La tímida immortalitat de Manuel Sigüenza

Camine per la pedania de Pinedo buscant un bar allunyat de la platja. Els xiringuitos vora mar són a vessar de gent, i necessite refrescar-me. He arribat amb la bicicleta i el dia és xafogós, apegalós, extraordinàriament dens. Sempre que passe per la platja de Pinedo m’admira el seu bonic peiró. Algunes vegades l’he fotografiat, amb la platja immensa i la ratlla de blau intens, que reverbera amb intensitat, com un miratge. Però ara m’he endinsat pel nucli urbà: són quatre carrers, amb molta construcció de nova planta. De colp arribe al carrer del pintor Manuel Sigüenza: tristot i sense ànima. M’ature i faig una fotografia al cartell: pobre Sigüenza, pense. Mira ons has anat a parar, li dic. Al cap i casal no té cap carrer, i aquest de Pinedo fa pena.

Manuel Sigüenza era una persona entranyable. Amic de tots, servicial, atent, sempre prest a oferir la seua ajuda. A més d’un mestre pacient, professor d’una bona nòmina de grans artistes. La història de l’art proporciona grapats d’exemples semblants, d’artistes que fan de la seua tasca una mena d’obra conjunta, i que si passen a la posteritat (siga quin siga aquest nivell de posteritat, però a la posteritat, al capdavall) no és per la seua pintura sinó per la seua constant presència, ací i allà. Sigüenza pertany a aquesta tropa de professors i directors d’acadèmies, que mitjançaven moltes vegades entre els grans artistes. Els seus olis tenen sens dubte una bona tècnica, fins i tot afegiríem que molts d’ells són bonics (en especial els paisatges d’Altura i Montán, amb el Penyagolosa al fons), però no resulten particularment interessants, són en excés irregulars, i per molt que alguns historiadors de l’art han volgut veure en ell un pintor homologable a Peris Brell o a Salvador Tuset, la realitat és molt més implacable.

Comptat i debatut, tan sols la seua última etapa té una certa personalitat, quan l’artista octogenari es va recloure en el seu xalet de Burjassot i va pintar compulsivament el seu jardí. Però d’una manera tan cridanera que, ai!, si bé atalaiem una certa originalitat en el resultat, malauradament, aquest no ens agrada massa. Així són les coses, i el món és ple de creadors que, per molt que disparen, mai no aconsegueixen fer cap diana. Sigüenza mai no va aconseguir trobar el seu camí, i va viure més de noranta anys.

I, tanmateix, Manuel Sigüenza –o Sigüenza a soles, com ell mateix es denominava– ha deixat un bon grapat de cartes, que a hores d’ara resulten, si més no, més importants que els seus quadres. En aquesta correspondència hi ha un testimoni de primera mà d’una època especialment brillant de la pintura valenciana, amb noms com Agrassot, Mongrell, Pinazo Martínez o Josep Benlliure. També amb referències a nous pintors, com ara Porcar, del qual Mongrell li escriu el que segueix: “Es un valenciano muy catalanista (según dicen) pero hay muchos así que, todo lo más, son más valencianistas que valencianos. Instinto español de hacerse y hacer la puñeta”. També resulta eloqüent la manera amb què Sigüenza es dirigeix a Sorolla (“Gran maestro queridísimo”) o a Josep Benlliure (“Ilustre maestro y queridísimo amigo”). Hi ha en totes aquestes missives una actitud una mica subalterna; s’hi veu un home xicotet, esventat, aclaparat al davant dels grans homenots del seu segle. Tot i això, hi és present en tots els homenatges, quan no és ell l’entusiasta i dedicadíssim promotor de la iniciativa. Els homenatjats li escriuen amb afecte, però també amb una certa autoritat, com ara la carta de Josep Pinazo Martínez, parlant de l’homenatge a son pare, arran del monument que s’anava a instal·lar a la placeta (veure El Pinazo de Pinazo): “Respecto a la ida de Mariano Benlliure te diré sinceramente que no me interesa nada. Que me da lo mismo que vaya, que no; completmente lo mismo (...). Ya sabes mi opinión respecto a que asistan los caciques, a la inauguración. Ni a mi padre le interesaron nunca bajo este aspecto... éste ni el otro. Los juzgó tan malos artistas como malas personas”.

La rivalitat entre la família Benlliure i Pinazo queda exposada en aquestes cartes amb total evidència. Sigüenza va fer tots els esforços per a no involucrar-se en la batussa, per a mantenir-se servicialment neutral. Uns dies després li escrivia al “Gran maestro queridísimo”: “¿Nos completará V. la alegría que nos proporcionaría nuestro Ilustre Mariano y otros distinguidos artistas que nos honrarán?”. Sigüenza volia quedar bé amb tothom. I ausades que ho aconseguí, fins copsar un bri d’immortalitat.

I així, a la pedania de Pinedo, que depèn de la circumscripció de València, té un carrerot, sense cap mena de gràcia. Sigüenza es mereixeria una mica més de reconeixement al Cap i Casal. I també a Burjassot. Un carrer que mirara cap a les hortes, que tant es va estimar. I que al fons es retallara, amb fons blaus inconsútils, la silueta de les muntanyes de la Calderona i Espadà, que tantes vegades va pintar. Perquè, malgrat tot, li tinc estima a aquest pintor, reflex d’un temps perdut per sempre. Un home que sempre va intentar estar bé amb tots, la qual cosa, ho convindreu, és molt d’agrair.

Camine per la pedania de Pinedo buscant un bar allunyat de la platja. Els xiringuitos vora mar són a vessar de gent, i necessite refrescar-me. He arribat amb la bicicleta i el dia és xafogós, apegalós, extraordinàriament dens. Sempre que passe per la platja de Pinedo m’admira el seu bonic peiró. Algunes vegades l’he fotografiat, amb la platja immensa i la ratlla de blau intens, que reverbera amb intensitat, com un miratge. Però ara m’he endinsat pel nucli urbà: són quatre carrers, amb molta construcció de nova planta. De colp arribe al carrer del pintor Manuel Sigüenza: tristot i sense ànima. M’ature i faig una fotografia al cartell: pobre Sigüenza, pense. Mira ons has anat a parar, li dic. Al cap i casal no té cap carrer, i aquest de Pinedo fa pena.

Manuel Sigüenza era una persona entranyable. Amic de tots, servicial, atent, sempre prest a oferir la seua ajuda. A més d’un mestre pacient, professor d’una bona nòmina de grans artistes. La història de l’art proporciona grapats d’exemples semblants, d’artistes que fan de la seua tasca una mena d’obra conjunta, i que si passen a la posteritat (siga quin siga aquest nivell de posteritat, però a la posteritat, al capdavall) no és per la seua pintura sinó per la seua constant presència, ací i allà. Sigüenza pertany a aquesta tropa de professors i directors d’acadèmies, que mitjançaven moltes vegades entre els grans artistes. Els seus olis tenen sens dubte una bona tècnica, fins i tot afegiríem que molts d’ells són bonics (en especial els paisatges d’Altura i Montán, amb el Penyagolosa al fons), però no resulten particularment interessants, són en excés irregulars, i per molt que alguns historiadors de l’art han volgut veure en ell un pintor homologable a Peris Brell o a Salvador Tuset, la realitat és molt més implacable.