'Dones en Xarxa' promueve los derechos de las mujeres y apuesta por su empoderamiento usando las TIC. Cree en el potencial de internet para alcanzar la igualdad efectiva.
La meritocràcia laboral, una trampa per a les dones
Fa 45 anys que visc en parella amb un enginyer industrial. M’explica que entre els estudiants de la seva promoció hi havia una rara avis: una noia. Era bonica? Era enginyera?, les dues coses alhora era quelcom impossible. En qualsevol cas, se la considerava una forana: no podia formar part del grup dels enginyers, una carrera d’homes. En el curs 2014-2015 hi havia 6.522 titulats i titulades de grau i màster... d’aquest total, aproximadament 600 eren noies. Un escàs 10%.
Avui dia hi ha moltes dones joves que pensen que la discriminació no existeix i que si actuen seguint els principis de la meritocràcia arribaran on vulguin. Aquest pensament democràtic tan lloable està dissortadament molt lluny de la realitat. La meritocràcia va en detriment de les dones perquè no reconeix les discriminacions sistemàtiques que aquestes viuen en els àmbits laborals. Pensem si no en els biaixos en la selecció de candidats i candidates per assolir una feina, en les injustícies en la promoció laboral, en les dificultats per trobar mentores, en l’exclusió de les dones de les xarxes informals de relació laboral que estableixen els homes, xarxes de relació que són molt importants per pujar o mantenir-se en les esferes de decisió; pensem també en els tractes a vegades vexatoris i d’assetjament sexual que aplica el grup maculí.
Els detractors de les accions afirmatives (la discriminació positiva) postulen que aquestes accions són discriminacions cap al grup dels homes; defensen que si algunes dones han arribat al pic més alt de l’organització (l’excepció que confirma la regla) també hi pot arribar la resta. I aquesta farsa els permet dir que si les seves contraparts femenines no arriben a les esferes del poder o en posicions elevades és per culpa de deficiències personals o incapacitats. I així el grup masculí es queda tan ample i sense una engruna de culpabilitat. La meritocràcia és un mite perquè quan les dones volen trencar el sostre de vidre serveix de ben poca cosa, encara que moltes dones joves no se n’adonin. S’usa per a justificar descaradament l’status quo. La ideologia de la meritocràcia implica obviar expectatives socials, significats, atribucions, reconeixements i conseqüències diferencials que tenen les conductes d’homes i dones en contextos particulars (un exemple clar és la diferent atribució i interpretació que es fa quan homes i dones demostren ambició: s’espera i es valora positivament que els homes siguin ambiciosos però si les dones es mostren com a tal se les qüestiona vigorosament).
Què podem fer? Doncs sóc del parer que caldria apostar per una concepció social que reconegui la diversitat i la variabilitat humanes com a valor enormement transcendent. Insistir en la riquesa que aporten les diferents identitats de gènere, raça, color i ètnia quan treballen juntes.
El reconeixement tant per part dels homes com per part de les dones sobre la diversitat i la variabilitat humana faria que les dones no siguin l’alteritat que ha de lluitar contra un teló de fons impassible (em refereixo als homes com a grup universal amb el qual ens comparem i prenem com a guia per construir la nostra pròpia identitat). La diversitat és al meu entendre un valor importantíssim per tal que moltes més dones puguin entrar en àmbits laborals tradicionalment masculins i assolir llocs d’alta responsabilitat. Cal però treballar a fons per foragitar els estereotips automàtics i, sobretot, les valoracions negatives que ens desacrediten com a grup. La diversitat com un valor comportaria la desaparició de la bretxa salarial, no haver de confrontar i lluitar per la conciliació domèstica, no tenir sentiments de culpabilitat en la creença que desatenem les criatures ... Significaria la igualtat en la diferenciació de cadascú. Ara per ara, moltes dones saben el que els espera i renuncien; d’altres, abandonen les seves carreres i construeixen les seves pròpies empreses i feines.
Les lleis són necessàries, òbviament, però a vegades creen el miratge de què ja hi ha algú que s’ocupa de la desigualtat i la discriminació i que, per tant, no cal que ens preocupem. Personalment crec que s’hauria de treballar moltíssim més per convèncer que només a partir dels valors de la igualtat en la diversitat humana podrem construir organitzacions més humanes, més riques i enriquidores i molt més competitives.
Des del punt de vista purament econòmic és una malversació no aprofitar les potencialitats del 50% de la població que es veu empleada per sota de les seves capacitats per una discriminació basada en prejudicis i estereotips. És més, és una irresponsabilitat prescindir dels nous punts de vista, de les noves maneres d’enfocament dels problemes i de les decisions que poden aportar les dones en tots els àmbits laborals i en les esferes del poder.
Igualment, la societat ha de fer valdre la procreació com quelcom ineludible a mitjà i llarg termini. L’organització econòmica i social descarrega tota la responsabilitat de la procreació, la cura i l’atenció de les persones més grans sobre l’esquena de les dones. I ho fa aplicant els estereotips i distribució de rols per raó de gènere. Tot això situa a les dones en desavantatge en el desenvolupament de les seves carreres professionals i fa que es redueixi el nombre de criatures; a casa nostra, la mitjana de fills/filles per dona ens hauria d’alarmar d’allò més. Si no s’hi posa remei, en pocs anys la piràmide d’edat s’haurà invertit. El nombre tan baix de descendència té greus repercussions en el mercat de treball: significa poca entrada de joves en el món laboral i un envelliment de les plantilles, al mateix temps que creixen les dificultats per al manteniment de les pensions.
Per tant, la procreació hauria d’ésser una responsabilitat prioritària de tota la societat. No és ara el moment de detallar-ho però Islàndia podria ser un model important a tenir en compte.
Crec que molts homes s’afegirien a aquesta manera de veure les coses i és en aquesta línia que considero que els estaments polítics i socials haurien de dirigir les passes: construir el valor de la diversitat i perseverar amb accions de convenciment que acompanyin les reglamentacions absolutament necessàries.
