Haiti, tres anys després encara tremola

“El terratrèmol del 12 gener de 2010 va deixar prop de 2 milions d'haitians sense llar – quasi una quarta part de la població- desencadenant una crisis humanitària sense precedents”. Així començava l'informe 2011 d'Amnistia Internacional sobre l'estat dels drets humans a l'illa d'Haití. A més dels 230.000 morts i els 300.000 ferits, es posava un altre tema sobre la taula: la situació precària dels supervivents a la catàstrofe.

A finals del 2010, més d'un milió de desplaçats continuaven sobrevivint en condicions extremes en algun dels 1.110 campaments provisionals. I avui dia, quan es compleixen tres anys del terratrèmol, les condicions de la població als campaments provisionals sembla que no ha millorat. Les condicions sanitàries són deficients, existeixen 800.000 persones que no tenen accés regular a aliments bàsics; l'accés a l'aigua, al sanejament i als sistemes d'eliminació de residus és limitat, i tot això contribueix a la propagació de malalties infeccioses, com el còlera.

I la bola es va fent gran: massa anys sense que s'hagin afrontat els problemes de la població més desemparada, han fet que aquestes dificultats inicials causades per la catàstrofe, n'hagin creat d'altres. Quan no es cobreixen les necessitats més bàsiques, es desperta al caos i la situació es torna cada cop més insegura. Un dels problemes més urgents? L'augment de la violència cap a un dels col.lectius més vulnerables: les nenes i les dones. La situació d'extrema emergència que viuen els haitians no només s'ha allargat massa, sinó que empitjora a pas de gegant.

Més accions, menys donacions

Un mes després del terratrèmol, al febrer de 2010, 10 ONG catalanes presents a Haití i associades a la Federació Catalana d'ONG (FCONG) es van sumar al moviment internacional de països donants i organitzacions internacionals que es van comprometre a aportar 5.300 milions de dòlars durant 18 mesos per finançar la reconstrucció de l'illa.

Tot i que la comunitat internacional i les agències humanitàries van respondre ràpidament a la crida d'emergència, l'ajuda no només va arribar amb lentitud -sobretot a aquelles comunitats més afectades- sinó que no ha servit per emprendre actuacions que puguin assegurar unes condicions de vida dignes i a llarg termini als milers de desplaçats.

La construcció d'allotjaments provisionals va ser molt lenta: no hi ajudava el fet que les autoritats no oferissin terrenys adequats. Tampoc es coneixia cap informació clara sobre els plans i polítiques governamentals per reallotjar els afectats en habitatges adequats i permanents. El resultat és que la gran majoria de les persones desplaçades segueix sense tenir accés a un allotjament adequat.

Desallotjaments forçosos

Des del terratrèmol, les autoritats locals i els terratinents han anat desallotjant per la força i sense el procés adequat a milers de famílies desplaçades que ocupaven terrenys públics i particulars. La situació de la Marie (nom fictici) i del seu fill és tan sols un exemple del que ha estat el pa de cada dia per la població haitiana.

“El comitè del campament ens pressionava perquè ens n'anéssim. Deien que necessitaven la plaça per a un campionat [de futbol]. Però no teníem on anar, així que ens quedem. De tant en tant distribuïen fullets amb amenaces. De nit, ens llançaven pedres i ampolles a les tendes [...] Llavors, un dia, a les tres de la matinada, van venir i van començar a cridar a les portes. Després em van destrossar el refugi amb fulles d'afaitar i ganivets [...] Em van treure a empentes i van començar a trencar-ho tot. No vaig tenir temps d'endur-me cap de les meves coses; em vaig quedar només amb la roba que portava posada”. Marie i el seu fill van ser desallotjats per força i amb violència el 21 de desembre de 2011 de Plau Jérémie, juntament amb desenes de famílies més.

Pa per avui, fam per demà

L'única actuació que han dut a terme les autoritats haitianes ha estat la posada en marxa del “Projecte 16/6”, un pla de reallotjament de persones de 50 campaments per a desplaçats a 16 barris. El pla concedeix a les famílies un subsidi per a lloguer de 500 dòlars nord-americans durant un període de 12 mesos a fi d'animar-les a abandonar els campaments i buscar un habitatge millor, així com 25 dòlars per a transport. Una idea per maquillar una situació actual però no una solució de futur.

Encara que el pla ha ajudat algunes famílies, els subsidis són massa baixos i no es dóna suport en la cerca d'allotjament a llarg termini. De fet, moltes persones van parlar amb Amnistia Internacional de la seva preocupació per no saber on anirien a viure quan se'ls acabés el subsidi i no poguessin pagar el lloguer.

Les donacions internacionals han de servir per ajudar les organitzacions i els governs locals a reconstruir la societat amb decisions de futur i polítiques de drets humans.

La responsabilitat és doble: la comunitat internacional ha de garantir que els seus esforços es tradueixen en projectes de reconstrucció real de la vida dels afectats, no tant sols en donacions a la caritat. Però són els governs nacional i local els que han de pensar a llarg termini, utilitzar tota aquesta ajuda per començar a construir, avui, el que farà créixer Haití els pròxims anys. Volen o saben fer-ho? Si la resta del món hi torna a dirigir la mirada, segur que ho intenten.

“El terratrèmol del 12 gener de 2010 va deixar prop de 2 milions d'haitians sense llar – quasi una quarta part de la població- desencadenant una crisis humanitària sense precedents”. Així començava l'informe 2011 d'Amnistia Internacional sobre l'estat dels drets humans a l'illa d'Haití. A més dels 230.000 morts i els 300.000 ferits, es posava un altre tema sobre la taula: la situació precària dels supervivents a la catàstrofe.

A finals del 2010, més d'un milió de desplaçats continuaven sobrevivint en condicions extremes en algun dels 1.110 campaments provisionals. I avui dia, quan es compleixen tres anys del terratrèmol, les condicions de la població als campaments provisionals sembla que no ha millorat. Les condicions sanitàries són deficients, existeixen 800.000 persones que no tenen accés regular a aliments bàsics; l'accés a l'aigua, al sanejament i als sistemes d'eliminació de residus és limitat, i tot això contribueix a la propagació de malalties infeccioses, com el còlera.