Javier Cercas: “Sóc tots els personatges de 'Las Leyes de la frontera'”

Amb la nova novel.la 'Las leyes de la frontera' (Mondadori. 2012), l'escriptor Javier Cercas, extremeny de naixement (Ibahernando, 1962) i gironí d'adopció, ja forma part de la constel.lació d'escriptors amb uns quants llibres a l’esquena. Una dècada després de l'èxit de ‘Soldados de Salamina’, segueix en primera línia i és part del paisatge de la literatura contemporània.

Més enllà de la història concreta del llibre, què afegeix Las leyes de la frontera a la teva bibliografia?Las leyes de la frontera

Tots els llibres que escric miro que siguin diferents, i tots d’alguna manera s'assemblen perquè els he escrit jo. Els llibres el que fan no és contestar les preguntes que un es fa, si no formular-les de la manera més complexa possible. I com que la pregunta que es fa a cada llibre és diferent, la manera de formular-la és diferent. És molt habitual que els escriptors fem trampes: si un llibre t'ha anat bé, el proper llibre és l’anterior més o menys disfressat... he mirat sempre d’evitar-ho.

Sembla gairebé una paradoxa o una lluita amb un mateix...

Aquest llibre no s'hauria de semblar en res als altres llibres meus, i alhora s'hauria de semblar molt perquè les meves obsessions, la meva manera de veure les coses és la que és. Entre aquests dos pols es mou un escriptor de debò, un escriptor tal i com jo l’entenc, com si anés variant sempre sobre una sèrie d'assumptes.

Podríem dir que aquesta novel.la és un combinat de gèneres?

La novel·la, bàsicament, és una llarga i complexa història d'amor a tres bandes, plena d’ambigüitat i d’ombres. Probablement té elements de novel·la negra.... Més que novel·les policíaques, escric novel·les antipolicíaques: al final mai se sap qui ha matat a qui. Això és el centre del llibre. Un poeta amic meu, Carlos Marzal, diu que escric thrillers existencials, thrillers en els quals esbrinar qui va fer què comporta qüestions morals, polítiques, no és merament resoldre un “crucigrama”.

Has escrit de memòria de la primera part del llibre que s’enquadra a l’estiu del 78?

No, sempre em documento. Es tracta, com diu Vargas Llosa, de 'mentir amb la veritat', i per això t'has de documentar. I clar, també he tirat de memòria, però hi ha detalls que els he hagut d'anar a buscar als papers i els he hagut d'anar a buscar discutint amb la gent que els coneixia...

Però per altra banda no t’agrada l’etiqueta de novel·la històrica...

La detesto l'etiqueta. Em sembla un oxímoron, una contradicció en termes: o és novel·la o és història, però les dues coses alhora no... No escric novel·les històriques, escric novel·les en les quals la història hi té un sentit, té un paper. Vaig descobrir que el passat és una dimensió del present, que el present per ell mateix no s'entén. El passat està aquí, en el present.

Un dels models d’adolescents d’aquella època eren els joves quinquis. També pot ser un text generacional?

Aquests nanos, adolescents delinqüents, no són un fenomen característic de Catalunya o d’Espanya d’aquella època, són una variant, un avatar d'un mite universal, que es dona en aquell moment: el mite del bandoler adolescent, el delinqüent juvenil –que és el mite del Billy the Kid, per exemple–. Aquests nanos que van ser mitificats –convertits en llegenda pel cine, per la literatura, pels mitjans de comunicació, per la música– no eren aliens a la meva experiència, formaven part del meu paisatge natural i la gent de la meva generació convivia amb ells. No era gaire difícil posar-se a la seva pell.

L’adolescent és una peça amb molta força com a figura literària.

És la primera vegada que escric sobre adolescents. Potser perque tinc un fill adolescent... Un personatge de la novel·la diu que “estimar els fills és molt fàcil, el que és difícil és posar-se a la seva pell”. Potser aquest llibre era una manera d'intentar posar-me a la pell del meu fill, tornant a l'adolescent que jo era.

Dos edats, dues crisis. L’adolescència i els quaranta.

La primera part és una mena de novel·la d'aprenentatge, el bildungsroman alemany, un relat en el qual un personatge descobreix les coses essencials de la vida –la violència, el sexe, l'amor– i és fa home. A la segona part descobrim com això de la maduresa és una trampa, un miratge, i en el fons sempre portem a dintre un immadur total, un adolescent. Al protagonista li passa el que a molta gent als 40 anys, pensa que no és la vida que volia portar, que s'ha equivocat de camí i creu que recuperant el passat trobarà la vida que buscava. Això és també miratge. el miratge que tots tenim de canviar de vida.

Vas arribar a Girona als 4 anys des d’Ibahernando, encara ara comparteixes l’experiència de l’emigrat com els personatges de la novel·la?

Quan ho ets, ho ets per sempre. No és que jo m'hagi integrat a la ciutat o al país, sóc gironí totalment però la meva manera de ser gironí és ser un tio que va emigrar d'un altre lloc. Sempre seré un xarnego, no té volta de fulla. Hi ha gent que no té relació amb el lloc d'on va venir, el meu cas no és aquest. Vinc d'una família molt arrelada a Extremadura, tinc una casa allà i família. Els personatges del llibre són desplaçats, sí, però amb aquests personatges desplaçats també s'ha fet la ciutat, i el país. Sóc un desarrelat, i segurament per això sóc escriptor.

Sembla que la fórmula i motor per escriure sigui aquest “i que hagués passat sí?'

Aixi comencen sempre les novel·les. El protagonista és, com diria Milan Kundera, un hipotètic meu, una possibilitat no realitzada de mi mateix. Cervantes s'aixeca un dia i diu 'i si per contes de ser jo un tio que ha estat a Lepanto i a la presó, m'hagués passat la vida a un “poblachón” de La Mancha llegint llibres de cavalleries'... i allà comença la novel·la. Això no vol dir que Don Quixot sigui Cervantes: Cervantes és Don Quixot, Sancho Panza i tots els personatges del llibre. Igual que jo sóc tots els personatges de Las Leyes de la frontera.

Al llibre descrius dues Girones, la d’abans i la d’ara, la transformada.

Hi ha una Girona fosca, grisa, una ciutat del tercer món, clerical i bruta, la ciutat dels anys 60 que és la del començament del llibre, però a l’any 78. La Girona d'ara és molt diferent i encara que hi ha un personatge que parla “d’una ciutat ridículament satisfeta d'ella mateixa”, jo no estic necessàriament d'acord. Puc sentir nostàlgia de la meva adolescència –que tampoc la sento– però és impossible sentir nostàlgia d’aquella ciutat perquè la d'ara és incomparablement millor.

Al parlar en Las leyes de la frontera de protagonistes adolescents... es pot també pensar en un nou públic lector?Las leyes de la frontera

La meva preocupació no és captar públic, la meva preocupació és escriure el millor llibre que puc escriure. El públic? no sé qui és el públic. Hi ha lectors i cada lector és diferent. Mai he pensat en escriure per adolescents, per grans, per dones. Què cony saps tu que els hi agrada! Em sembla el camí cap a la catàstrofe absoluta. No tinc ni idea com es fa això. Escric el llibre que m’agradi a mi amb l'esperança que això agradarà als altres però no em puc preocupar. Òbviament un escriptor escriu per a ell mateix. Escrius per al lector que tu ets.

Amb la nova novel.la 'Las leyes de la frontera' (Mondadori. 2012), l'escriptor Javier Cercas, extremeny de naixement (Ibahernando, 1962) i gironí d'adopció, ja forma part de la constel.lació d'escriptors amb uns quants llibres a l’esquena. Una dècada després de l'èxit de ‘Soldados de Salamina’, segueix en primera línia i és part del paisatge de la literatura contemporània.

Més enllà de la història concreta del llibre, què afegeix Las leyes de la frontera a la teva bibliografia?Las leyes de la frontera