La “democràcia moderna”, en dubte

“He descobert que les arrels de la nostra vida moral estan completament podrides, que la base de la nostra societat està corrompuda per la mentida”. És una de les moltes frases desesperades, dures, ensordidores que el dramaturg i poeta norueg Henrik Ibsen va posar en boca de Thomas Stockmann, protagonista de Un enemic del poble. Han passat més de 130 anys i la frase, com tota l’obra, segueix vigent. Aquesta és la principal clau de l’èxit dels dos darrers muntatges teatrals d’aquesta obra que hem vist a Barcelona: la de Oriol Tarrasón, Stockmann, que es va estrenar el maig de l’any passat a la Sala Muntaner, i la de Miguel del Arco, que manté el títol original, que va triomfar al Lliure de Montjuïc aquesta temporada. Dos muntatges antagònics: el primer, “amb quatre perres”, fent ús de la imaginació, en el més pur estil de la companyia Les Antonietes, en un format deliciosament petit i aprofitat fins a l’última gota; el segon, amb una escenografia desbordant, amb canonades d’aigua i amb grans noms en el repartiment. La primera versió s’està reposant a la mateixa Muntaner; la segona, també repetirà a Barcelona.

Els dos directors tenen molt clar perquè han escollit aquesta obra: “La seva actualitat va ajudar a que l’envergadura del projecte no fos un problema, sinó tot el contrari, ens va convèncer de la necessitat de tirar endavant”, diu Oriol Tarrasón, que ha reduït el text original centrant-lo en la figura de Thomas Stockmann. “Crec que és el més polític dels textos clàssics i sembla que l’interès per la política s’ha incrementat en els últims anys”. Miguel del Arco argumenta la seva tria en Pirandello: “Deia que el teatre sempre ha de tenir un ull posat en l’actualitat si vol ser el lloc on es representa la vida”. Kamikaze Producciones, la companyia de Del Arco, està ara representant ara a Madrid El misantrop, de Molière: “Parla sobre la manca d’honestedat, la hipocresia i el difícil que és per a l’ésser humà trobar la veritat... Bastant actual, també. Els clàssic ho són perquè llencen preguntes que mai tindran resposta però que l’ésser humà necessita fer-se constantment (o s’hauria de fer per evitar l’encefalograma pla)”.

Tarrasón creu que Ibsen no va escriure un text polític però que ara mateix la seva interpretació ho és. Del Arco considera l’obra “profundament política”: “Ibsen va pretextar algunes disculpes davant l’escàndol que es va muntar en la seva estrena perquè posava en dubte la democràcia moderna quan aquesta només començava a caminar. Per això crec que va ser una funció políticament conflictiva en el seu moment i ho és ara”.

La veritat i la transparència

La veritat necessita fonaments molt més forts que qualsevol mentida, escriu Ibsen. “És cert, la veritat sempre cal demostrar-la; la mentida sempre corre al seu aire. Paradoxes del llenguatge”, diu Tarrasón. Del Arco considera que això passa perquè tots tendim a creure’ns les mentides que ens expliquem, mentre que per a que la veritat s’aixequi cal ser moooolt convincent. I, tot i així, sempre hi ha algú a qui li convé inventar-se alguna cosa“. Però la gent sembla que no se n’adoni. Com si li convingués no adonar-se de certes coses.

Ibsen recorre a la metàfora de l’aigua per accentuar la podridura de la mostra societat: “És un recurs tan efectiu per la seva senzillesa: sense aigua no hi ha vida... i tot i així, a l’ésser humà li costa reaccionar”, diu Del Arco. Igual que el madrileny, el català també converteix l’aigua en un element clau del seu muntatge: “Crec que Ibsen utilitza l’aigua com a metàfora de la necessitat de netejar la societat corrupta”, explica. “Li hem volgut donar tota la importància possible, utilitzant-la fins i tot com a arma agressora contra Stockmann”.

Les acreditades majories

Els dos directors coincideixen a obrir al públic l’escena de l’assemblea (en què els poders fàctics converteixen Stockmann en enemic del poble), en una manera de demostrar com es manipulen les masses. (A mi, m’entren ganes de llençar-li una pedrada al’alcalde!) “Trencar la quarta paret dóna més força a l’escena”, reconeix Tarrasón, gran valedor d’aquest recurs teatral. “Deixem que el públic participi de la manipulació a la qual se’l sotmet en el dia a dia”. El què està clar és que les majories es converteixen (en l’obra, per tant, en la realitat...) en un instrument del poder.

I aquí comença a entrar a escena l’actualitat amb noms i cognoms...: “La prova és que el PP té un poder enorme gràcies a la majoria, encara que en el fons només tingui un 15% dels vots, més o menys”, sosté Tarrasón. Un se sent temptat de demanar als dos directors que posin noms actuals als personatges de l’obra... “No acabaríem mai”, riu Tarrasón. Del Arco no es talla: “Així com costa de trobar els thomas stockmanns que hi ha arreu, li fots una puntada a una pedra i de peters stockmanns [germà del protagonista i alcalde corrupte] en surten centenars. Cristóbal Montoro, si no tingués aquella veu tan desagradable, podria interpretar-lo de meravella. Tot i sabent que s’està carregant el teixit cultural del país i malgrat que gent molt propera a ell l’està advertint, segueix entestat a enfonsar-nos en la misèria”.

El panorama, certament, és desolador (dic jo). Segur que existeixen molts stockmanns silenciats pel poder... Hi ha esperança? “Hem de creure que sí”, diu Tarrasón, “igual que el poder genera la manipulació, el poble genera stockmanns de manera natural. Crec que és imprescindible per a que el sistema no s’enfonsi”.

“He descobert que les arrels de la nostra vida moral estan completament podrides, que la base de la nostra societat està corrompuda per la mentida”. És una de les moltes frases desesperades, dures, ensordidores que el dramaturg i poeta norueg Henrik Ibsen va posar en boca de Thomas Stockmann, protagonista de Un enemic del poble. Han passat més de 130 anys i la frase, com tota l’obra, segueix vigent. Aquesta és la principal clau de l’èxit dels dos darrers muntatges teatrals d’aquesta obra que hem vist a Barcelona: la de Oriol Tarrasón, Stockmann, que es va estrenar el maig de l’any passat a la Sala Muntaner, i la de Miguel del Arco, que manté el títol original, que va triomfar al Lliure de Montjuïc aquesta temporada. Dos muntatges antagònics: el primer, “amb quatre perres”, fent ús de la imaginació, en el més pur estil de la companyia Les Antonietes, en un format deliciosament petit i aprofitat fins a l’última gota; el segon, amb una escenografia desbordant, amb canonades d’aigua i amb grans noms en el repartiment. La primera versió s’està reposant a la mateixa Muntaner; la segona, també repetirà a Barcelona.