“La creació poètica és una indagació i alhora una cuirassa”

Amb la força i l’alegria de les bones notícies, com un regal o una festa sorpresa, surt a la sàvia llum que havíem oblidat el nou llibre de Víctor Obiols, un recull de trenta poemes de llarga distància que canten cada dia d’un juny. Com davant del mirall, de dins estant, una veu sola escolta els ecos del temps i n’apunta les notes, en una metàfrasi de la intimitat i de la memòria literària. ‘D’un juny dur’ ens parla des de la fe en l’amor a la paraula, i dissenya un calendari de fuites cap a la fantasia de la lletra i el so, i cap a la possibilitat de viure –i de dir– en la meravella d’un dia després de l’altre.

Diries que avui (a principis d’un altre juny...) la poesia és encara una arma carregada de futur?

Sí, ja ho va dir Celaya... i ho ha de ser, una arma carregada de futur. Sempre ho ha estat i sempre ho serà. Jo crec que la poesia té un valor suprapolític i atemporal, i ens ha de servir sempre, en totes èpoques, i sobretot en èpoques de penúria espiritual, com l’actual.

El poeta és un fingidor? (On rau la veritat i la força de la paraula poètica?)

I això és de Pessoa! Arriba a ser una fal·làcia, perquè el poeta fingeix per dir veritats, diu mentides que són veritat, mentre que a vegades, el que se’ns sol fer passar per veritat és tot mentida. En la poesia, en la literatura, estem en aquest joc d’haver de validar la nostra experiència a través de ficcions que, al cap i a la fi, ens sustenten molt més que no pas les conviccions prosaiques, les dosis de realitat que prenem cada dia i que contínuament ens fan mal.

La música i la poesia serien, per a tu, diferents colors de tinta d’una mateixa ploma (la que empunyem per transcriure el misteri)? De quina manera amb cadascuna?

És curiós, perquè un poeta que jo m’estimo molt, en Lluís Solà, em va dir d’aquest llibre, que li va agradar, que li semblava que les lletres tenien concomitàncies amb el meu disc (‘Cançons de l’Akídelara’), i això em va fer pensar que en aquest recull hi ha també una investigació sobre el so, sobre el món de la música, i això és el que, d’alguna manera, marca la meva pauta vital.

La poesia, evidentment, és un ritme i una melodia que s’imposen, sempre hi ha una música, que conté idees, perquè conté significats. I en canvi, la música pura, el llenguatge musical, també significa molt però no el podem traduir, o quan el traduïm l’empobrim. Després hi ha això que provem de fer els que escrivim cançons, que és ajuntar els dos llenguatges, i que d’alguna manera suposa un sacrilegi, una cosa estranya que, quan surt bé, és molt bonica, és gairebé un miracle: les grans cançons són aquelles en què veus que no es podria dir d’una altra manera allò que es diu sinó a través d’aquella música, i aquella música, al mateix temps, sempre anirà acompanyada d’aquelles paraules. Per això sempre tenim aquest problema amb els poemes musicats: els estàs condemnant –si es fa ben fet– que aquella melodia sempre ressoni. Per altra banda, molta més gent coneix certs poemes gràcies a la seva versió musicada (penso en Machado amb la música de Serrat, o els poetes que cantaven Raimon o Paco Ibáñez...)

Aleshores s’obre el debat de si la veu recitada, la paraula, és o no és prou... i per què fa falta cantar-la, si el poema ja té la seva música? Recordo aquella anècdota sobre Debussy i Mallarmé, que eren amics, en què Debussy va dir-li al poeta que volia musicar-li ‘La migdiada (o “la tarda”) d’un faune’, i Mallarmé va respondre: “Em pensava que la música ja l’hi havia posat jo...” Va ser aleshores que Debussy va fer el ‘Preludi a la migdiada d’un faune’, fantàstic.

Per a mi, personalment, es tracta de dos registres diferents. Quan faig música miro d’escriure una lletra clara i comunicativa i amb la poesia faig el que em dóna la gana, perquè és un espai de llibertat (sempre dins d’uns codis estètics i uns mecanismes propis...) En aquest llibre la música també hi és, en el so, i en imatges: les campanes, els pianos...

L’aventura poètica és una manera d’encarar-se amb el món, d’indagar-lo, o una fuga de la imaginació, en la paraula, per posar-nos a recer de tot allò que és lleig i espanta?

La creació poètica és una indagació però al mateix temps és una cuirassa que et fas, perquè en un moment d’hipersensibilitat, d’experiències fortes que pots estar vivint, la poesia és una fugida, no sé si endavant o enrere, una fugida endins, en tot cas. No sé com deu ser una fugida endins (riu). Per això té aquest valor d’autodefensa davant del món i al mateix temps ajuda a comprendre’l, afina la visió. Però com que és un exercici molt subjectiu, molt individual, molt propi, no saps fins a quin punt el pots transmetre, no estàs mai segur de si arribarà als altres. I aleshores ve una decisió posterior, que és posar tot aquest magma, aquest material informe que et remou per dins, en solfa, per poder compartir-lo. Perquè el primer que hi ha és aquesta mena de necessitat d’entendre i de dir, i després ve la construcció estètica, verbal. De fet, els trenta dies de juny no deixen de ser una ficció (no vaig escriure un poema diari durant tot un mes), és un artifici que he construït per poder comunicar, per això, perquè si estem fent art, doncs fem artifici.

‘D’un juny dur‘ és el diari de camp d’allò que no es veu? Un almanac de fantasies mortes, de fantasies noves? fantasies mortes, de fantasies noves

És una bonica manera de dir-ho (riu).

“Ceci n’est pas une pipe”? Ens traeixen les imatges? O destil·len l’essència, intocable però recognoscible, de les coses?

Jo crec que la imaginació ha de ser una via de coneixement. Però al mateix temps també acaba sent un mecanisme de fascinació, i un món on et pots refugiar. L’art és una mentida per dir veritats, no? El que dèiem abans... I les imatges són representacions de la realitat, no la realitat mateixa, és clar, però ens hi apropen, ens ajuden a conèixer-la. L’art mira de donar forma als misteris del món amb un codi propi.

Què és el que volem salvar, preservar o cantar a través de la poesia, de la música, de l’art?

Tot! Volem salvar-ho tot, rescatar la vida de la misèria... És aquella frase tan terrible de Van Gogh, que deia: “La misèria no s’acabarà mai”. I es va suïcidar. I fa pensar en qui viu la vida amb aquest sentit finalista que no val la pena viure... no sabrem mai si això és una patologia del cervell o una idea lúcida, potser no hi ha una sola resposta... (Albert Camus deia que l’única qüestió filosòfica és el suïcidi.) Però l’art, en tot cas, és un intent per salvar-nos, sí, i la paraula poètica té aquest valor de missatge encriptat: a vegades hi ha coses que arriba un moment que es fan inapel·lables, i molts cops, quan van aparèixer, la gent no se’n va adonar.

Poesia: difícil o diàfana? De quina manera creus que s’articula la comprensió poètica?

Crec que la pretensió del poeta ha de ser que s’arribi a llegir poesia de la mateixa manera que una persona s’enamora d’una música, d’una melodia, que algú pugui quedar atrapat en uns versos sense saber massa què diuen, perquè allà hi ha un misteri que fa que allò el captivi. Igual que amb la música. I això és el millor que et pot passar quan escrius, que la gent quedi atrapada en l’encís.

I sona com una declaració d’intencions, com un magnífic consell en el to generós de les ‘Cartes a un jove poeta’... Se te n’acut cap altre?

Aquest! Això és el que jo diria als joves poetes... I és que suposo que aquest és l’ideal del poeta (que pensa que ho és, que s’investeix de poeta): arribar a ser com els “vates” llatins, aquest poeta visionari que arriba a dir d’una manera natural, com si fos un mag, quan ja no hi ha diferència entre paraula de comunicació o paraula pragmàtica i paraula màgica.

Suposo que hi ha gent que parla en poesia, gent que no necessita tota aquesta retòrica perquè ja li surt així i no és un discurs impostat; em ve al cap la figura de Miguel Hernández, que era pastor, com la imatge de poeta natural. Però els que ja estem tan mediatitzats per la literatura no sé si som capaços de tornar al paradís perdut de la innocència lingüística, o poètica, i fem el que podem amb el que tenim, que és molt, o és massa...

Amb la força i l’alegria de les bones notícies, com un regal o una festa sorpresa, surt a la sàvia llum que havíem oblidat el nou llibre de Víctor Obiols, un recull de trenta poemes de llarga distància que canten cada dia d’un juny. Com davant del mirall, de dins estant, una veu sola escolta els ecos del temps i n’apunta les notes, en una metàfrasi de la intimitat i de la memòria literària. ‘D’un juny dur’ ens parla des de la fe en l’amor a la paraula, i dissenya un calendari de fuites cap a la fantasia de la lletra i el so, i cap a la possibilitat de viure –i de dir– en la meravella d’un dia després de l’altre.

Diries que avui (a principis d’un altre juny...) la poesia és encara una arma carregada de futur?