Educant en la reivindicació: De camí a casa volem ser lliures, no valentes

Un any més arriba el 8 de març ple de declaracions d'intencions i actes commemoratius. Bones paraules. Moltes vegades repetides pràcticament igual que els anys anteriors. He de reconèixer que s'ha anat incorporant al discurs oficial, el llenguatge políticament correcte i una pàtina feminista però correm el risc que aquesta circumstància porti a neutralitzar la crítica social vers les paraules i els discursos.

Aquesta correcció en el discurs fa que sigui molt més difícil identificar les discrepàncies o matisos ideològics –que hi són. En els darrers anys sentim parlar molt d’educació de forma genèrica com a estratègia que afavorirà el canvi cultural que ens permetrà deslliurar-nos del patriarcat d'una vegada per totes. Malauradament, moltes vegades, és una “crossa” que utilitzen les institucions, els mitjans de comunicació, etc. Per no concretar mesures; quasi com un intangible que ens permet tenir l'excusa perfecta per no fer pràcticament res. N'estem cansades que “l'educació” es buidi de contingut i acabi essent el símbol d'allò que és inamovible. Com ha estat?, com hem arribat a sentir l'expressió “és un problema d'educació” i, automàticament, significa que no podem fer res per transformar la desigualtat estructural en la qual vivim? És quasi un sinònim de resignació.

En els casos que la pressió social aconsegueix un compromís polític- com ha estat aquesta setmana amb la vaga de fam de Ve la Luz- les mesures que s'acaben concretant políticament solen ser mesures reactives que van a pal·liar situacions dramàtiques que són òbviament imprescindibles però segueixen estant en la lògica de la resposta a les conseqüències de la desigualtat.

El masclisme es filtra com la sorra entre els dits. La meva filla de 14 anys ha sofert avui la seva primera intimidació sexista a la via pública. Però ella no li ha pogut posar aquestes paraules. Ella, a l'escola, no ha après a reivindicar, a ser crítica amb l'status quo i creure’s un dels lemes de la manifestació del 8 de març: “De camí a casa vull ser lliure, no valenta”. Malauradament després d'aquesta experiència i, si les diverses modalitats i espais educatius on participa no intervenen amb una mirada feminista, aprendrà que les dones som vulnerables al carrer, que ens hem de protegir dels desconeguts, que hem d'evitar llocs foscos i evitar també portar segons quines peces de vestir per no despertar “la bèstia”. Estarem doncs, perpetuant un cop més, la lògica patriarcal.

Però l'educació no és ni ha de ser un intangible. Si hi ha voluntat política, l'educació és l'eina més potent que tenim per transformar l'estructura patriarcal que actualment perpetua les desigualtats. La podem dimensionar, podem dotar-la de recursos econòmics, podem universalitzar la coeducació. És l'educació la que ens permet accions proactives. Perquè ens cal sortir de la reacció i hem de passar a l'acció. Cal pensar des d'una perspectiva global i comprendre que la coeducació, com a primer pas, s'ha de garantir a les escoles i això passa per canviar i assegurar aquesta mirada feminista als currículums acadèmics a les universitats d'aquells i aquelles que educaran i eduquen les noves generacions -entre altres mesures-. No podem assegurar que s'educa a les escoles des d'una perspectiva coeducadora si no dotem dels mitjans perquè aquest marc comprensiu igualitari estigui present en la formació dels i les professionals.

Només així aconseguirem que pels nois mostrar força i intimidació vers les noies no sigui viscut com un privilegi masculí i, alhora, tingui prestigi en la construcció de la seva masculinitat. I que per les noies poder assegurar el seu dret a habitar l'espai públic en igualtat de drets i condicions que els nois no sigui un acte heroic. Aquesta és només una de les infinites mostres quotidianes de desigualtat i vulnerabilitat amb les que convivim diàriament les dones. No acabaríem mai descrivint-ne. Quin és el llegat que volem deixar?

Un any més arriba el 8 de març ple de declaracions d'intencions i actes commemoratius. Bones paraules. Moltes vegades repetides pràcticament igual que els anys anteriors. He de reconèixer que s'ha anat incorporant al discurs oficial, el llenguatge políticament correcte i una pàtina feminista però correm el risc que aquesta circumstància porti a neutralitzar la crítica social vers les paraules i els discursos.

Aquesta correcció en el discurs fa que sigui molt més difícil identificar les discrepàncies o matisos ideològics –que hi són. En els darrers anys sentim parlar molt d’educació de forma genèrica com a estratègia que afavorirà el canvi cultural que ens permetrà deslliurar-nos del patriarcat d'una vegada per totes. Malauradament, moltes vegades, és una “crossa” que utilitzen les institucions, els mitjans de comunicació, etc. Per no concretar mesures; quasi com un intangible que ens permet tenir l'excusa perfecta per no fer pràcticament res. N'estem cansades que “l'educació” es buidi de contingut i acabi essent el símbol d'allò que és inamovible. Com ha estat?, com hem arribat a sentir l'expressió “és un problema d'educació” i, automàticament, significa que no podem fer res per transformar la desigualtat estructural en la qual vivim? És quasi un sinònim de resignació.