Gorée, l’illa dels esclaus

Gorée, una petita illa a la qual s'arriba en una curt trajecte en una xalupa des de Dakar, segueix sent un dels escenaris més accessibles per respirar una de les memòries més tràgiques de la humanitat, la de l'esclavitud. I tot i que la visita a una de les puntes més occidentals d'Àfrica hauria de semblar trista pel seu passat d'abusos, l'esclat de vida de la benvinguda i la calma que es respira la converteixen en una experiència de plenitud. Almenys això es pensa mentre els nens es diverteixen en algaravia en arribar a l'embarcador de l'illa de Gorée, xipollejant despreocupats.

Gorée és una experiència única al Senegal. L'absència de cotxes i, per tant, de bona part dels sorolls de Dakar, sembla allunyar-la de l'Àfrica sobtadament. Les dones caminen elegants vestides amb el “bubú”, el vestit tradicional, i el turbant, com si cada dia fos digne de la millor presència. Les buguenvíl·lies s'escampen pels murs de les mansions colonials. Les teulades vermelloses i els balcons de ferro de les cases recorden un passat més esplèndid. Tot i que el present és més bonic que decadent. Els artistes que des de fa dècades han convertit Gorée en un refugi bohemi exhibeixen les seves teles de vius colors, una expressió de la negritud. I es respira silenci, una sensació gens habitual a l'Àfrica.

Tot just a tres quilòmetres de Dakar, Gorée se situa a l'entrada de la rada de la capital senegalesa. La seva situació era privilegiada i ja els portuguesos, els primers a aventurar-se per aquestes terres en 1444, el van convertir en un bastió a l'Àfrica. Un turó en un extrem trenca el seu perfil pla i la fa més visible mentre el barco de passatgers s'acosta.

De punta a punta hi ha tot jus un miler de metres i l'illa pot creuar-se a peu en vint minuts, però l'interessant de Gorée és entretenir-se pels carrerons, deixar passar el temps sense importar a quina hora surt el següent ferri.

Tots els camins de Gorée porten a una casa de doble escala corbada, la Maison des Esclaves, la casa dels Esclaus, un dels grans centres de confinament de la costa occidental africana. La principal atracció turística de l'illa, declarada Patrimoni de la Humanitat el 1977, té una doble planta. Les escales condueixen a la planta superior, la senyorial, la dels esclavistes, que dormien sobre les cel·les on s'amuntegaven als esclaus, obligats a arrossegar-se amb grillons i boles de ferro de llast. Al final d'un corredor hi ha un forat, que sembla un marc que deixa veure l'oceà. En realitat era l'anomenada porta sense retorn: els esclaus la franquejaven per pujar al vaixell i ja mai tornar.

La porta sense retorn fa esgarrifar. Els guies expliquen avui en dia les fuetades i el procès d’engreixament dels esclaus, que havien d’arribar al pes idoni per ser venuts. Els esclaus passaven entre tres i quatre mesos a Gorée abans del “passatge intermedi”, el viatge en vaixell a l’Amèrica. Una cinquena part dels infortunats sucumbia abans d'arribar a port per les condicions insalubres del transport.

No hi ha registre de quants esclaus van partir de l'illot de Gorée cap al Nou Món, encara que es calcula que van ser uns 60.000. La fortificació de Gorée va ser construïda el 1776 pels holandesos i va passar a mans franceses el 1817 fins a la independència del Senegal en 1960.

Com que els experts calculen que fins a un total de 28 milions de persones van ser traficades des d'Àfrica, el volum de trànsit de esclaus de Gorée va ser inferior al d'altres centres similars de Ghana, Costa d'Ivori, Benín o Guinea, però la seva reconversió en museu i la conservació de l'espai tal com era en aquella etapa abjecta l'han convertit en un recordatori palmari de la brutalitat de l'esclavitud. I en un dels al·licients de qualsevol visita a Senegal.

Vueling ofereix vols setmanals des de Barcelona a Dakar a partir del mes d'abril.

Gorée, una petita illa a la qual s'arriba en una curt trajecte en una xalupa des de Dakar, segueix sent un dels escenaris més accessibles per respirar una de les memòries més tràgiques de la humanitat, la de l'esclavitud. I tot i que la visita a una de les puntes més occidentals d'Àfrica hauria de semblar trista pel seu passat d'abusos, l'esclat de vida de la benvinguda i la calma que es respira la converteixen en una experiència de plenitud. Almenys això es pensa mentre els nens es diverteixen en algaravia en arribar a l'embarcador de l'illa de Gorée, xipollejant despreocupats.

Gorée és una experiència única al Senegal. L'absència de cotxes i, per tant, de bona part dels sorolls de Dakar, sembla allunyar-la de l'Àfrica sobtadament. Les dones caminen elegants vestides amb el “bubú”, el vestit tradicional, i el turbant, com si cada dia fos digne de la millor presència. Les buguenvíl·lies s'escampen pels murs de les mansions colonials. Les teulades vermelloses i els balcons de ferro de les cases recorden un passat més esplèndid. Tot i que el present és més bonic que decadent. Els artistes que des de fa dècades han convertit Gorée en un refugi bohemi exhibeixen les seves teles de vius colors, una expressió de la negritud. I es respira silenci, una sensació gens habitual a l'Àfrica.