El vinil es creu etern

Cap a la dècada del 1970, primer el casset i, posteriorment, el CD, van anar desbancant el disc de vinil. Aquests nous formats eren més moderns i més portables que el disc tradicional que requeria un aparell reproductor extern –el tocadiscs– i un manteniment curós i precís dels mateixos discs. Un tractament que en els nous formats era pràcticament nul. El disc de vinil té una major qualitat de so, ja que es produeix de manera analògica i no digital i, per tant, diuen que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre. Però el pas del temps sí que afecta, poc o molt, aquests discs. La pols que s’acaba instal·lant als minúsculs solcs gravats al vinil que produeixen el so poden acabar interferint en la qualitat final produint el característic “fregit” que podem sentir en els discs més deteriorats. D’altra banda, els discs de vinil tenen una vida útil de més de 100 anys. A partir d’aquí ja és una qüestió de gustos i prioritats.

D’un temps ençà, però, els melòmans defensors del disc de vinil tornen a somriure. Les noves modes i tendències han fet que el disc de vinil hagi esdevingut avui un objecte dels anomenats vintage cada cop més valorat i, a la fi, alguns músics i discogràfiques han optat per tornar a editar, de mica en mica, discos de vinil. Actualment diversos músics ofereixen els seus productes en format CD, en format digital i, com a complement per a melòmans i col·leccionistes, la mateixa edició en disc de vinil. És un primer pas cap a la revaloració d’aquest format. Pels melòmans i defensors del disc de vinil és un plaer retrobar el ritual d’escoltar música “d’ara i de sempre” a través d’un tocadiscs amb la calidesa inconfusible que només proporciona el disc de vinil.

Reivindicació del so analògic

Analogue Foundation és un d’aquests col·lectius apassionats per la qualitat de l'analògic, tant com a filosofia, com per la forma de crear i d'entendre la bellesa del so. El col·lectiu va ser fundat per l'enginyer de so Russell Elevado, el grup artístic Soundwalk Collective i l'empresa d'àudio Àudio-Technica. Una de les activitats que promou el col·lectiu és la Listening Station, un punt d'escolta de vinils d'alta fidelitat que viatja per tot el món. Després de passar per Londres i Ámsterdam, aquest arriba a Barcelona com a tercera ciutat de la seva ruta. Del 25 al 31 de març aquesta estació de so s'instal·larà en la botiga de vinils Discos Paradiso perquè tot aquell que vulgui, pugui experimentar i gaudir d'un so d'altíssima qualitat, tant amb discos propis que cadascun pugui portar, com amb discos de la pròpia botiga. La persona que visiti la Listening Station trobarà una gamma d'agulles i auriculars especialment seleccionats per ajudar-li a descobrir una experiència sonora única. Cada component ha estat acuradament seleccionat per la seva capacitat de reproduir el so original del vinil.

Per arrencar la setmana d'Analogue Foundation a Barcelona, el col·lectiu inaugurarà el seu desembarcament barceloní aquest divendres amb una xerrada a l'Artte titulada Vinils i so analògic des de diferents mirades, amb convidats com ara el Dj i col·leccionista de vinils Breixo Martínez (Abu Sou); el responsable del segell discogràfic Modern Obscure Music Pedro Vian; o l'enginyer de so, productor i compositor Roger Rodes, entre d'altres, que aportaran la seva visió de per què és important que segueixi coexistint amb el món digital. A més, hi haurà una sessió Back to back amb vinils que aplegarà dos DJ's de renom: Zero i Marc Piñol.

La indústria va dictaminar la desaparició del vinil el 1983 amb l'arribada del compacte. Però ha resultat ser un mort frustrada que sobreviu amb força a les prestatgeries de cada vegada més botigues i webs especialitzades. Si el vinil perdura és pel seu so incomparable: reprodueix totes les freqüències i l'ambient original. Els anys noranta es va mantenir al mercat, gràcies a la música electrònica que se servia en directe a les discoteques, i ara viuen una revifalla, just quan les vendes de compactes no paren de baixar. El ressorgiment del suport, que va aparèixer fa gairebé 60 anys, l'han afavorit col·lectius com Analogue Foundation que asseguren que el disc de vinil seguirà vigent i que no només sobreviurà al disc compacte (CD) o les descàrregues digitals, sinó que es convertirà en un objecte de culte que permet gaudir de la música amb una fidelitat incomparable i el plus és l'art de les seves portades.

Cap a la dècada del 1970, primer el casset i, posteriorment, el CD, van anar desbancant el disc de vinil. Aquests nous formats eren més moderns i més portables que el disc tradicional que requeria un aparell reproductor extern –el tocadiscs– i un manteniment curós i precís dels mateixos discs. Un tractament que en els nous formats era pràcticament nul. El disc de vinil té una major qualitat de so, ja que es produeix de manera analògica i no digital i, per tant, diuen que el so és més càlid i més “real” malgrat les imperfeccions finals que pugui emetre. Però el pas del temps sí que afecta, poc o molt, aquests discs. La pols que s’acaba instal·lant als minúsculs solcs gravats al vinil que produeixen el so poden acabar interferint en la qualitat final produint el característic “fregit” que podem sentir en els discs més deteriorats. D’altra banda, els discs de vinil tenen una vida útil de més de 100 anys. A partir d’aquí ja és una qüestió de gustos i prioritats.