Des que la hipòtesi d’una Catalunya esdevinguda en Estat ha anat prenent força els darrers anys, s’ha obert el debat sobre la forma que hauria de prendre aquest Estat. I això inclou quin model de seguretat i defensa hauria de tenir, o per dir-ho de manera simplificada, si Catalunya hauria de tenir un exèrcit o no. Més enllà de quin sigui el desenllaç del procés sobiranista, el que és evident és que la possibilitat de fundar un nou Estat ha permès de discutir obertament una qüestió fonamental però sovint obviada en el debat públic majoritari: la pertinença dels exèrcits avui en dia.
Tant des del Centre Delàs, com des d’altres institucions com el CIDOB o el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya, s’han organitzat jornades i conferències al voltant d’aquesta qüestió, i des d’aquest mateix bloc s’han publicat articles tractant-la –el més recent d’en Pere Ortega. Fins i tot TV3 n’ha parlat. Tot i això, el debat segueix obert i no és per menys, ja que el que es posa en qüestió és un dels pilars del que ha estat l’organització política per excel·lència dels darreres quatre segles, l’Estat, i la forma que pren el seu característic monopoli de la violència.
Tanmateix, com tot debat polític, aquest no és totalment obert sinó que hi ha una certa narrativa que marca les regles del joc, delimita les fronteres dels arguments i, el que és clau, ens ajuda a treure unes conclusions determinades. Aquesta perspectiva, que potser no diríem que és hegemònica perquè existeixen veus molt crítiques, però si certament dominant, defensa que Catalunya (o qualsevol Estat) hauria d’adoptar el model de seguretat clàssic i per tant dotar-se d’un exèrcit tradicional. Com ho fa per influir-nos en la decisió? En primer lloc, estableix els conceptes sobre els quals girarà el debat, i seguidament els estructura de forma binària. D’aquesta forma se simplifica la realitat classificant els arguments en dos blocs als quals se’ls hi ha atribuït tota una sèries de categories i per tant ens situa davant la necessitat d’escollir entre un nombre d’opcions limitat. En el cas del model de seguretat per Catalunya, la narrativa dominant identifica dues possibles posicions: o bé adoptar un exèrcit tradicional (opció A), o bé res (opció B). Cadascuna d’aquestes opcions té atribuïdes un seguit de característiques entre les quals haurem d’escollir:
Segons aquesta narrativa doncs, optar per crear un exèrcit català significa més seguretat, invulnerabilitat, ser realista, un món més pacífic, mantenir l’ordre internacional, un Estat fort i en definitiva l’opció òptima, mentre que no crear un exèrcit suposa tot el contrari. Si acceptem aquest marc mental doncs, és evident que l’alternativa més lògica és la A.
Això no obstant, la realitat és més complexa i les oposicions que construeix aquesta narrativa són menys sòlides del que pot semblar. En primer lloc, és necessari escollir entre un model d’exèrcit que és el resultat de molts factors excepte d’una anàlisi rigorosa de les amenaces actuals, i el no res? Tot i que seria desitjable un món totalment desarmat, és possible pensar, per exemple, cossos de protecció civil més adequats per fer front a reptes actuals com el crim organitzat o el terrorisme, als quals no és massa lògic oposar-hi tancs i bombarders? D’aquesta manera la pregunta més pertinent no és tant exèrcit sí/no, com quin model de seguretat volem. l en segon lloc, equiparar exèrcit amb més seguretat no és tan evident com sembla, sobretot si preguntem seguretat per a qui. Aquells que tenen més armes i les controlen potser se senten més segurs, però milers de persones innocents són avui en dia amenaçades per exèrcits. Si volem aconseguir una seguretat global sense distincions de cap tipus, un model basat en el fet que cada comunitat estigui armada fins a les dents i disposada a atacar als altres no sembla el millor camí. En tercer lloc, l’oposició entre realisme i idealisme és una de les més utilitzades. No obstant això, fins a quin punt va ser realista el govern nord-americà envaint l’Afganistan i l’Iraq per lluitar contra el terrorisme? La majoria dels exèrcits actuals estan pensats per fer front a un tipus de conflictes que avui en dia, per sort, són minoritaris. Seria molt més realista pensar formes més eficaces de combatre les principals amenaces actuals a la seguretat. En quart lloc, que es pugui aconseguir la pau fent la guerra és força paradoxal. De nou, cal preguntar-se pau a on i per a qui. En cinquè lloc, tampoc és evident que es pugui associar la presència d’un exèrcit amb l’ordre, sigui internacional o social. Sense anar més lluny, la situació actual a l’Orient mitjà és en bona part la conseqüència del fracàs d’intentar establir un ordre regional a través de la força. Un ordre estable es basa en el consentiment i el respecte, no en la violència. Finalment, perquè un Estat fort ha de ser un Estat armat? Més enllà de si cal que un Estat sigui “fort” o no, perquè no podem considerar que un Estat fort és aquell que disposa d’una diplomàcia potent, capaç de cooperar i arribar a acords? O aquell que és capaç de garantir unes condicions de benestar òptimes pels seus ciutadans?
Naturalment es podrien escriure (i s’escriuen) una gran quantitat de pàgines discutint aquestes qüestions. Això no obstant, l’important en aquest cas és veure com una determinada narrativa pot arribar a dominar un debat marcant-ne les posicions de partida i les opcions possibles. D’aquesta manera, ens confronta amb una sèrie de dilemes que ens porten a prendre unes conclusions determinades. És només demostrant que els dilemes que ens planteja són falsos, trencant les dicotomies que ens construeix, que podem escapar la seva lògica i proposar alternatives.