Des de la xarxa, directe al cor: periodisme de l’ànima

A Carles Capdevila, en homenatge.

Quan algú pateix, la xarxa pot ser un molt bon espai de trobada. Com a generadora d’emocions, esdevé una eina poderosa. Hi ha molta gent que es reserva el dolor íntimament, però a moltes altres persones compartir el patiment els ajuda a alleujar-lo, i això dona l’oportunitat a qui els segueix d’enviar-los missatges d’ànim i consol. Això és el que vam veure en el transcurs de la malaltia del periodista Carles Capdevila. Tenia una manera d’entendre la vida, la feina i la relació amb la gent que s’avé molt més amb una mirada de dona que no pas amb el tarannà masculí.  I això l’ha connectat d’una manera tan especial amb la gent que molts de nosaltres hem plorat la seva mort com si ens hagués deixat algú de molt a la vora, algú de casa. I és que en Carles ha creat un nou llenguatge periodístic, al meu entendre, que té a veure amb explicar la vida des de dins, a partir d’escoltar els altres i observar-los amb empatia. La xarxa on compartia els seus articles ha estat amb ell –i vull pensar que també per a ell- un autèntic suport vital. Puc imaginar en els moments més durs com li devia donar ànims pensar que allò que escriuria donaria escalf a tanta gent. Va tenir poc temps de comprovar-ho, però en el període  final el contacte amb el seu públic va ser intensíssim, i va culminar en una Diada de Sant Jordi gloriosa, on va poder esgarrapar minuts per a cadascuna de les persones que se li acostaven, conscient de la importància d’aquell instant per a qui tenia al davant.  En Carles escrivia amb cos i ànima, sobretot amb ànima, i això es traspua en els articles de la darrera època, que esdevindran clàssics d’aquest nou periodisme, que algú s’haurà d’ocupar de batejar. “Periodisme de l’ànima” podria ser una bona manera de dir. Només per això, aquest home es mereix un homenatge de país.

 En Carles Capdevila, en paraules del president de l’Ara Ferran Rodés, va deixar una empremta molt especial, va donar un to femení al diari, un cas singular en la història de la premsa ibèrica. No hi puc estar més d’acord. I és això el que ens fa establir un vincle poderós amb ell, amb aquesta determinada manera d’entendre  i d’expressar el món, més enllà de l’estricta actualitat que ens atrapa dia a dia.  La gent que ho apreciem ens sabem semblants, ens reconeixem perquè #somdelAra. Ha creat tota una comunitat al seu voltant, i això ho poden dir pocs. Ha estat un influencer, com es diu ara, molt rellevant. Un youtuber avant-la-lettre, si voleu. Alguns -pocs però amb tribuna- s’ho han mirat de lluny, amb mirada displicent i amb un to de superioritat moral:  ja s’ho faran.  Els pares i mares primerencs han trobat en els seus escrits i monòlegs la complicitat des de l’humor que els feia falta, en aquells moments d’extrema inseguretat en què s’agraeix qualsevol ajuda, vingui d’on vingui. Tothom destaca la defensa que ha fet en Carles de les persones que treballen tenint cura de les altres de manera anònima, eficaç, callada i efectiva. Aquests col·lectius –infermers, mestres, metges, monitors d’esplai- ahir se sentien orfes, i li van voler retre homenatge de les maneres més diverses. N’arribaran d’altres, n’estic segura, i ens reconfortaran. Els seus articles són per a aquesta gent, com aquell  llibre d’oracions al qual el creient torna una vegada i una altra i no en té mai prou, o com un tutorial que els guia per aquesta vida que els ha tocat viure. Ha aconseguit revifar  l’orgull professional i personal a persones fins ara sense nom, de presència sovint transparent. Els ha posat en primer pla, i ha transformat la consciència que en teníem com a societat. Ara compten, i és gràcies a ell.

 En Carles ha fet ràdio, premsa, tele i al final, vídeos de Youtube. De director de diari va passar a conferenciant d’èxit. Vés a saber on hauria arribat: diuen que havia de fer una gira americana. No m’estranya.  Algú que connecta amb el públic en directe i a través de la xarxa des del minut zero sense dir bajanades és un tresor, perquè no es troba gaire sovint. I a tot arreu ha creat un llenguatge propi, i ha creat escola.

 L’enyorarem, i espero que creixi una gernació de professionals que segueixi el seu mestratge. Amb les dosis necessàries d’entusiasme, humor, empatia i sensibilitat.  #gràciesCarles

A Carles Capdevila, en homenatge.

Quan algú pateix, la xarxa pot ser un molt bon espai de trobada. Com a generadora d’emocions, esdevé una eina poderosa. Hi ha molta gent que es reserva el dolor íntimament, però a moltes altres persones compartir el patiment els ajuda a alleujar-lo, i això dona l’oportunitat a qui els segueix d’enviar-los missatges d’ànim i consol. Això és el que vam veure en el transcurs de la malaltia del periodista Carles Capdevila. Tenia una manera d’entendre la vida, la feina i la relació amb la gent que s’avé molt més amb una mirada de dona que no pas amb el tarannà masculí.  I això l’ha connectat d’una manera tan especial amb la gent que molts de nosaltres hem plorat la seva mort com si ens hagués deixat algú de molt a la vora, algú de casa. I és que en Carles ha creat un nou llenguatge periodístic, al meu entendre, que té a veure amb explicar la vida des de dins, a partir d’escoltar els altres i observar-los amb empatia. La xarxa on compartia els seus articles ha estat amb ell –i vull pensar que també per a ell- un autèntic suport vital. Puc imaginar en els moments més durs com li devia donar ànims pensar que allò que escriuria donaria escalf a tanta gent. Va tenir poc temps de comprovar-ho, però en el període  final el contacte amb el seu públic va ser intensíssim, i va culminar en una Diada de Sant Jordi gloriosa, on va poder esgarrapar minuts per a cadascuna de les persones que se li acostaven, conscient de la importància d’aquell instant per a qui tenia al davant.  En Carles escrivia amb cos i ànima, sobretot amb ànima, i això es traspua en els articles de la darrera època, que esdevindran clàssics d’aquest nou periodisme, que algú s’haurà d’ocupar de batejar. “Periodisme de l’ànima” podria ser una bona manera de dir. Només per això, aquest home es mereix un homenatge de país.