Dones, drogues i violència

Quan es parla de drogues se sol recórrer a diversos tòpics: pensar només en drogues il·legals, referir-se només a contextos molt desafavorits socialment, imaginar-se que les persones que venen drogues són grans desconegudes sense rostre, etc… Afortunadament alguns d’aquests tòpics han anat canviat amb els anys però el que segueix igual en l’opinió pública és que les dones no apareixen i, si ho fan és només des de l’exercici de la prostitució. Això és tot.

Les dones som a tot arreu, encara que no ens vegin. Aquelles dones que de diverses maneres han participat de l’entorn de les drogues: en el consum, en el tràfic, patint una dependència… s’han trobat amb un món altament masculinitzat. Amb les seves accions han trencat molts estereotips de gènere assignats a les dones. Han transgredit els tres grans rols que se’ns assignen: filla, esposa i mare. Cadascuna, a la seva manera, ha trencat el motllo que li havien dissenyat des de petita: sigui perquè han “gosat” buscar el propi plaer en el consum de drogues, sigui perquè s’hi han vist atrapades i no han pogut respondre a la funció de “cuidadores” que se’ns assigna a les dones, sigui perquè han exercit la prostitució amb l’estigma social que representa, sigui perquè han participat del tràfic de drogues que és una activitat il·legal i arriscada i, per tant, molt menys acceptada socialment per a les dones. En paguen un preu; la violència en alguna de les seves formes sol aparèixer.

La violència exercida sobre les dones drogodependents

Diferents estudis des del 2000 ens mostren que com a mínim un 60% de les dones que tenen problemes amb l’alcohol o d’altres drogues pateixen o han patit violència masclista. Per què com a mínim? Doncs perquè, al meu parer, pràcticament el 100% de les dones drogodependents l’han patit d’una forma o altra. Sens dubte és una afirmació agosarada però si analitzem els diferents tipus de violències masclistes que emergeixen en els relats habituals de les dones que pateixen dependència a substàncies, difícilment podem pensar que alguna d’aquestes dones no hagi passat per alguna d’aquestes situacions. Entre les violències més explícites i freqüents es troba la que es produeix per part d’una parella agressora (sigui consumidora de drogues o no), la violència rebuda durant la infància, els abusos sexuals rebuts durant la infància o bé en l’edat adulta −en entorns de consum de drogues o en l’exercici de la prostitució− entre les menys visibles trobem la violència institucional en els estaments judicials, la violència social en forma d’estigmatització, la major patologització de les dones, el major rebuig familiar, etc. La majoria d’aquestes violències difícilment són identificades ni pels diversos professionals amb els quals entren en contacte ni tampoc per elles mateixes.

Socialment hem avançat en entendre la violència masclista, en singular. S’ha avançat sobretot en visibilitzar la violència en la parella però també transmetent la imatge generalitzada que les dones que la pateixen són víctimes que responen perfectament a l’estereotip de la feminitat: submises, cuidadores, complaents, sensibles… Però no hem avançat en visibilitzar i aportar una mirada crítica sobre aquelles violències més simbòliques que no són exercides per un home en concret, ni en reconèixer com a víctimes les dones que trenquen amb els estereotips femenins. Parlem de dones que potser han estat mares mentre prenien drogues, que han sostingut la seva addicció exercint la prostitució −a vegades fins i tot mantenint a les seves parelles− d’altres que han silenciat anys i anys una relació violenta només sostingudes per l’alcohol. Sabem que tot això no les fa més mereixedores de la violència ni d’un major estigma social però seguim jutjant-les doblement perquè s’han atrevit a transgredir.

La qüestió és: on decidim posar el límit del que és tolerable com a societat? Hi ha víctimes de primera i de segona? Ens és més fàcil invisibilitzar aquestes altres cares de la violència masclista i de les drogues perquè entomar-ho de cara ens obliga a revisar els nostres prejudicis més profunds i a vegades innombrables.

Aquesta mirada sobre les dones i les drogues és una carrera de fons que algunes professionals i institucions vam començar fa més d’una dècada i que esperem que contribueixi a la comprensió més global sobre el fet que la pluralitat de realitats de les dones no ha d’estar renyida amb la igualtat de Drets.

Quan es parla de drogues se sol recórrer a diversos tòpics: pensar només en drogues il·legals, referir-se només a contextos molt desafavorits socialment, imaginar-se que les persones que venen drogues són grans desconegudes sense rostre, etc… Afortunadament alguns d’aquests tòpics han anat canviat amb els anys però el que segueix igual en l’opinió pública és que les dones no apareixen i, si ho fan és només des de l’exercici de la prostitució. Això és tot.

Les dones som a tot arreu, encara que no ens vegin. Aquelles dones que de diverses maneres han participat de l’entorn de les drogues: en el consum, en el tràfic, patint una dependència… s’han trobat amb un món altament masculinitzat. Amb les seves accions han trencat molts estereotips de gènere assignats a les dones. Han transgredit els tres grans rols que se’ns assignen: filla, esposa i mare. Cadascuna, a la seva manera, ha trencat el motllo que li havien dissenyat des de petita: sigui perquè han “gosat” buscar el propi plaer en el consum de drogues, sigui perquè s’hi han vist atrapades i no han pogut respondre a la funció de “cuidadores” que se’ns assigna a les dones, sigui perquè han exercit la prostitució amb l’estigma social que representa, sigui perquè han participat del tràfic de drogues que és una activitat il·legal i arriscada i, per tant, molt menys acceptada socialment per a les dones. En paguen un preu; la violència en alguna de les seves formes sol aparèixer.