Educar en la tribu: Perdre poder individual, guanyar-lo en col•lectiu

Recentment hem pogut llegir i escoltar una forta polèmica en els mitjans de comunicació causada per les paraules de la Diputada de la CUP Anna Gabriel sobre el model actual de família i formes alternatives d’entendre la criança. Sempre he pensat que quan una qüestió −que ens toca a tots i totes d’alguna manera− genera aquest nivell de polèmica és perquè atempta als fonaments del nostre model social i a les diverses posicions de poder que aquest model implica. Això fa que resulti extremadament interessant l’anàlisi, especialment, des de el punt de vista dels feminismes.

Més enllà de les burles frívoles expressades pels mitjans de comunicació més conservadors a la proposta de l’Anna Gabriel suggereix una transformació social profunda que sens dubte contribuiria a desmuntar diverses creences tradicionals que ens limiten i estrenyen: els rols de gènere tradicionals en primera instància, el sentiment de propietat envers els propis fills i filles i la omnipotència alhora que inseguretat en la seva educació. Totes tres qüestions confronten el sistema patriarcal malauradament encara tan vigent. Per això fereix susceptibilitats.

La criança col·lectiva de la qual parla Gabriel me la imagino com una estratègia potenciadora de l’equilibri entre el treball productiu i reproductiu i la seva tradicional translació a homes i dones. Imagino un grup de persones que participen i es comprometen a educar els nens i les nenes de forma igualitària, independentment de si són homes o dones. La coresponsabilització entre homes i dones en les tasques de cura −sobre la qual intentem incidir en les polítiques públiques− seria logística i conceptualment més factible i, es podria traduir en una coresponsabilització −i per tant una major presència de les dones− en el treball productiu i en els espais de decisió en la mateixa proporció. No sabem si el plantejament de la Diputada aprofundia en aquesta part de la qüestió. No sabem si pretenia ser transgressora respecte els rols de gènere en la criança. En el que feia més èmfasi és en el trencament de la família tradicional. Però des del meu punt de vista, no hi ha transformació social profunda si les dones no podem ser mirades i tractades com a iguals en el nostre dret a triar les opcions de vida que volem i això inclou l’estil de criança. Sense essencialismes de cap tipus. Per tant, una criança col·lectiva heteropatriarcal i que mantingués els homes “col·lectivament” en l’espai productiu i les dones “col·lectivament” en l’espai reproductiu no seria transformadora. Serien noves formes per a idees velles.

Un altre pilar important del sistema patriarcal que també podria trontollar d’una forma interessant en aquest model seria el concepte de la “propietat” sobre els infants que també segueix molt present encara que de vegades cal estar atentes perquè llisca d’una manera molt subtil. Ens omplim la boca de dir que els Drets dels Infants són el més important però el model de criança tradicional a voltes ens porta a pretendre dissenyar “clons” de nosaltres mateixos/es o a projectar en els fills/es els nostres desitjos no acomplerts. Fóra important permetre que siguin persones, ciutadans i ciutadanes amb dret a triar. No una propietat amb què tenim el dret d’actuar com vulguem en nom del “seu bé”. La “intervisió” educativa d’una “tribu” educant permetria ser més conscients del excessos i relativitzaria la importància de la sang i els gens.

En tercer i últim lloc, la criança col·lectiva permetria, d’una vegada per totes, que ens miréssim al mirall com a adults/es referents parentals dels fills i filles i reconeguéssim que no hem nascut sabent educar, que és molt difícil fer-ho i encara més fer-ho bé i que no ens aniria gens malament compartir aquesta responsabilitat entre diverses persones que poguessin aportar altres punts de vista diferents. Sens dubte seria una criança més rica i diversa. Ara bé, això ens obligaria a pactar i consensuar i tenim proves sobrades en la política dels últims temps que d’això en sabem ben poc, les persones adultes actuals.

A partir d’aquí i per concloure, la pregunta que a mi em sorgeix és: La criança col·lectiva escandalitza les ments benpensants perquè els sembla una aberració educativa/familiar? O és que en el fons no tenim prou nivell de maduresa com a societat com per plantejar-nos una proposta tan trencadora?

Recentment hem pogut llegir i escoltar una forta polèmica en els mitjans de comunicació causada per les paraules de la Diputada de la CUP Anna Gabriel sobre el model actual de família i formes alternatives d’entendre la criança. Sempre he pensat que quan una qüestió −que ens toca a tots i totes d’alguna manera− genera aquest nivell de polèmica és perquè atempta als fonaments del nostre model social i a les diverses posicions de poder que aquest model implica. Això fa que resulti extremadament interessant l’anàlisi, especialment, des de el punt de vista dels feminismes.

Més enllà de les burles frívoles expressades pels mitjans de comunicació més conservadors a la proposta de l’Anna Gabriel suggereix una transformació social profunda que sens dubte contribuiria a desmuntar diverses creences tradicionals que ens limiten i estrenyen: els rols de gènere tradicionals en primera instància, el sentiment de propietat envers els propis fills i filles i la omnipotència alhora que inseguretat en la seva educació. Totes tres qüestions confronten el sistema patriarcal malauradament encara tan vigent. Per això fereix susceptibilitats.