Eclipsada per les ciutats imperials del nord i assotada sense misericòrdia pels vents alisis, resisteix el pas del temps i els embats d’un brau oceà protegida darrere la seva muralla. Essauira, la perla del sud de la costa atlàntica marroquina, famosa ja en època romana pels seus jaciments de púrpura i lloc de refugi per a hippies, orfebres jueus i surfistes, amaga la seva bellesa mestissa i el seu terrible passat de port negrer darrere el vel de l’oblit.
Només els iniciats coneixen la seva màgia a pesar que la sobreexplotació turística de la veïna Agadir l'hagi convertit en visita obligada per als milers de forasters que arriben des de la llunyana Europa buscant sol i platja.
La irrupció del turisme amb divises, sobretot francès, ha contaminat l’esperit tranquil de l’emblanquinada Essauira i ha disparat els preus. Tot i això, encara és possible descobrir els seus encants amagats recorrent la medina i el port o visitant els tallers dels artistes que busquen inspiració en aquest terra cruïlla de cultures i bressol de la música gnaua.
Des de Marràqueix, la millor forma de visitar la cosmopolita Essauira és en grand taxi, uns atrotinats Mercedes que poden transportar fins a sis passatgers. Només cal buscar la parada, preguntar pel taxi que cobreix el nostre destí i tancar el preu després de l'obligat i esgotador regateig.
El recorregut màxim entre Marràqueix i Essauira no arriba en teoria a les tres hores. La carretera és bona i no hi ha gaire trànsit, però a vegades el trajecte s’allarga pels peatges obligats que s’han de pagar a alguns agents de policia que busquen un sobresou a costa dels turistes.
La carretera fins a Essauira travessa Chichaua, una animada ciutat famosa pel disseny de les seves catifes. El paisatge és àrid, propi del sud marroquí, però és ple de sorpreses com la que suposa veure ramats de cabres enfilats a uns solitaris arbres anomenats argans devorant les seves fulles sota un sol implacable.
El fruit d’aquest arbre que “prospera allà on cap altre hi creix, ni tan sols les males herbes o els cactus”, com va escriure Paul Bowles en el seu llibre Caps verds, mans blaves, es converteix en el preuat oli d’argan, molt utilitzat per cuinar i en cosmètica.
A l'igual que la industria cosmètica marroquina, els pastors de cabres també han descobert una forma fàcil de fer diners amb l'argan i s'ha muntat un lucratiu negoci a costa dels sorpresos turistes que inclou els taxistes. Es lliguen els animals als arbres més pròxims a la carretera i s'espera pacientment el pas d'un grand taxi segur que el cotxe s'aturarà en el lloc pactat i que els estrangers pagaran encantats el que se'ls demani a canvi de fotografiar el ramat enfilat al resistent i espinós argan.
A diferència de Marràqueix, Meknes i Fes, l'Essauira actual és una ciutat relativament nova encara que la història ens traslladi a temps remots i l'hagi batejat amb molts noms. Va ser colònia fenícia, cartaginesa i romana.
En el segle X, es va fer dir Amogdul en honor del sant bereber Sidi Mogdul. Cinc segles després els portuguesos van incloure la ciutat en la seva ruta comercial i van transformar el seu nom original en Mogdura. El pas dels espanyols primer i dels francesos després la va convertir en Mogador i, fins al segle XVIII, no va ser l’àrab Essauira, que significa lloc fortificat.
El traçat modern de la seva medina és obra de Théodore Cornut, un enginyer francès fet presoner pel soldà alauita Sidi Mohammed Ben Abdallah, que va somiar amb convertir Essauira en un dels centres comercials més pròsper de la regió.
En el segle XVIII, la ciutat es va enriquir amb l’exportació de canya de sucre, el tràfic d’esclaus, l'ivori i l'or que arribava de Tombuctú; i es va omplir de famílies riques, joiers jueus i cònsols estrangers que van arribar del nord, així com d'antics esclaus originaris de Sudan, Senegal i Guinea.
Seu d'un dels ports més actius del Marroc gràcies a la pesca de la sardina i l'anxova, Essauira fa olor de sal i algues en descomposició. Les seves cases pintades de blanc contrasten amb el color ocre de la seva muralla coronada per canons i amb el blau intens del mar.
Amb la marea baixa s'entreveu una bella platja que convida a remullar els peus mentre les gavines posen amb els seus incessants crits la banda sonora al paisatge. Contemplar una posta de sol a Essauira deixa sense alè i obre la gana. Un cop tip de peix fresc a bon preu cuinat pels pescadors al mateix port, el millor és perdre's per sempre en l'enrenou dels seus carrers.
Vueling ofereix diversos vols setmanals des de Barcelona a Marràqueix.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
