La ficció torna a ser ficció

La realitat, per fi, es va distanciar de la ficció. Les eleccions del 25 de novembre van convertir Pàtria, l’obra de Jordi Casanovas, en allò com el que va ser concebuda: en una simple obra de teatre. Una ficció en la qual la situació social és a punt de vessar (com en la realitat, d’acord…) i entre les proclames dels candidats a les eleccions, de dretes, d’esquerres, de centre, nacionalistes, separatistes…, sorgeix una veu que, sense imaginar-se el que se li ve a sobre, diu prou. És la veu d’un home carismàtic, conegut pel seu programa televisiu d’entrevistes, amb les idees clares i molt indignat amb el que escolta dir en el gran debat que ell modera i que interromp, fart de mentides, de promeses, de falses veritats, d’acusacions, de propostes populistes que no porten a res.

Una carrera extra-teatral

Fins el passat 25 de novembre, la segona obra de la trilogía sobre la identitat catalana que prepara Casanovas (la primera va ser Una història catalana i la darrera serà Vilafranca), s’ha vist immersa en una mena de carrera extra-teatral que va començar durant els assajos. Va ser llavors, durant el mes de setembre, quan la manifestació de la Diada va derivar en la convocatòria d’eleccions amb un objectiu molt definit: un referéndum per la independència. La realitat havia interferit definitivament en la ficció ideada pel dramaturg vilafranquí, que ubicava l’acció en els dies previs a unes eleccions (fictícies, o això creia) amb la independència de Catalunya en joc.

Casanovas sempre comença els assajos amb un esbós (gairebé) de l’obra i compta amb la iniciativa dels actors per culminar-la. Aquest mètode propicia debat i refelxió continus. Però en el cas de Pàtria la cosa es va anar de mare: “Va resultar que l’actualitat, la realitat, el dia a dia, l’hora a hora, pràcticament, alimentaven aquest mètode de fer teatre tan genuí que té Casanovas”, deia en la presentació de l’obra Lluís Pasqual, director de Lliure, on s’ha representat durant tres setmanes, després d’estrenar-se (el Día de la Hispanidad) al Temporada Alta de Girona i Salt.

“Forçosament, cada assaig es convertia en una aula de debat en la qual parlàvem de coses que podrien succeir i que, immediatament, passaven!”, comentava Marcel Borràs, un dels protagonistes. Jordi Casanovas va escriure “un prototext” fa cinc anys. “Si no hagués passat tot el que ha passat i està passant hauria estat un obra més de política ficció que real”, diu. Són coses que passen, després de tot, ell té molt clar que “fer dramatúrgia és fer d’antena d’allò que està passant”.

“Bona nit i llibertat!”

Ara, Pàtria aterra al Poliorama com una bona obra de teatre, en la qual l’espectador pot trobar en la paraula que li dóna títol altres connotacions, com les que ens comentava l’autor: “És una abstracció amb milers de lectures: família, feina, territori… però és un sentiment molt íntim”. I potser ara el públic podrá pensar més en les frustracions que planteja: en aquell desesperat i indignat “Bona nit i llibertat!” amb que s’acomiada dels televidents el protagonista, un implicadísim Francesc Orella, en el debat on s’embolica la troca. El debat que, convertit en un monòleg que posa la pell de gallina, irreversiblement, el condueix a liderar una oposició no ja a un govern, ni a un partit, sinó a una casta política que s’ha quedat en fora de joc. Perquè, inconscientment, el Miquel es convertirá en el candidat del poble, en el candidat del 15-M i, també, de l’11-S.

Ben mirat, des de la distància, veiem que la realitat, en realitat, mai no supera la ficció. El 25-N no hi va haver cap representant que, allunyat de la clase política, pogués despertar les pors que desperta el Miquel entre la mateixa clase política. Tampoc no va desaparéixer cap candidat; això, ves per on, és una bona notícia.

DRAMATÚRGIA I DIRECCIÓ

JORDI CASANOVAS

INTÈRPRETS

MARCEL BORRÀS

ÀLEX CASANOVAS

LLUÏSA CASTELL

FRANCESC ORELLA

FERMÍ REIXACH

ROSA VILA

La realitat, per fi, es va distanciar de la ficció. Les eleccions del 25 de novembre van convertir Pàtria, l’obra de Jordi Casanovas, en allò com el que va ser concebuda: en una simple obra de teatre. Una ficció en la qual la situació social és a punt de vessar (com en la realitat, d’acord…) i entre les proclames dels candidats a les eleccions, de dretes, d’esquerres, de centre, nacionalistes, separatistes…, sorgeix una veu que, sense imaginar-se el que se li ve a sobre, diu prou. És la veu d’un home carismàtic, conegut pel seu programa televisiu d’entrevistes, amb les idees clares i molt indignat amb el que escolta dir en el gran debat que ell modera i que interromp, fart de mentides, de promeses, de falses veritats, d’acusacions, de propostes populistes que no porten a res.

Una carrera extra-teatral