Tornem a parlar de la violència domèstica

Fruït de la modificació de la Llei de protecció del menor apareguda aquest juliol de 2015, ha entrat, per fi, en vigor el Protocol bàsic d’intervenció contra el maltractament infantil en l’àmbit familiar. I és que la violència domestica no només comporta greus conseqüències a les dones que la pateixen sinó que repercuteix de manera molt severa en les seves criatures pel fet que aquestes conviuen en l’ambient nociu de violència contra la seva mare. Per tant, en el cas (bastant improbable) que aquestes criatures no pateixin mals tractes directament, fins i tot en el cas que no els presenciïn, sofreixen l’impacte i les repercussions en les seves mares dels maltractaments que aquestes reben. És per això que a aquests nens i nenes se’ls considera, sigui quina sigui la situació, víctimes directes de la violència domestica.

Per si el quadre descrit no ens fos encara prou lamentable, només ens cal pensar en el patiment doble d’aquestes dones: sofreixen pel maltractament que han de suportar sobre les pròpies espatlles i, ensems, pel maltractament que reben els seus fills i filles. Poques són les dones que no s’adonen que la violència que viuen llurs criatures en condiciona el benestar i desenvolupament. Moltes d’aquestes criatures sofreixen seriosos problemes de salut i psicològic. I per adobar-ho, aquests homes que maltracten sovint les instrumentalitzen per poder exercir més domini i violència sobre les mares. I ja en un pla estructural, la violència domestica és una perversa manera de transmetre, de generació en generació, les conductes violentes sobre la dona. Els nens arribaran a adults havent après que exercir poder i abusar de les dones és el més normatiu. I aquestes hauran après a tolerar-ne els mals tractes, les vexacions i la discriminació i, a sobre, a sentir-se’n culpables.

Quan aquestes dones aconsegueixen abandonar les respectives parelles torturadores, els records que en elles perviuen són a voltes tan vívids que, literalment, tornen a sentir el dolor físic i psíquic. Pateixen la síndrome d'estrès posttraumàtic (ansietat, pors irracionals, insomni, malsons terribles...manca profunda d'autoestima). Les corprenen sentiments de vergonya i culpabilitat. I la culpa no merescuda és terriblement destructiva, en especial quan té la forma de generalitzacions absurdes com “això ha succeït perquè sóc estúpida; no serveixo per a res”. Sovint se senten soles però són moltes les dones que s’hi senten: el nombre de dones al món que es troben atrapades en la mateixa lluita és increïble, tan increïble com vergonyant. Per complicar-ho encara mes, la OMS insisteix que hi ha sobrades investigacions que demostren que l'estrès posttraumàtic comporta conseqüències molt més greus del que es creia; tant és així que moltes persones al món pateixen depressió profunda relacionada amb l'estrès i l'ansietat.

Com podem ajudar aquestes dones i els seus fills per tal que psicològicament afrontin les devastadores experiències del maltractament masclista que han patit? No hi ha dubte que hi ha persones (adults i criatures) que són mes resistents als traumes que d'altres, persones que demostren tenir una gran capacitat resilient per a remuntar-se de les situacions límit. Però en la gran majoria de les dones i infants maltractats la resiliència no es precisament el que s’esdevé; no, com a mínim, com un fenomen que sorgeix de manera natural. Ans el contrari: les investigacions ens demostren que aquestes dones i criatures maltractades pateixen estrès posttraumàtic sever. Se senten destrossades, buides, estupefactes… el món es torna confús, perd la seva claredat; i les seves creences sobre aquest i sobre les persones, s’ensorren i els caldrà refer-les. Com podem ajudar-los per tal que agafin les regnes de les seves vides i assoleixin una bona salut emocional? Són éssers humans que han tingut la mala sort de topar de front amb la cultura del patriarcat més hostil.

És cert que, com dic, algunes persones neixen amb una actitud naturalment positiva i que l'optimisme és considerat un factor clau per a la resiliència; però avui dia els investigadors saben que les noves experiències i les relacions de suport poden canviar l'estructura del cervell. Això ha portat els psicòlegs a entendre que es pot desenvolupar l'optimisme i la resiliència, i que, en efecte, tant aquestes dones com les seves criatures poden ser inoculades contra la depressió ... almenys en alguna mesura. No obstant això, malgrat aquestes bones notícies, augmentar la resiliència no és un repte personal heroic. Un no es converteix en la classe de persona que pot suportar l'adversitat tan sols per adoptar fermament la resolució individual de tirar endavant sense ajuda. De fet, els investigadors diuen que fora de la influència protectora de les relacions interpersonals positives, ser resilient és gairebé impossible.

El Protocol d’actuació sobre els nens i les nenes víctimes de violència domèstica es basa en la prevalença de l’acolliment familiar enfront l’acolliment residencial. Un ambient familiar on sorgeixin espontàniament manifestacions d’afecte i cura és, se’ns dubte, un context idoni pel desenvolupament humà i si alguna cosa necessiten aquests nens i nenes és amor, abrigament, comprensió… Ben del cert que en una llar funcional poden trobar tots aquests ingredients consubstancials al creixement harmònic i plaent. Però les Administracions no poden defugir el bagatge que aquestes criatures duen en la seva motxilla emocional. Necessiten una atenció especialitzada per enfrontar-se amb èxit a l’estrès posttraumàtic, a la reestructuració cognitiva i emocional. De manera que, si bé és convenient, no tot es resolt amb l’aixopluc d’una família. Els caldrà, en la majoria dels casos, un acompanyament professional (o d’una família d’antuvi professionalitzada) i d’aquest requisit imprescindible el govern no pot desentendre’s. D’altra manera ens estaria dient que aquests sectors vulnerables no li mereixen cap consideració.

Ma.Àngels Viladot. Autora del llibre Respuestas a la violencia contra la mujer. Propera aparició, novembre 2015. Barcelona: Editorial Aresta-Intress.