Albert Sales (Barcelona, 1979) és politòleg i sociòleg. Investigador sobre pobresa urbana, exclusió social i drets laborals ha publicat diferents llibres entre els quals s'hi compten Itineraris i factors d’exclusió social (2009), Malas Compañías. Las empresas transnacionales contra los derechos humanos y el medio ambiente (Icaria Editorial, 2013) o El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidadEl delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad. (Icaria Editorial, 2014). És també autor de diferents treballs de camp i informes sobre pobresa, i des del 2011 assessora la Xarxa d'Atenció a les Persones Sense Llar, un conjunt de 30 associacions implicades en donar suport a les persones que dormen al carrer. El 2015 va participar en l'informe La situació del sensellarisme a Barcelona. Evolució i polítiques d’intervenció, quan l'Ajuntament de Barcelona li proposar coordinar el programa municipal d'atenció a les persones sense llar, el primer pla d'atenció a les persones sense llar de l'Estat.
Aquest investigador és avui assessor de la Tinença d'Alcaldia de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona i observa atentament el recompte de persones sense llar que fa la Xarxa, un termòmetre que enguany ha detectat com 1.026 persones dormen als carrers de la ciutat. “Passo de l'elaboració d'anàlisis socials a fer propostes públiques amb objectius comuns entre entitats i l'Ajuntament, amb un programa de mesures”, ens aclareix. Un problema preocupant que assegura que, “ens agradi o no ens agradi, serà molt dur en els propers anys a totes les ciutats europees”.
Amb aquests diagnòstics, informes, recomptes i el programa d'atenció al sensellarisme, Barcelona és pionera?
Madrid també fa recomptes de carrer. El que no té és la perspectiva àmplia per saber quanta gent hi ha al carrer en una nit, en equipaments, en pisos... Una radiografia tan completa com la que fem és difícil de trobar. Hi ha països nòrdics que ho tenen ben monitorat, el Regne Unit també, però en el nostre cas, el més complet és el de Barcelona perquè implica totes les entitats i recull la fotografia fixa de sense sostre que estan allotjades, i al carrer. Durant dècades, a les persones sense llar se les ha atès des de l'esglèsia, però Barcelona és pionera en posar dispositius socials per atendre les persones sense llar tot i que hi ha un teixit associatiu molt potent que treballa amb aquests serveis.
El pla sí que és inèdit. És el primer pla d'actuació sobre aquesta temàtica a l'Estat espanyol, a Europa n'hi ha pocs i als Estats Units n'hi ha més perquè hi ha una trajectòria molt llarga. Em consta que a l'Estat espanyol hi ha el de Las Palmas. Ens agradaria anar més enllà, l'ideal serà tenir recollides totes les situacions de precarietat habitacional a la ciutat i saber quanta gent està en les diferents categories d'exclusió residencial.
De gent que es troba sense llar, n'hi ha en moltes situacions, però, per exemple, què voldríeu detectar?
Quanta gent està en situació d'amuntegament, d'ocupació il·legal, en procés d'execució hipotecària o pendents de desnonament, persones que es troben ocupant, en condicions de sobreocupació de l'habitatge, o en un espai sense seguretat jurídica com les persones que es troben rellogant una habitació sense cap contracte pel mig, els que viuen acollits a casa de familiars o amics, gent que viu en estructures que no estan pensades com a habitatge, sense les condicions suficients, llars sense subministraments d'aigua o energia, aquestes són les condicions d'exclusió residencial severa. Saber tot això seria ideal.
I no es pot?
És molt complicat. Tenim estimacions, podem arribar a perfilar algunes dades a partir de diferents fonts d'administracions públiques i judicials, per exemple. El 2014 es va fer un esforç per quantificar-ho i van arribar a la conclusió que 12.000 persones es trobaven en situació d'exclusió residencial severa a Barcelona.
El sensellarisme és un problema creixent, però quina relació hi té amb la situació actual d'augment de lloguers a Barcelona?
Cada vegada és més freqüent, tant en persones com en famílies. Abans associàvem el sensellarisme amb problemàtiques afegides que les persones, que tenien un difícil encaix perquè aquesta circumstància estava associada a patologies mentals, addiccions, etcètera. Això no ha estat mai del tot cert, perquè aquestes problemàtiques venien amb l'absència de disposar d'una llar. Però ara mateix tenim un problema amb persones que no poden accedir al mercat d'habitatge malgrat tenir una feina, la capacitat de treballar, de decidir sobre les seves vides amb tota l'autonomia però no tenen ingressos que els permetin accedir a un habitatge. Aquí el Treball Social pot perdre el seu sentit perquè el treballador social més que fer un acompanyament el que pot fer és dir-li: 'Podeu demanar aquesta ajuda, us tramito aquesta prestació, us ajudo a buscar un pis', però llavors veuen que entre tots no troben res.
Llavors, es donen casos de persones amb feina però que no tenen un sostre?
El 2013 un 4,6% de les persones ateses per la Xarxa tenien feina, disposaven d'ingressos del treball. El 2015 ja ens sortia l'11%. Només en dos anys, vam fer un salt de persones ocupades sense llar. Veurem què diu el recull de dades que tindrem després de l'estiu. Em temo que tindrem un percentatge major de persones ocupades i que no disposen de sostre.
Hi ha un dels albergs municipals a Sant Joan de Déu que s'ha especialitzat en acompanyament laboral i acull les persones que tenen una major capacitat per integrar-se al mercat laboral. Hi tenen un 40% de les persones allotjades amb feina. En un altre temps, que una persona tingués feina volia dir que en uns mesos marxava. En tres mesos reunia uns quants diners per pagar la fiança i marxava cap a un pis o una habitació. Ara ja no. En tres mesos continua buscant, i en quatre mesos, cinc, sis o un any.
Quan de temps s'hi poden estar?
Depèn de l'equipament, poden ser 6 mesos, 18 mesos...
I una vegada s'acaba aquest temps?
Es flexibilitza, no es deixa la gent al carrer.
De quantes places disposa la ciutat?
A Barcelona hi ha 2.000 places, entre equipaments, pisos d'inclusió, etcètera.
Plenes?
No tenim ni un llit buit.
Això és tot un parc d'habitatge d'emergència.
Tenim un problema perquè en els darrers anys, la Xarxa de Persones sense Llar va fer una aposta per no créixer amb centres residencials col·lectius i ampliar l'oferta de pisos. La idea era procurar una atenció de qualitat on la gent tingués intimitat, que pogués disposar dels seus espais. Estàvem ampliant places amb pisos i mantenint les places d'albergs. El problema que tenim ara és que les entitats no poden mantenir els programes als pisos perquè s'estan acabant els contractes de lloguer i els preus que tenien amb particulars o immobiliàries no es poden pagar. Els programes d'acompanyament a l'habitatge moren perquè no poden pagar el lloguer.
I s'acaben els programes?
Per exemple, si una entitat tenia un pis de quatre habitacions per donar allotjament a quatre persones, s'estava mantenint un programa amb aquestes persones, treballant la convivència o fent programes de deshabituació a l'alcohol, per exemple, i aquesta entitat pagava 900 o 1.000 euros al mes i ara li demanen 1.800, l'entitat ha de tancar el pis, no pot sostenir el cost.
La bombolla especulativa i l'augment de preus del lloguer arriba fins i tot a les entitats de suport a les persones sense llar.
Com a ciutadans, tenim dos grans cavalls de batalla polítics, que no partidistes. La limitació dels preus de lloguer, que és un repte que compartim totes les ciutats europees però en el cas de l'estat espanyol hem d'afrontar una llei d'arrendaments urbans que no ens permet fer un projecte de vida estable a la ciutat. Hi ha un punt clau per afrontar el sensellarisme que és identificar que el mateix fenomen que porta a que hi hagi gent dormint al carrer o condemnats a viure en situacions d'infrahabitatge de per vida és el mateix fenomen que està expulsant-nos i està destruint els barris. Els està convertint en zones només aptes pel turisme o per gent amb ingressos molt alts.
Però els poders públics, com en aquest cas l'Ajuntament, poden promoure canvis? O són massa grans els interessos en joc?
La ciutat està composada de molts actors i l'ajuntament és només un actor més però el mercat de l'habitatge té el seu funcionament. Necessitem canvis estructurals que comptin amb més complicitats.
Fa anys parlaves d'una lluita constant de l'espai públic, d'una tensa competició pels carrers de Barcelona, ara sembla que la lluita hagi traspassat les portes i directament parlem de violacions de domicili.
Hi ha un procés d'apropiació de la ciutat, d'apropiació de les relacions, i del seu atractiu, el que fa que una ciutat sigui viva, és una cultura extractivista, convertint-la en un bé especulatiu. És un procés d'extracció de rendes constant, bona part de la nostra ocupació és sobreocupació per poder satisfer les ànsies extractives. Plantegem-nos quantes hores treballem a final del mes per pagar el dret a l'habitatge. La conclusió serà indignant. Però hi ha impactes que van més enllà de l'impacte individual que té sobre les persones que es veuen obligades a abandonar la ciutat per buscar-ne una altra o les persones que queden al carrer. En què convertim la ciutat? La ciutat és un entramat de relacions, si trenquem aquesta xarxa convertim la ciutat en un continent sense contingut.
La despersonalització de les relacions, la desfeta d'aquestes relacions, el canvi del tipus de propietari facilita aquesta selva anomenada “Mercat de l'habitatge”?
Es pot tenir l'esperança que un petit tenidor d'habitatge pugui preferir la tranquil·litat de tenir un llogater conegut amb uns preus raonables que tenir gent de pas constantment. Però els grans propietaris van concentrant la tinença d'habitatges amb fons d'inversió, absolutament despersonalitzats. Tant els fa qui hi tenen, al final l'habitatge és una renta que pot arribar fins al vuit per cent anual. Es la millor inversió existent, avui per avui, al mercat de valors la millor inversió torna a ser l'habitatge. Tenen el temps i els diners per a esperar els beneficis.
Un dret, que cotitza a la borsa, amb molt bon rendiment. Però en un ambient de por on els veïns pensen en quan se'ls acaba el lloguer.
La gent se sent en un greu risc, els que saben que en un parell d'anys els poden pujar a un preu desorbitat el lloguer, que és molta gent, no poden fer projectes a llarg termini, és un projecte sotmès a una mobilitat extrema, pot ser que ens veiem obligats a deixar la ciutat de manera sobtada, és una incertesa constant.
Ens trobem amb la paradoxa que tenim associacions veïnals que s'oposen a la peatonalització de zones senceres, que fer fora el cotxe dels carrers no els agrada perquè saben que comporta que els pugin el preu del lloguer, i per tant prefereixen sacrificar condicions de vida perquè senten com els estan estan expulsant de la seva ciutat. O barris que refusen un programa per instal·lar ascensors perquè posar un ascensor encareix el lloguer, o el metro! L'arribada del metro implica l'augment de preus de lloguer, i per tant els veïns no hi estan disposats.
I mentre creix aquesta problemàtica, augmenta la gent que es queda sense casa, no teniu la sensació d'estar apagant focs constantment?
Les polítiques d'atenció a les persones sense llar és això, des de sempre, i es difícil que deixin de ser-ho. Quan una persona acaba al carrer que és que han fallat moltes coses. Ha fallat el sistema de protecció social, el sistema de garanties de rendes, ha fallat la garantia al dret a l'habitatge, ha fallat tot. I també han fallat els Serveis Socials. Al pla el que fem és posar elements de prevenció perquè els serveis socials puguin encendre llums d'alerta amb les situacions de risc i que les persones no es trobin al carrer. I al mateix temps, connectar-ho amb el Pla d'Habitatge de l'Ajuntament. Es tracta de reallotjar a les persones en habitatges de transició, fer un acompanyament social perquè recuperin la vida autònoma i puguin accedir al seu propi habitatge.
Un dels objectius que teniu entre mans és el de fer entendre que el sensellarisme és una conseqüència de la no garantia d'un dret?
És que és un problema d'habitatge! Prou de pensar que les persones que es troben al carrer són diferents o que tenen un problema, de tara individual, o una patologia social. Les persones que no tenen sostre no tenen cap patologia, tenen un problema d'accés a l'habitatge. I a més a més, la facilitat amb la que associem el sensellarisme a alcoholisme o malaltia mental és perquè efectivament hi ha una correlació molt important. Hi ha moltes persones sense sostre que presenten patologies mentals, el repte és imaginar-nos quan de temps podríem viure al carrer sense tenir problemes mentals? Quan de temps aguantaríem sense caure en l'ansietat o la depressió? Quan de temps passaria abans de caure en una addicció? Viure al carrer és duríssim per la salut física i mental. El que ens trobem amb una persona que porta molt de temps al carrer és que reconstruir la seva vida requereix uns esforços immensos per part seva i de qui li dóna suport i és perquè hem deixat aquesta persona al carrer durant un temps excessiu.