Amunt les canyes!

El mundo baila conmigo / y cuando vaya a dejarlo / deseo que mis amigos/ me digan adiós cantando (…)El día que yo me muera / no lloren ni den la lata/ y canten El muerto vivo / que estaba tomando cañas. / Mi cariño y mis canciones / al irme les dejaré / para que sigan bailando / con la puntita del pie (…)Es mi último deseo / dejen la lágrima en el mar / recuerden que es preferible / reír que llorar (…)

De Porque yo me iré, del disco Cómo me gusta, 1993.

En realitat no hi ha gaires coses a dir. Perquè Peret ho va deixar tot dit. Molts dels versos cantats i escrits per Pere Pubill Calaf que reflecteixen aquesta filosofia seva de la vida, clara sincera i alegre, podrien ser el seu epitafi. I aquesta alegria, després de tantes dècades dedicades a la música, queda en el seu llegat: la rumba catalana. El gènere propi de Catalunya, una autèntica Denominació d'Origen que ell va crear en els foscos anys de mitjans del segle passat i que ara el món sencer reconeix i admira.

Peret pot descansar tranquil, prenent canyes, perquè el seu art ha passat de generació en generació. Des dels seus coetanis (el Pescaílla, sense anar més lluny, o Gato Pérez), passant per Los Manolos, els Ai, ai ai, Sabor de Gràcia (tants...!) Fins als joves grups catalans als quals, sense plantejar-se per què, els va sortir la vena rumbera. “Jo agafo la guitarra i em surt rumba”, deia Xavi Ciurans, de Gertrudis. Estopa, La Troba Kung-fu, Pantanito, Muchachito Bombo Infierno... varietats totes molt diferents dins de la mateixa DO deuen a Peret la seva idiosincràsia. Que l'hi preguntin a l'estudiós de la rumba Txarly Brown, ànima de Forcat (Foment de la Rumba Catalana), que perd el seu president d'honor.

Aquest gènere que corre per les nostres venes va beure de moltes copes: cuplet, tango, copla, samba, fins i tot, jazz... i Peret les va combinar amb alegria per cantar oberta i planerament a la vida i amagar el drama social que es vivia a Espanya. Ens cantava el cantant i el compositor, però també el fuster, tapisser, ferroveller, venedor de teixits que va ser per, igual que gairebé tota la seva generació, guanyar-se les garrofes.

Juan Puchades, periodista, estudiós i biògraf, el quadra en el seu llibre Peret. Biografia íntima de la rumba catalana (Global Rhythm, Barcelona, 2011): “Aquest Peret que ja no té res a justificar, que ho ha estat tot en la música popular del nostre país, que va triomfar a mig món fent ballar els públics més heterogenis. El creador de desenes de cançons que, gairebé sempre amb ritme alegre, han anat traçant la seva particular filosofia vital, plasmant veritats com punys en versos de genial i natural senzillesa. Peret, l'home que venia vestits a domicili abans de donar forma a un gènere musical que troba les seves arrels al carrer de la Cera de Barcelona; el mateix Peret que al començament dels anys 80 ho va deixar tot i es va transformar, durant una dècada, en predicador de l'Església de Filadèlfia; el que va posar ritme a les Olimpíades de 1992. El que sempre ha lluitat perquè la rumba perduri i el que avui canta millor que mai i pensa en el seu següent disc, en la seva pròxima gira, en donar forma a una escola de la rumba catalana...”

De les infinites i sinceres reaccions a la mort de Peret, ens quedem amb dos. La del diputat al Parlament per la CUP David Fernández, perquè posa l'accent en el valor de l'obra del mestre: “Ens recorda que som una cultura oberta i mestissa feta des de baix, arrelada en les classes populars”. Des d'aquests primers esglaons, la música de Peret va arribar a tots els escalafons de la societat. I, la segona, la de Ropgeli Herreros, col·lega i alumne del geni: “Només hi havia un Rei i ara que ha mort no penso que tingui cap hereu legítim. Pot ser que la rumba catalana es converteixi en una república”. Aquesta absència d'hereu cal veure-la com un símptoma del bon estat de salut de la rumba: ja no hi ha el fundador però hi ha tota una legió de músics que no deixen de treballar, com ell, pel futur d'un gènere que ens pertany a tots els catalans.

Així que... amunt aquestes canyes!

El mundo baila conmigo / y cuando vaya a dejarlo / deseo que mis amigos/ me digan adiós cantando (…)El día que yo me muera / no lloren ni den la lata/ y canten El muerto vivo / que estaba tomando cañas. / Mi cariño y mis canciones / al irme les dejaré / para que sigan bailando / con la puntita del pie (…)Es mi último deseo / dejen la lágrima en el mar / recuerden que es preferible / reír que llorar (…)

De Porque yo me iré, del disco Cómo me gusta, 1993.