Eugènia Broggi i Xavier Vidal: “Si l’única èpica és el compte de resultats, malament!”

Catalunya Plural ofereix una conversa amb l’editora Eugènia Broggi i el llibreter Xavier Vidal sobre la vitalitat de la literatura en català, sense estalviar alguns crítiques a la manera com funciona la promoció a Catalunya. També ens donen el seu punt de vista sobre el fenomen de les petites grans llibreries i editorials, i sobre com les dinàmiques actuals del món han fet emergir aquests petits grans projectes. I ens revelen, a més, que la clau per fer que tot això es mogui és posar-hi ànima i entusiasme.

Eugènia Broggi va ser editora del segell Empúries del Grup 62 durant deu anys i ara acaba d’inaugurar la seva pròpia editorial amb títols com Els nois, de Toni Sala; L’última nit, de James Salter, i La nostra vida vertical, de Yannick Garcia. Té un coneixement profund de les entranyes del món editorial i ara el posa al servei d’un projecte personal que neix de la resistència al monopoli empresarial i de l’entusiasme per oferir als lectors en català llibres que han passat pel seu sedàs d’experta veterana.

Xavier Vidal és periodista de professió i ha superat la crisi dels 40 complint el seu somni: obrir una llibreria i compartir amb els lectors experiències viscudes a través de la lletra impresa. Després de fer un estudi de mercat i d’haver viscut durant molts anys al Poble Nou hi va muntar No Llegiu, que més que una llibreria vol ser la porta d’entrada a compartir un món que l’apassiona: ofereix cafè a qui en vol, posa a disposició uns sofàs per poder tastar els llibres amb comoditat abans de comprar-los i reparteix, si cal, a domicili.

Des de les vostres respectives ocupacions, per què creieu que s’han donat aquests processos paral.lels d’obertura de llibreries i editorials petites.

Eugènia Broggi: En el cas de les editorials, la concentració editorial del Grup 62 ha fet que hagi quedat un espai lliure per cobrir. D’altra banda, la crisi ens ha demostrat a tots que la feina s’ha de fer molt a poc a poc, llibre a llibre i picant molta pedra, i això les petites editorials, que tenen menys estructura i, per tant, poden permetre’s vendre menys volum de llibres, poden treballar molt millor llibre a llibre i exemplar a exemplar. No necessites una infraestructura gaire gran i ets amo i senyor de tu mateix. Pots passejar per tot Catalunya, pots buscar complicitats amb els llibreters de tot arreu, i això fa que la gent et cregui més, quan ets tu que estàs allà darrere. I crec que als llibreters els hi passa el mateix, els passa molt més en realitat perquè sou prescriptors, els clients vénen perquè els hi recomaneu llibres, perquè hi ha una complicitat també.

Xavier Vidal: Jo no conec gaire el món editorial i podria dir que tampoc no conec gaire el món de la llibreria, jo sóc periodista. Fa sis mesos que vaig obrir la llibreria. Sí que vaig fer uns cursos per saber com es gestionava una llibreria, però continuo fent de passerell en molts casos.

Què et va fer obrir la llibreria?

X.V.: Bàsicament perquè en el món del qual jo venia, del periodisme, està bastant fotut tot, i sempre havia dit que volia obrir una llibreria, que a mi el que m’agradava era no només llegir sinó també compartir lectures, i suposo que amb la crisi dels 40, vaig pensar que hi havia una altra cosa que m’agradaria molt fer, que era tenir una llibreria. A partir d’aquí, quan analitzes i dius quin model de llibreria vols obrir, t’adones que en el món editorial en català fonamentalment, però també en castellà, hi ha una concentració brutal en mans d’unes poques empreses i en el món de les llibreries el que estava succeint és que estaven tancant petites llibreries i, en canvi, semblava que es mantenien les grans. La realitat és que ni les unes ni les altres. Les grans passen unes dificultats enormes perquè han de mantenir unes estructures brutals. D’altra banda, per mi obrir una llibreria també té en el fons un concepte de creació de riquesa, de diversitat, de llibertat... On hi ha monopolis no hi ha llibertat, on hi ha monopolis hi ha pensament únic.

E.B.: Sí, sí! I jo crec que on hi ha monopolis tota la gent que hi ha implicada en el procés de fer el llibre, o almenys és el que em va passar a mi a 62, és que acabes perdent no només la passió per la teva feina sinó també la responsabilitat. D’acord que no estem operant a cor obert ni estem dirigint un país, però la feina que fem tant tu com jo és una feina important des del punt de vista social. Els nens creixeran llegint els llibres que publiqui jo o que venguis tu a la teva llibreria. Llavors començar a convertir-te en algú que només treballa per un objectiu de pressupost i que el contingut dels llibres t’acabi sent igual perquè has de facturar un milió a l’any i que faràs un llibre perquè sé que positivament es vendrà i el fas per complir aquest objectiu, quan arribes a aquest punt, o almenys quan jo vaig arribar a aquest punt, vaig dir: “Què està passant?”. En realitat, no es tracta d’això sinó de fer llibres que estiguin bé, més diversos, amb aquesta riquesa cultural, i això és el que t’empeny una mica a fer les coses a la teva manera.

X.V.: Hi ha un llibre de Richard Sennett que es diu El artesano, en què parla de tots els conceptes de l’economia global i diu “No hi ha futur si no hi ha artesania” i l’artesania significa que tu has d’agafar allò que facis perquè ho produeixes o perquè prestes un servei i ho has de fer posant-hi tota l’ànima. Si no hi poses l’ànima allò passa a ser un producte de consum efímer, fugaç i que desapareixerà en un no res, i per tant hi ha un apartat d’artesania que, no només en el món de l’edició, de la llibreria, sinó a tot arreu, demana això, però esclar hi ha un problema, que és que l’artesania és cara. Jo sóc partidari de recuperar aquest concepte d’artesania entenent que això no és una batalla contra els grans grups, és un espai en el qual la gent ha de saber que pot crear i que depenent de l’ànima, dels esforços i, naturalment, de la inversió que hi puguis posar en moments difícils, paga la pena fer-ho. Hi ha d’haver una èpica al darrere de les coses, si l’única èpica és el compte de resultats, malament...

E.B.: Això és extrapolable a totes les feines del món, no només la nostra, però quan jugues amb cultura, que és una cosa més vague, és important que hi hagi a darrere una empenta autèntica i una vocació, perquè, a més a més, es transmet la relació que estableixes tu amb la gent de l’equip, i que l’equip també sou els llibreters i la distribuïdora, i si hi ha una mica d’entusiasme i una mica d’autenticitat la gent també ho rep diferent, que si hi ha una cosa molt més mecànica o molt més burocratitzada.

I existeix també la necessitat de rebre aquest entusiasme i autenticitat entre la gent, no?

E.B.: A mi la gent m’ha rebut superbé, hi ha una part que és que tots ens hem tornat descreguts també, ja ningú es creu el que diu la televisió ni tan sols a vegades les ressenyes dels diaris, dels crítics. La gent va a una prescripció molt més propera, el seu llibreter de barri, el Facebook dels seus amics, o dels amics dels seus amics, i per tant tot això fa que la funció de prescriptor dels llibreters sigui molt important.

X.V.: Una funció de prescriptor, però, que a més a més no és vertical, és compartida, és horitzontal, és de xarxes. Els llibreters no ho saben tot. És impossible que m’hagi llegit tots els llibres que es publiquen en un país en el qual s’editen cada any 85.000 títols. Tenim més escriptors que lectors, diu algú, de la mateixa manera que a Catalunya tenim més premis que a França; és una bogeria. Cal un cert ordre, i aquest ordre només es pot aconseguir segmentant i sobretot a través d’una paraula que deia l’Eugènia abans, que és la confiança, i això no és exclusiu del món del llibre sinó que és en general. La crisi del sistema és una crisi de confiança. Els bancs ens donaven uns crèdits però ens enganyaven amb la lletra petita i després passava el que passava. O quan una gran empresa fa un ERO perquè diu que aquest any han de retallar perquè només han tingut un benefici de 500 milions d’euros. Tot aquest surrealisme acaba desembocant en la necessitat de recuperar la confiança, i la confiança no la pots recuperar en un ens impersonal.

E.B.: Tot i que com tu deies fa un moment, els grans grups hi han de ser com hi són a tot el món, perquè també fan bons llibres, per tant no és una croada contra els grans grups, però sí que és veritat que la manera de funcionar és diferent. L’altre dia li deia a la Maria Bohigas [editora de Club Editor] que visc molt millor des de la resistència que des del poder, perquè la sensació és molt més gratificant, molt més de llibertat, la sensació que estàs triant a cada moment tot el que pots fer, i això es reflecteix molt en els llibres i en l’esperit que transmets tu com a editor.

I tu, Eugènia, que has trepitjat molts mercats internacionals del llibre, aquest fenomen també s’està donant en altres països?

E.B.: Mira, Peter Mayer, de Penguin, va venir cap al 2003 o 2004 i va explicar el fenomen de les petites editorials a Anglaterra i als Estats Units, o sigui que fa deu anys els hi va passar una mica el mateix. En castellà va passar fa cinc anys i en català va començar a passar fa un any o dos. Jo crec que és el resultat dels temps que vivim. El monopoli es queda amb un segment important del sector, però després hi ha una part que queda lliure que permet que la gent treballi amb més artesania, amb més cura, amb literatura més exigent perquè no fa por, perquè la pots treballar, la pots defensar, vas amb el llibre sota el braç per tot el món, i és més fàcil que la gent et cregui.

Som un país bastant lector, i amb una literatura molt viva, amb molts premis i molts escriptors, neixen editorials, llibreries...

X.V.: Bé, jo sóc bastant crític amb els premis.

E.B.: Els premis justament han sigut la pitjor cosa que ens ha pogut passar.

X.V.: Jo m’he trobat gent estrangera que diu “Però quants premis teniu aquí?”. I l’altra cosa que els sorprèn és que aquests premis els donin editorials.

E.B.: Els premis són maniobres, i l’exemple més clar és que un premi pot ser la porta d’entrada a una literatura d’un altre país. Tu vas per exemple a la literatura nord-americana i dius agafaré el Pulitzer i el PEN Faulkner Award dels últims dos anys, i segur que són autors impressionants, et poden agradar més o menys, però són una aposta segura. Vas a França i dius compraré el Goncourt, i segur que és bo, i véns aquí i dius compraré el Sant Jordi (i no ho dic pel Vicenç Pagès, que m’agrada molt) i el Ramon Llull, però ja no són tan garantia de bona literatura en general.

X.V.: O el Nadal o el Planeta en castellà! Aquests premis estan patrocinats o pagats directament per editorials i és una manera de robar autors a altres editorials. Hi ha un autor que primer publica amb una editorial i després es presenta a un premi, perquè li diuen presenta’t a aquest premi, que el guanyaràs i llavors nosaltres et podrem publicar, i això és una forma de canibalisme.

En canvi, els premis també haurien de fer la funció de prescripció.

E.B.: El premi l’hauria de donar algú que no fos editor.

X.V.: El premi més genuí que jo conegui d’aquí Catalunya és un premi que dóna la llibreria L’Odissea de Vilafranca, en què són els lectors que el trien. És un consell de cent lectors, que tenen gustos molt diferents, entre els quals hi ha gent que li agrada la novel.la històrica i gent que li agrada l’Ulisses de Joyce. I el premi es finança amb els diners d’aquests lectors, que paguen per formar part d’aquest jurat. I a partir d’aquí hi ha un jurat de quatre persones que escull entre els llibres que han seleccionat els lectors, hi ha un filtre previ de lectors, doncs. Ara, aquest premi no té el que tenen altres premis, que són campanyes de màrqueting brutals, no tenen diners per a la difusió.

E.B.: D’entrada, la idea dels premis no és dolenta perquè pagar avançaments és molt difícil, sobretot antigament. Els premis que són cofinançats perquè paga una part l’editorial i una altra part Òmnium o l’entitat que sigui són com una manera de becar els autors, de garantir-los una tranquil.litat econòmica durant dos anys. Però tot això s’ha anat pervertint, perquè abans el criteri devia ser molt literari i cada cop és més de venda.

X.V.: Jo tinc autors amics que els truquen d’editorials demanant-los que necessiten que els facin llibres sobre un tema concret, que hi aparegui aquest personatge, etc. Són llibres per encàrrec. La creació qui la fa, l’autor o el de màrqueting?

De tota manera, hi ha un moviment important d’autors joves que estan escrivint bons llibres, les editorials petites també esteu apostant per gent nova, desconeguda.

E.B.: Sempre hi ha gent jove escrivint que ho fa bé, i també hi ha gent jove i no tan jove que no ho fa gens bé. El problema és que de vegades el que és més visible és el que és menys interessant, això deu passar a tot arreu, però sí que el que és més visible són aquests premis que en realitat no són garantia de bona literatura, i en canvi tenim autors que estan molt bé, que estan per allà sota però que no es veuen tant, que els coneixem els quatre que estem aquí però llavors al carrer no els coneix ningú.

¿La funció de les microeditorials seria la de fer emergir aquests autors que ho fan bé però que no coneix gaire gent?

E.B.: Sí, però també i sobretot seria la funció d’aquestes microllibreries...

X.V.: A mi, més que de microeditorials i microllibreries m’agrada més parlar de petites grans editorials i petites grans llibreries.

E.B.: Sí, exacte. I vosaltres, tant els que acabeu de començar com els que ja porten una trajectòria més llarga heu apostat molt per donar espai a les vostres llibreries a les petites editorials, cosa que abans no passava tant, tot i que tampoc no n’hi havia tantes...

I creieu que avui la gent llegeix més?

E.B.: La meva mare treballa en una escola i diu que els nens d’ara llegeixen molt més que els d’abans. Els índexs de lectura no els conec, però sí que crec que hi ha un públic lector potencial en català que no està prou explotat que són molt bons lectors que viuen a Barcelona i que escullen llegir en castellà, d’aquests n’hi ha moltíssims.

X.V.: Jo sobre això tinc una teoria molt peregrina que és que els traductors dels anys vuitanta i noranta van maltractar els lectors en català. Jo sempre dic que sóc un d’aquests lectors maltractats que llegeix Richard Ford en castellà i que si surt en català el continua comprant en castellà perquè se’t fa estrany llegir-lo en català. Un dels meus autors preferits és Thomas Bernhard, del qual en català gairebé no hi ha res i el que hi ha és de traductors dels vuitanta i noranta que s’hi posin com s’hi posin nogensmenys no existeix en alemany.

En canvi, ara hi ha un molt bon nivell de traducció en català.

E.B.: Sí, ara hi ha traductors molt bons, i per aquesta cosa que tenim els catalans de ser tan perepunyetes i de tenir aquesta relació tan estranya amb la nostra llengua, crec que justament els traductors d’ara són molt millors en català que en castellà. Bé, potser és absurd fer aquesta afirmació tan general, però ara hi ha traductors molt bons en català i hi ha llibres que estan més ben traduïts en l’edició catalana que en la castellana. En el cas castellà, no hi ha hagut tanta crítica als diaris i de lectors; en canvi, en català fas una traducció i tens setanta correus electrònics de gent que es queixa, i moltes vegades es queixen equivocadament, es pensen que allò no existeix, tothom és mestretites del català i això ha fet que tothom estigui molt més en guàrdia, tant els editors, com els correctors... tothom, i probablement per això ara hi hagi traductors en català que són molt bons.

X.V.: I curiosament aquests traductors tenen tots a la vora de 40-45 anys, que són aquests lectors maltractats que s’han plantat i han volgut traduir perquè la gent pugui llegir i no per conservar un esperit històric de la llengua.

E.B.: Això ha fet també que a la nostra generació, que hem tingut una educació vital i literària més en castellà, ens faci mandra o tinguem prejudicis a l’hora de llegir autors com el Toni Sala, que no és perquè m’agradi molt sinó perquè penso que està a l’altura de molts autors espanyols i també europeus i americans.

X.V.: Sí, ens costa molt donar valor als autors d’aquí.

E.B.: Aquesta és una mica la meva lluita, trencar barreres, que després pot no agradar, però que hi hagi la inclinació de provar-ho.

X.V.: Amb aquesta recerca d’internacionalitat de tot, hi ha la idea que aquest autor com que és català serà provincià, i és fals. Tenim molt bons autors, no només joves. A mi l’últim llibre del Pagès Jordà em sembla un exercici d’investigació literària, que si l’hagués fet Saramago en els seus primers anys, estaríem adorant Saramago. Ara nosaltres tenim dos referents internacionals, que són Jaume Cabré, que deu ser l’única persona d’aquest món que deu poder viure de la literatura, i Sánchez Piñol, i llavors els altres, que com que no són internacionals, els considerem provincianets.

E.B.: També he de dir que abans ens passava que per arribar a l’estranger amb un autor català, havies de passar sempre pel castellà i si no tenies traducció al castellà ja consideraven que no valia la pena ni provar-ho, i ara, també gràcies a l’Institut Ramon Llull, que fan molt bona feina, és igual que a Espanya hi hagi un prejudici amb el català que fa que sigui molt difícil que molt bons autors no es tradueixin al castellà..., passem del castellà, traduïm un capítol en anglès i comencem a vendre’l a Europa! Si l’autor és bo ha de funcionar, i els europeus no tenen aquest prejudici contra el català, els hi és igual; mentre sigui un bon llibre ja els hi està bé.

En aquest sentit, la feina que fa l’Institut Ramon Llull d’internacionalització de la literatura catalana és bastant invisible.

E.B.: És una feina molt invisible però en canvi la fan molt bé, estan a totes les fires i les persones que la fan tenen aquest perfil que dèiem abans, almenys amb les que jo he treballat, que són superentusiastes, que creuen molt en els autors catalans.

X.V.: Sobre el que dèiem que hi ha un problema de visibilitat, o de difusió, jo prefereixo que el Ramon Llull treballi invisiblement i que els resultats siguin visibles en qüestió de traducció. M’agrada saber que autors catalans han estat traduïts a altres idiomes i crec que això s’hauria de visualitzar molt més.

E.B.: Quan van vendre Incerta glòria en anglès, si haguéssiu vist la Mísia i la Gemma [tècniques de l’Àrea de Literatura de l’Institut Ramon Llull] quan ho van tancar, tenien una emoció tremenda. Treballen molt, hi posen molta part d’elles mateixes i molta ànima. Fan molt bona feina.

Últimament s’han publicat bastants llibres de literatura distòpica o que tendeix a crear mons propis de la ciència-ficció, però llavors tenim altres autors que fan literatura absolutament realista. No sé si és gaire arriscat o absurd parlar de tendències actuals en la literatura catalana.

E.B.: Costa una mica fer un judici, però sí que és veritat que sembla que han sortit, en català com a mínim, set o vuit llibres ara de cop de literatura distòpica.

Sí, i també ha aparegut l’editorial Males Herbes, molt enfocada a la literatura fantàstica, la llibreria Gigamesh, que està especialitzada en ciència-ficció, ha obert un local més gran...

X.V.: Això és com aquell que diu que s’ha posat molt de moda la novel.la eròtica en femení gràcies a les obres de Grey i llavors apareix la Iolanda Batallé amb el llibre Faré tot el que tu vulguis, o la Marta Rojals i fa L’altra, i es diu que ara hi ha una moda de novel.les de dones de 40 anys que han de canviar la seva vida perquè no estan conformes amb la manera que vivien. Jo no crec ni en les modes ni en les etiquetes. Quan em pregunten què venc més, jo responc que venc llibres, narrativa fonamentalment, molta poesia i també assaig. Això de les modes és una operació de màrqueting, algú està interessat a fer-nos entendre que ara està de moda aquesta literatura perquè toca vendre aquesta literatura o perquè algunes editorials han decidit publicar sobre aquesta literatura... Les novel.les o t’agraden o no t’agraden.

E.B.: Jo ho veig molt quan vaig a fires i a les cites et diuen aquest llibre és un creuament entre Harry Potter 1 i Harry Potter 5, o aquest altre és un creuament entre El codi Da Vinci i Stieg Larsson, o sigui van agafant els bestsellers del moment i per intentar posar una etiqueta en un llibre es busca una simbiosi entre el que s’ha venut millor.

X.V.: A mi quan em pregunten si Petros Màrkaris és novel.la negra, dic, bé, sí, ho pot ser perquè hi ha morts, però també hi ha el transfons social de la societat grega d’avui, que és molt més important que els morts. És el que deia Chesterton: una novel.la sense morts és una novel.la sense vida. Jo tinc un apartat de novel.la negra, però de la prestatgeria en podria treure molts títols i posar-los a la de narrativa convencional, i a la inversa. L’etiqueta novel.la negra és comunament acceptada, té uns codis compartits, però ja està.

E.B.: Jo estic pensant a recuperar una part de clàssics i una altra de contemporanis, i pensava què faig, dos dissenys per diferenciar dues línies?, però clar em trobava amb el dilema d’on col.loco una novel.la dels anys vuitanta. La poso a contemporània o a clàssic contemporani?, i al final he decidit que només faré una línia. Són llibres que si els publico ara és perquè crec que són contemporanis d’esperit i per tant poden interessar igual ara que a la gent de fa 50 anys. Quan comences a separar t’acabes embolicant, sembla que hagi d’anar molt bé per ordenar però al final se t’acaba girant en contra.

X.V.: És com quan em vaig instal.lar el programa de gestió de la llibreria. M’era igual fer una classificació per nacionalitats. Ningú entra a la llibreria i pregunta on tinc la literatura italiana. Busques autors italians o hi topes, que és el més maco d’entrar a una llibreria, o dels editors quan estan mirant manuscrits: topes amb una novel.la que t’agrada i el nom de l’autor ja el veuràs al final. És un exercici de descobriment.