No era la primera vegada que els amenaçaven de mort o de prendre foc a la nau, casa seva. Portaven més de mig any pagant un lloguer de 40 euros al mes a una família suposada propietària de la fàbrica abandonada, al districte de Sant Martí de Barcelona. I ho feien sota coaccions brutals. Però què hi podien fer? Com podien reaccionar? Després d'anys encadenant infrahabitatges en assentaments de la zona, en Lamin i en Ndiao només volien una mica d'estabilitat. El mateix que en Mamadou, en Diallo o en Dudu, que havien arribat a Espanya feia tot just uns mesos després de completar un dur viacrucis des del seu Senegal natal.
L'espiral d'exclusió els va portar a acceptar aquell pacte de subsistència, que va acabar derivant en un parany perpetrat per una família sense escrúpols que, després de mesos d'agressions i coaccions, va incendiar l'immoble amb les catorze persones que hi vivien dins. Tots en van sortir amb vida, alguns d'ells de miracle, expliquen. La notícia es va conèixer la setmana passada, dies després del greu incident, arran de la detenció de l'autor per part dels Mossos d'Esquadra.
Però poc es va parlar de què havia portat a aquest grup -senegalesos i gambians principalment- a acabar en una situació de vulnerabilitat i desatenció com aquesta. Cinc d'ells -Lamin, Ndiao, Mamadou, Diallo i Dudu- ho expliquen en una conversa amb Catalunya Plural prop de l'hostal que els ha facilitat l'Ajuntament de Barcelona durant dos mesos.
“El pacte era que pagàvem 40 euros al mes, 50 si era el mes d'entrada”, explica Ndiao, que va arribar a la nau del carrer Via Trajana farà mig any. Ja hi vivien amics seus i ell va acceptar el tracte. “No sabíem si la família n'era propietària -no n'eren-, un dia van venir amb uns papers, però vés a saber. Pagàvem perquè no ens quedava altra opció”, apunta Ndiao.
Com la majoria dels habitants dels 52 assentaments existents a Barcelona -la major part al districte de Sant Martí-, Ndiao, Lamin, Mamadou, Diallo i Dudu viuen de la ferralla. D'empènyer el seu carro de sol a sol rebuscant entre runa i escombraries alguna xapa que tingui un mínim valor. Amb l'únic objectiu d'endur-se alguna cosa a la boca i, si pot ser, a la dels familiars que van deixar al seu país. Des d'aquest punt de vista cal valorar el que per a ells significaven els 40 euros, una quantitat a la qual moltes vegades els costava arribar.
Aquell migdia, 16 de desembre, tots havien pagat religiosament la seva quota, però el fill de la família en qüestió -després detingut per la policia- l'havia pres amb un dels inquilins, al qual acusava de deure 10 euros. Com tantes altres vegades, els va amenaçar amb matar-los i cremar la nau.
“A vegades es queixava sense raó, ja els havíem pagat, però primer venia el pare i després el fill, i no s'aclarien”, recorda Lamin. Fins i tot algunes vegades, afegeix Mamadou, en un rampell de ràbia els suposats propietaris els robaven material o roba per castigar els seus -una altra vegada suposats- impagaments. “A un company un cop li van obrir el cap, a un altre li van trencar una cama, tots van acabar marxant al cap de poc”, explica Ndiao. “Jo també me n'anava de vegades a dormir a albergs per no tenir problemes quan la situació era perillosa”, explica.
I aquell 16 de desembre l'amenaça es va complir. Al cap d'unes hores va tornar tota la família. Van calar foc a la nau a ple sol i se'n van anar. “Alguns ens estàvem dutxant i vam haver de sortir corrent per una finestra i pujar fins la teulada”, relata Mamadou, que amb els seus companys va grimpar per les teulades fugint de les flames. “Ens vam salvar de miracle”, conclou, gràcies també al fet que veïns i treballadors d'empreses properes van cridar a emergències. No hi va haver ferits, només un turmell torçat, una mà ferida.
El més dur per a ells, és clar, va ser perdre el seu sostre i tot el que hi guardaven. “Jo estava a fora intentant convèncer la policia que em deixés entrar, ¡allà hi tenia 300 euros!”, explica Lamin, que va veure amb impotència com les flames reduïen a cendres els seus escassos estalvis. No van poder recuperar res: ni carros -eina indispensable de treball-, ni roba, ni els pocs records.
En els desallotjaments de naus ocupades els últims anys a Barcelona, a mans de la policia i per ordre dels propietaris, almenys els seus habitants tenen l'oportunitat de guardar les seves pertinences en una nau de la localitat metropolitana de Sant Andreu de la Barca. Aquesta vegada tot va quedar reduït a runes i cendra.
Però, per què resistir sota el jou d'aquella família?
“Entre tots vam decidir que ens convenia mantenir la tranquil·litat”, conclou Diallo. “Creus que no pensàvem en donar una resposta? ¿Utilitzar la força i enfrontar-nos a ells? És clar que sí, però ho vam parlar, ens vam calmar, i vam optar per viure segons les seves lleis”, relata. Tenien poc a perdre -un infrahabitatge-, però per a ells ja era massa llavors.
“Quan has recorregut un camí tan llarg per arribar fins aquí, l'únic que vols és una mica de tranquil·litat”, prossegueix Diallo. “No teníem por de morir, però volíem una mica de pau”. Una pau que els va costar 40 euros al mes i una vida sota amenaces. Tot per evitar problemes, potser la intervenció de la policia que els pogués portar de tornada al seu país.
Perquè clar, expliquen, al final tot es redueix a la seva condició d'immigrants. Els papers? “Sí! Els papers! Aquest és el problema! Que quedi ben clar! No podrem tenir mai una vida digna fins que no tinguem papers, i és impossible aconseguir-los!”, exclamen entre uns i altres. Sense permís de residència i treball no hi ha possibilitat de pujar el primer esglaó de l'escala social. És que ni tan sols l'escala està al seu abast. “Som ciutadans de segona”, conclouen. I com a tals només estan abocats a l'escassa assistència social per part d'entitats com Creu Roja o dels serveis municipals, en el marc del Pla d'Assentaments.
I ara què?
Es fa un breu silenci. Durant dos mesos tenen garantit un sostre en un alberg municipal. Encara no saben què faran. En aquests casos l'Ajuntament ofereix sempre la possibilitat que ingressin en programes de formació i d'inserció laboral. Alguns habitants d'assentaments ho han fet en els darrers anys; altres han decidit tornar a buscar un sostre i un carro amb el qual amuntegar ferralla. No tots es poden permetre accedir al programa del consistori i renunciar a la seva feina, al treball de la ferralla, la font dels seus ingressos i sovint de les seves famílies a l'altra banda de la Mediterrània.