha d’anar bé.

El local és tan gran que tan sols en la terrassa hi ha quaranta taules, i a l’interior dues o tres vegades més. En totes elles menjant paella o fideuà. Per un moment, aquella devoració universal arrossera em desorienta. Com es poden cuinar tantes paelles alhora? Però ja estem asseguts, i al cap de poc ens porten una fideuà de color carabassa amb les gambes pelades deixades caure al damunt. Du tant de pebre roig que tot és una massa compacta indiscernible, amb fragments de calamars i peix del mateix color vermellós. En la taula del costat, una parella s’ha demanat un pitxer d’aigua de València per acompanyar la paella i sembla d’allò més feliç i exultant. Jo ho mire tot plegat i pense que al capdavall tots els allí presents semblen extasiats. Tots irradien felicitat, mentre xuclen clòtxines i mengen gambes pelades, i s’empassen aquell arròs taronja, i brinden amb sangria o aigua de València. Jo soc la incòmoda nota discordant, pense, per no deixar-me endur per la joie de vivre. Si tantes patums han estampat les seues efervescències gàstriques en dedicatòries que ara pengen de les parets del local jo haig d’estar enganyat.