Sabem que entre 2010 i 2011 (ja en marxa, doncs, les polítiques de contenció de despesa pública a causa, ens diuen, de reduir els dèficits públics) hi hagué un increment del 15% de la despesa mundial en producció, reparació i manteniment d’armes nuclears. És evident que no hi ha en absolut voluntat política de disminuir la capacitat nuclear. De fet, el nombre de bombes nuclears disminueix, però cada vegada les bombes són més potents, més petites i més cares. En el període esmentat, cap dels països nuclearment armats (EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya, França, Israel, ïndia, Pakistan i Corea del Nord) va disminuir la partida destinada a l'armament nuclear.
Als EUA els correspon el 58% de la despesa nuclear mundial, el 17% a Rússia i el 7% a la Xina.
Si parem una mica més d'atenció a les previsions de despesa en armament nuclear del país que més diners hi destina, els EUA, comprobarem que el seu govern té uns plans summament ambiciosos per modernitzar i reemplaçar el seu arsenal nuclear.
Potser no és casual que, durant l'any fiscal 2013, les sis empreses que encapçalen el rànquing (que inclou tots els sectors industrials) d'empreses adjudicatàries del govern federal i que han rebut més diners en contractes federals, siguin empreses on es fabriquen armes nuclears, com a part de la seva producció.
El mes de març de 2010, els EUA i Rússia signaven el tractat New Start de reducció d'armes nuclears (un tractat, d'altra banda, no massa ambiciós pel que fa a la reducció real de l'armament nuclear). Per poder-lo ratificar, l'Administració Obama necessitava l'aprovació del Senat nord-americà. Per tal de vèncer la resistència del partit republicà, el govern va haver de comprometre's a dur a terme una àmplia modernització de l'arsenal nuclear.
Aquest procés de modernització i substitució de l'armament tindrà un cost elevadíssim.
Malgrat que el Congrés no ha acceptat de finançar completament la demanda pressupostària del president Obama, les despeses en armes nuclears han quedat àmpliament excloses de la tònica actual d'austeritat fiscal. Una resolució de l'any 2011, per exemple, contenia una clàusula d'excepció per poder incrementar els fons disponibles per a la National Nuclear Security Administration (NNSA). També el Departament de Defensa (DOD) ha eximit les forces nuclears de la congelació.
Durant els propers trenta anys, els EUA pretenen de mantenir la seva triada actual de míssils ICBM, míssils SLBM i bombarders, però una part dels sistemes actuals es substituiran per uns altres de nous. Aquestes substitucions es faran entre el 2024 i el 2029, període en què el DOD planeja comprar cinc submarins estratègics (dotze submarins, segons David Alexander, de Reuters), setanta-dos bombarders de llarg recorregut i 240 míssils ICBM. Dintre del programa de manteniment, el govern pretén modernitzar bombes de fa anys, incorporant-hi components electrònics actuals i sistemes de guiatge que les facin més precises.
Basant-se en els plans de modernització i substitució de l'Administració nord-americana, el James Martin Center for Nonproliferation Studies ha avaluat el cost total de les inversions en el sector nuclear. Aquests plans comprometran els EUA a una despesa d'aproximadament 1 milió de milions de dòlars durant aquest període de trenta anys .
Els costos projectats de manteniment dels sistemes actuals (incloent-hi els programes d'ampliació de la vida dels caps nuclears) i de reemplaçaments en els tres pilars de la triada, sumen un total comprès entre 872.000 milions i un milió de milions de dòlars durant els trenta anys vinents. Aquests càlculs ometen els costos associats amb el desmantellament dels sistemes d'armes que es retirin.
Són unes xifres totalment coherents amb els càlculs de l'Oficina de Pressupostos del Congrés nord-americà, que estimen uns costos de 355.000 milions de dòlars per a la pròxima dècada.
El Secretari de Defensa ha defensat la conveniència d'aquesta despesa , però dintre de la mateixa jerarquia nord-americana hi ha dubtes sobre si es pot afrontar aquest volum de despesa. En opinió del general de l'Estat Major de la Força Aèria, Mark Welch, aquests costos demanen un “debat molt honest sobre en què ens podem permetre d'invertir.” Una comissió independent encarregada pel Congrés i el Departament de Defensa va declarar el mes de juliol que “no es assumible” una nova generació de míssils, bombarders i submarins. Els seus deu experts, entre ells l'exsecretari de Defensa William Perry, es fan ressó de les estimacions que calculen el cost per sobre del milió de milions de dòlars.
Fet i fet, l'Administració Obama s'endurà el rècord en l'assignació econòmica a l'arsenal nuclear. Dos articles molt interessants del New York Times ens ho detallen:
http://www.nytimes.com/2014/09/22/us/us-ramping-up-major-renewal-in-nuclear-arms.html?_r=0
http://www.nytimes.com/2014/11/02/sunday-review/which-president-cut-the-most-nukes.html
Sabem que entre 2010 i 2011 (ja en marxa, doncs, les polítiques de contenció de despesa pública a causa, ens diuen, de reduir els dèficits públics) hi hagué un increment del 15% de la despesa mundial en producció, reparació i manteniment d’armes nuclears. És evident que no hi ha en absolut voluntat política de disminuir la capacitat nuclear. De fet, el nombre de bombes nuclears disminueix, però cada vegada les bombes són més potents, més petites i més cares. En el període esmentat, cap dels països nuclearment armats (EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya, França, Israel, ïndia, Pakistan i Corea del Nord) va disminuir la partida destinada a l'armament nuclear.
Als EUA els correspon el 58% de la despesa nuclear mundial, el 17% a Rússia i el 7% a la Xina.