La convocatòria de consulta que ha signat el president Artur Mas aquest dissabte enfilarà el procés sobiranista cap al 9 de novembre, una data marcada en el calendari fa gairebé un any i que a força de repetir-la ha acabat prenent aires màgics. “Votarem”, cridava una multitud enfervorida a les portes del Parlament mentre es debatia i aprovava la llei de consultes, fa una setmana, una imatge que s'ha repetit aquest dissabte davant el Palau de la Generalitat mentre Mas signava la convocatòria. Tan gran és el desig d'un sector de la societat catalana que arribi la coneguda data que el viarany sobiranista sembla destinat a morir la nit del 9 de novembre.
Res més lluny de la realitat. El 9-N no és el final del procés català sinó el final de la seva etapa unilateral. És així com va ser dissenyat emmig de la fugida cap endavant que va ser el període entre el setembre del 2012 i el desembre de 2013. Passi el que passi d'aquí a 44 dies, hi hagi o no consulta, guanyi l'opció que guanyi, el matí següent Catalunya seguirà sent una comunitat autònoma de l'Estat Espanyol i serà el Govern central qui torni a tenir la pilota a la seva teulada. El més rellevant és en quines condicions arribarà la societat a aquest punt: il·lusionada al voltant d'un objectiu pronunciat a les urnes o després de l'enorme patacada que no hagi passat res. Vist en perspectiva, el 10-N és el dia clau per al futur de Catalunya.
Seria il·lús pensar que els catalans no votaran sobre el seu model nacional preferit. Pot ser el 9 de novembre, com hàbilment ha venut el president enfocant, de passada, el centre de gravetat de les seves polítiques sobre un horitzó que en aquell moment semblava remot, o potser en unes eleccions qualsevols, les primeres que tinguin a mà. La societat catalana no deixarà aquest assumpte sense solucionar després de 10 anys, des d'aquella campanya de 2004 en què Maragall prometia un nou Estatut com a candidat favorit i finalment guanyador.
A l'espera que Artur Mas signi la convocatòria, hi ha diversos aspectes que s'han anat aclarint. En primer lloc, que el debat sobiranista té efectes similars a un terratrèmol sobre el mapa polític català. També la manca de cintura del Govern de Rajoy, convertit en una legió de juristes intentant taponar als tribunals una desbordant aspiració política. L'executiu no té resposta a un problema que posa en perill la integritat territorial de l'Estat, i això tard o d'hora li passarà factura davant els seus electors. En tercer lloc, està quedant al descobert la manca d'escrúpols de Convergència per instrumentalitzar el procés, utilitzant un dels moments cims com és la signatura de la convocatòria per a amagar la compareixença de Pujol.
La profecia que Mas deixaria de ser amo de la situació en favor d'ERC va quedar rubricada en el debat de política general de la setmana passada. El meteòric ascens de la formació republicana ha posat a Junqueras en el lloc més influent de la política catalana, alçant-se com a guardià dels valors del gegant moviment ciutadà sobiranista. Quan Junqueras esternuda, el Govern es constipa. És molt poc probable que la ciutadania independentista perdoni a Mas qualsevol decisió que pugui ser vista com una traïció, però amb Junqueras és diferent. Té la capacitat d'influir des de fora, però ha sabut evitar amb encert tacar-se les mans personalment, fins al punt que el líder d'Esquerra se situa ja com una opció de recanvi en el lideratge del procés. El 10N començarà la seva etapa.