Una nit a Camallera

Una plaça amb cases de pedra i una església. Un escenari, una guitarra i un tipus prim que es diu Flaco i que, segons resa el títol del seu últim disc (en directe, al BarnaSants), està “Cada día más Flaco”. Un veí escolta el concert des de la porta de casa seva. Una lluna en quart creixent dóna llum a milions d’estels i quatre papallones dansen al voltant de l’artista. Tot acompanya en el segon concert del festival de cançó d’autor de Camallera.

Flaco, cara de murri, cabell llarg, tocat amb barret, barba de 15 dies, samarreta negra oberta i texans, amb un cert aire sabinià, exerceix de cantautor. Defensa els seus orígens obrers de feina i de barri (la SEAT i Bellvitge), critica amb arguments les vergonyes que ens està tocant viure i, després de la presentació, a cèrrec de “l’activista i terrorista cultural” (en paraules del propi Flaco) Pere Camps, director de BarnaSants, entra en matèria preguntant-se: “Per què ens prenen el pèl els banquers? Per què Rajoy encara és president? I tercer, per què tenim rei? Fins aquí, la meva aportació política. Ara parlarem de desamors”, diu.

Però no és cert. No del tot. Les lletres de les cançons de Dani Flaco estan farcides d’aportacions. Ens parlen de “amores a media pensión”, de “princesas del subterfugio”, de “besos previo pago”. Ens canta el desamor i ens dibuixa una realitat que no té res de regne de fades. Una realitat real. No la dels banquers, ni la dels polítics. Lluny, molt lluny dels desamors de la família real.

Flaco parla amb el públic. És sincer (“això durarà el que duri la meva bufeta...”, adverteix), explica anècdotes entretingudes i dóna suport a la banca ètica (a la tarda, dins del festival, hi va haver una xerrada sobre aquest nou concepte de banca). I es permet el luxe de cantar Nos ocupamos del mar, de Krahe (“amic i mestre”, diu, orgullosísim), i homenatjar a la “dama de poncho rojo”, la desapareguda Chavela. I, per sobre de tot, gaudeix de la seva feina, de cantar (queden lluny els temps en què treballava a la Seat): “Fa temps que no fumo cantant”, diu entre una cançó i la següent, refrescant les cordes vocals amb una copa. Hi ha complicitat, hi ha bon rotllo, hi ha sinceritat.

Per això pot semanar que no el gravin quan interpreta dos temes que sortiran en el proper disc. Cançons cada cop més seves, amb un segell inconfusible. Queda Dani Flaco per a estona. La realitat (desgraciadament) continuarà donant-li arguments per cantar, per protestar, per proposar. Per fer-nos pensar i veure les coses com són. I per aprendre a guadir-les siguin com siguin.

Una plaça amb cases de pedra i una església. Un escenari, una guitarra i un tipus prim que es diu Flaco i que, segons resa el títol del seu últim disc (en directe, al BarnaSants), està “Cada día más Flaco”. Un veí escolta el concert des de la porta de casa seva. Una lluna en quart creixent dóna llum a milions d’estels i quatre papallones dansen al voltant de l’artista. Tot acompanya en el segon concert del festival de cançó d’autor de Camallera.

Flaco, cara de murri, cabell llarg, tocat amb barret, barba de 15 dies, samarreta negra oberta i texans, amb un cert aire sabinià, exerceix de cantautor. Defensa els seus orígens obrers de feina i de barri (la SEAT i Bellvitge), critica amb arguments les vergonyes que ens està tocant viure i, després de la presentació, a cèrrec de “l’activista i terrorista cultural” (en paraules del propi Flaco) Pere Camps, director de BarnaSants, entra en matèria preguntant-se: “Per què ens prenen el pèl els banquers? Per què Rajoy encara és president? I tercer, per què tenim rei? Fins aquí, la meva aportació política. Ara parlarem de desamors”, diu.