Formació Professional: una estructura d’Estat per a un problema d’Estat

Assistim en les darreres setmanes a anuncis més o menys cridaners sobre un possible inici de recuperació de l’activitat econòmica al nostre país. Si haguéssim de fer cas al govern espanyol, pràcticament hauríem de considerar que la crisi s’està acabant. Si fem cas d’altres fonts molt més rigoroses, sembla que els moments més extrems de la crisi van remetent però encara tenim travessia i patiments per temps. Com sigui, quan es parla de generar ocupació hi ha una miqueta més de coincidència: la probable recuperació de l’activitat econòmica no tindrà un reflex immediat en la creació d’ocupació.

La destrucció de llocs de treball en els darrers cinc anys ha estat esfereïdora. Vegem-ne solament algunes xifres il·lustratives. A setembre de 2013, Catalunya tenia un total de 638.943 persones en situació d’atur, 378.102 més que a final de l’any 2006 (segons les dades del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya). Del total d’enguany, 370.144 (un 57,93% del total) eren persones entre 40 i 64 anys i 544.112 (un 85,16%) tenien, com a màxim, els estudis equivalents a l’escolarització obligatòria. El 2006, sempre segons la mateixa font, aquestes magnituds se situaven en 131.356 persones (50,36%) i 227.751 (87,31%), respectivament. Òbviament, podríem citar moltes més dades del que, sense cap mena de dubte, és un autèntic drama social.

Només aquestes xifres ja mostren amb tota la cruesa que Catalunya està vivint un canvi de model productiu en tota la regla que farà que molts dels llocs de treball anteriors a la crisi –senyaladament, els no qualificats- no es recuperin mai més. En el seu lloc se’n podran crear de nous, que requeriran nivells de qualificació més elevats. Però, compte! Les previsions demogràfiques afegeixen dificultats destacables a l’aplicació del “mecanisme” mitjançant el qual Catalunya ha anat històricament incrementant els nivells de qualificació de la seva població activa: el relleu generacional. Efectivament, segons les projeccions de l’INE el 2022 hi haurà a Catalunya 519.016 persones menys entre 16 i 39 anys. Així, doncs, la demografia afegeix més llenya al foc.

Sembla evident, doncs, que la requalificació de bona part de les persones poc qualificades que avui passen per una situació extremadament difícil és una exigència inajornable per tal de fer front amb possibilitats d’èxit a la construcció d’un nou model productiu. I és en l’assoliment d’aquest objectiu que la Formació Professional pren un relleu indiscutible. És per això que l’informe “FP: nou cicle, qüestió de voluntats”, editat i publicat per la Fundació Catalunya-Europa, intenta identificar els elements clau que poden fer de la Formació Professional un factor útil en la superació de l’actual crisi econòmica i, molt especialment, del gran creixement de l’atur que ha generat. Les dimensions d’aquest fenomen dramàtic obliguen a prescindir de tots els tòpics, pretextos i pactes tàcits que durant més de tres dècades ha impedit explotar tot el potencial de la Formació Professional, especialment en un moment en què mesures com la Llei Wert amenacen d’anorrear una bona quantitat dels avenços produïts en els darrers anys.

Partint de la base que, a Catalunya, el mercat de treball valora sobretot els Títols amb validesa acadèmica i laboral i, d’altra banda, que la xarxa de centres educatius amb oferta de Formació Professional són el principal actiu del sistema, l’Informe planteja un procés d’integració de la Formació Professional liderat per l’administració educativa, que tingui en els centres de formació ocupacional i contínua un complement que la reforci i que faci de la col·laboració entre centres de formació i empreses concretes el principal motor del seu desenvolupament. Tot plegat, fonamentat en una Formació Professional orientada a la millora de la competitivitat de l’economia com a motor de la generació d’ocupació de qualitat i d’enfortiment de la cohesió social.

Caldran, també, mesures d’aplicació immediata com la generalització dels procediments d’acreditació de les competències professionals, la creació de centres específics de Formació Professional, el manteniment d’un volum d’oferta capaç d’absorbir la demanda actual i l’extensió de la Formació Professional dual, entre d’altres. Aquestes mesures poden ser aplicades amb caràcter immediat i contribuir a aconseguir que el procés d’elaboració de la Llei de Formació Professional endegada pel Govern de Catalunya sigui la culminació i consolidació d’un procés amb sòlides arrels i no pas, com sovint ha passat en èpoques pretèrites, un simple inici il·lusori d’un disseny sense referències pràctiques.

Per a assolir aquests objectius, cal prescindir de discursos políticament correctes i cal concitar voluntats efectives: cal donar a la Formació Professional allò que històricament se li ha regatejat, cal concebre-la com una estructura d’Estat útil per a resoldre el que, sense cap mena de dubte, és un veritable problema d’Estat.

Assistim en les darreres setmanes a anuncis més o menys cridaners sobre un possible inici de recuperació de l’activitat econòmica al nostre país. Si haguéssim de fer cas al govern espanyol, pràcticament hauríem de considerar que la crisi s’està acabant. Si fem cas d’altres fonts molt més rigoroses, sembla que els moments més extrems de la crisi van remetent però encara tenim travessia i patiments per temps. Com sigui, quan es parla de generar ocupació hi ha una miqueta més de coincidència: la probable recuperació de l’activitat econòmica no tindrà un reflex immediat en la creació d’ocupació.

La destrucció de llocs de treball en els darrers cinc anys ha estat esfereïdora. Vegem-ne solament algunes xifres il·lustratives. A setembre de 2013, Catalunya tenia un total de 638.943 persones en situació d’atur, 378.102 més que a final de l’any 2006 (segons les dades del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya). Del total d’enguany, 370.144 (un 57,93% del total) eren persones entre 40 i 64 anys i 544.112 (un 85,16%) tenien, com a màxim, els estudis equivalents a l’escolarització obligatòria. El 2006, sempre segons la mateixa font, aquestes magnituds se situaven en 131.356 persones (50,36%) i 227.751 (87,31%), respectivament. Òbviament, podríem citar moltes més dades del que, sense cap mena de dubte, és un autèntic drama social.